LITMIR.BIZ

      A Panagís Iannulatos

      PRIMERA PART

      —¿Qui hi ha?

      Una mà va alçar des de fora el ganxo de la porta, va mig obrir i es va quedar quieta sense deixar-lo anar.

      —Sóc jo, capità Geràssimos, l’agregat. Vull parlar amb tu. ¿Ja ets al llit?

      —¿Què cony vols? Quatre hores que hem estat a dalt, ¿i te’n recordes ara? Passa i tanca la porta amb el ganxo.

      El primer oficial del Piteas estava assegut en una poltrona giratòria, collada a terra. Només portava els calçotets. Una cama sobre l’altra. Es fregava el turmell amb la palma de la mà. El cos li brillava de suor. Pels quaranta, morè, ulls grossos.

      —Digues. ¿Que passa res, a dalt?

      Diamandís, l’oficial de pont en pràctiques, es va quedar quiet al seu davant, com un enze. Ben plantat. Ros. S’eixugà el front amb el revés de la mà. No sabia com començar, quequejava.

      —Doncs... capità Geràssimos... no ho sé... però m’ha sortit una cosa.

      —¿On, inútil?

      —A baix... Com un gra... petit... no fa mal... però no sé...

      —Així et quedessis sense, malparit.

      Va picar amb dos dits al caire de la taula. Es va quedar un moment sense dir res.

      —Au va, fes venir el ràdio. Si dorm, desperta’l.

      —I d’això: ¿què es pot fer?

      —Fes el que et dic, carronya.

      Es va quedar sol. Amb un mocador caqui es va eixugar el coll. La cabina feia dos per tres. Els ulls de bou sobre la llitera. Escriptori, sofà, una lleixa amb uns quants llibres. A l’envà, collat a un escaire, penjava un llum de petroli d’aram. El ventilador girava, torrant el buit.

      Es va aixecar i va apagar la bombeta, que parpellejava. Pels ulls de bou va entrar desmaiada la llum d’una alba en una longitud oriental.

Va arrencar un full d’un calendari de Brown¹ vell i va bolcar-hi el cendrer amb les burilles. Va embolicar-les i va tirar-les per l’ull de bou. No va calcular bé, van picar a la planxa i es van escampar per terra.

      —La mare que em va parir —va remugar.

      Es va ajupir per arreplegar-les. No havia acabat, que el ganxo es va tornar a alçar.

      Primer va entrar el ràdio. Baix, per sota de la mitjana, de cabells esclarissats. Portava uns calçotets caquis, que s’aguantava a la cintura només amb el botó de dalt. No n’hi quedaven més. Una orella li penjava i era més grossa que l’altra.

      —Bon dia. ¿Què passa?

      —Què havia de passar! Aquest pardal, que ha pescat alguna cosa. Mira-t’ho tu, que hi entens, d’això.

      Diamandís estava dret davant d’ells, amb el cap cot que recordava un Donatello.

      El ràdio es va asseure en un tamboret baix de lona.

      —Abaixa-te’ls.

      —¿Jo?

      Semblava perdut.

      —Va, home, va. No ens està mirant cap mossa. Així, més a prop. Capità Geràssimos, endolla el portàtil i acosta’l per fer-li llum a les cames. Encén tots els llums. Això mateix. ¿Quan va ser l’última vegada que vas anar amb una dona?

      —A Alger, quan vam fer combustible, ja fa un mes i...

      —¿Quan te n’has adonat?

—Abans-d’ahir a la nit, tot just vam haver sortit de Sabang.²

      —¿Què t’hi has posat?

      —Iode.

      —Treu-te la samarreta, els pantalons i els calçotets.

      —¿Tot?

      —Com et va parir ta mare.

      Sota la claror tremolosa del llum de pacotilla, el cos del noi va aparèixer blanc com la llet de cintura en avall.

      —¿Quants anys tens? —li va preguntar mentre se li mirava les espatlles, el pit, la cintura, les cames.

      —Disset... ara els faré.

      —Per molts anys. Digue’m, Diamandís, ¿era negra?

      —Sí.

      —¿Bonica?

      —Molt.

      —¿En una casa?

      —No. Jo pujava pels carrerons cap a l’alcassaba. Allà al carrer del Mar Roig, anava a comprar un braçalet per a la meva germana. “Esma... Taale”, em va fer a crits. Vaig entrar. Ja està, vist i no vist... ni tan sols no ens vam gitar. ¿Et sembla que serà res?

—Au

Скачать книгу