LITMIR.BIZ

      GUÀRDIA TERCERA

      Mars mudes, grans però buides, entraven pel tanc de proa, ballaven un moment damunt la bodega i s’escolaven pels embornals. El Piteas cabussava de proa una mica i tot seguit alçava el cap. Vint hores feia que durava, aquest joc.

El contramestre Vanguelis, de Farsa,¹ parlava amb el primer oficial amb la seva veu dura.

      —Tot tal com has dit. Els tascons travats. Un parell de trompades han fet rodar el bot. L’hem assegurat. He portat a proa aquelles fermes del timó. All right. Calant al màxim i ensenyant l’hèlice. On s’és vist! I com més va més s’embraveix.

      —D’acord, Vanguelis. Vés a estirar-te.

      De tant en tant llampegava per llevant.

      —Diamandís!

      Es va acostar.

      —Desperta el teu oncle i digues-li que fa un temps de llops. Si vol, que pugi.

      “¿Que pugi a fer què?”, va pensar. “Quina barra, el porc: a pixar-se a coberta!”

      Diamandís va pujar esbufegant.

      —M’ha dit, capità Geràssimos, que no pot. S’ha posat una bossa d’aigua als ronyons. Diu que facis el que creguis convenient i que li ho facis saber.

      El primer oficial va bufar al conducte de veu de la sala de màquines i va cridar:

      —Afluixa les revolucions. Mitja marxa.

      Al moment el vaixell va començar a acomodar-se sobre el mar. Les cabussades van disminuir, com si de sobte s’hagués fet la calma. El radiotelegrafista va pujar i es va aturar un moment per acostumar-se a la foscor.

      —El butlletí de Hong Kong. Agafa’l.

      —¿Què diu?

      —El tifó ha canviat de rumb, de Palawan a Mindoro. No és per res, però això és molt enllà.

      —Maleït siga! —va murmurar el primer oficial—. El que ens faltava. ¿És vaixell per orsar, aquest? Al capdavall, ni amb vaixell nou de trinca, el mar no tolera tossuderies. Velocitat és l’únic que has de tenir, per fugir del sarau. Quina cafetera, redéu. Quaranta anys funcionant. Sort, i prou. Toca ferro. A Biscaia, sis mesos enrere, tot just havíem doblat l’illa d’Oues-sant, al mar li van pujar els fums al cap, amb el vent. Se’n van enfonsar quatre. Dos eren nous. Al mar Negre, fa dos anys, va amainar el temporal. Gregal amb baula de tramuntana, i capejant. Ens va tenir llàstima, que si no no ens n’hauríem pas sortit. El 46, al maig, tot just havíem entrat a Sydney, el cicló es va posar com una pólvora, a Tasmània. O Déu ens té llàstima, o el diable no es recorda de nosaltres. Però ho tinc coll avall que tard o d’hora ens enfonsarem.

      —He vingut per fixar la situació —el va tallar el radiotelegrafista.

      —Sí. Anem. ¿Has mirat el radiogoniòmetre?

      —Sí. És un sistema antiquat, però ja fa el fet. Anem.

      Van entrar al charter room.

      —Diamandís, estigues a la brúixola, que ja et cridaré.

      El vailet va treure la tapa i la va deixar a terra. Quan es va ajupir, la cara se li va il·luminar amb la llum del compàs. Sense afaitar i amagrida; tibada.

      —Mitja quarta a la dreta, ben suau.

      —Ja hi és —va dir Diamandís.

      —Mitja més. Fins a gregal amb baula de tramuntana.

      —Gregal amb baula de tramuntana —va respondre el timoner.

      —Ara, recte.

      —Recte —va repetir el timoner.

      —I ara, Diamandís, baixa i digues al merdós del teu oncle que hem afluixat la marxa i hem fixat la situació. I fes dos cafès amb poc sucre.

      Van sortir de la timonera i van anar cap a la banda dreta de la coberta. El radiotelegrafista va treure els cigarrets.

      —No encenguis. Espera que vinguin els cafès, home. Escolta, ¿saps per on surt l’ànima de l’ofegat?

      Va somriure.

      —Per darrere. Això em va dir la mare una vegada que li vaig fer la vida impossible perquè em deixés anar-me’n.

      —Si té temps de sortir, perquè cada mariner té el seu tauró. I si un se n’escapa, és molt pitjor. Hospitals. De tercera. Passadissos que fan pudor de gibrell, els llits a tocar l’un de l’altre, les mosques cardant davant dels moribunds. M’espanta la terra ferma, el sòl. En alta mar, el fons és net. I si t’atrapa el peix, és una cosa que coneixes, que quan ets viu te la menges també tu. ¿M’entens?

      El primer oficial va fer un badall.

      —Bona conversa que has anat a trobar. De posar-se a plorar. Treu alguna altra cosa, a veure si ens posem de bon humor. Si fossis casat i tinguessis fills, faries tots els possibles per tornar a casa, gaudir dels fills i morir entre ells. No dius la veritat. No et creus això que dius. T’agrada dir-ho, només. ¿No t’has enamorat mai?

      Va trigar a respondre. Es va acostar a la garita i amb l’ungla va escriure alguna cosa al vidre entelat.

      —La veritat és pecat. La mena de mentida més grollera, la més inhumana. Es pot dir només si és per salvar la pell a algú i que no el pengin, només en aquest cas.

      —¿L’has dita mai?

      —Una vegada i prou, i encara ho estic pagant.

      —¿I vas salvar la pell a algú, dient-la?

      —La meva, hi vaig perdre.

      —Vinga, conta-m’ho.

      —Tenia quinze anys... Feia primer de batxillerat, de l’antic. Mentider, putaner i lladre. Cada tarda anava a Vurla. Em venia algun llibre, feia córrer els dits dins la cartera del pare, i m’ho manegava. Llavors va obrir una “casa”, la d’Athinà, prop de l’estació. Setanta dracmes. Set vegades més que a Vurla i que a ca l’Arkhondo. I quines mosses! Una de Salònica, que feia molt poc que havien declarat. Jo anava estret d’armilla. La xavalla no m’arribava ni per a una vegada a la setmana. Em vaig recordar d’aquell malastruc anell que la mare mai no es posava. D’or, amb petits diamants. L’havia vist moltes vegades, al seu armari, embolicat amb un tros de paper, posat a part de les altres joies. El vaig pispar fàcilment. Teníem vacances, perquè eren festes. Vaig sortir a buscar un cosí meu, més gran que jo, que estava fet un bon murri. Enlloc. Vaig anar a veure un canviador

Скачать книгу