LITMIR.BIZ

Скачать книгу

a sis dies, pel cap baix.

      —I escolta: ¿et fa mal?

      —No, només una fiblada de tant en tant.

      —¿Mal de cap?

      —No. Sí, ahir al migdia, havent dinat. Com un pes a les temples. ¿Què pot ser?

      —Tu tira, a dormir. No pateixis. I creu-me: així que toquem port, de pet a cal metge. Aquestes coses són normals.

      Diamandís se’n va anar sense dir adéu. Es va sentir el soroll de les seves sandàlies sobre la planxa, fins que va desaparèixer. El primer oficial i el ràdio van quedar un moment en silenci. Tot seguit el primer va agafar el llum portàtil, el va posar sobre l’escriptori i el va apagar.

      —Malparit, el fill de puta. ¿Ho has entès? Va anar a buscar un braçalet carrerons amunt... Com em va poder passar la mà per la cara, el fill de mala mare: no ho puc entendre. Havíem pencat com negres, aquell dia. Ves si l’havia de trobar a faltar, jo!

      —¿Tens esperit? —va preguntar el ràdio.

      —Sí.

      —Tira-me’n a les mans. Gràcies.

      Va anar fins a la porta.

      —No te’n vagis. ¿Vols res de beure? ¿Un kirsch?

      —No, no bec.

      —¿Whisky? ¿Brandi?

      —Res.

      —¿Vol dir que ho has deixat del tot? Deu fer de mal portar.

      —Ja fa tres anys.

      Els ulls del ràdio van topar amb una ampolla que hi havia en el vidre de sobre el rentamans. Va agafar un got i el va omplir fins a menys de la meitat.

      —Dóna’m el iode —va dir tranquil·lament.

      L’altre l’hi va donar sense dir res.

      Deu... vint gotes. L’aigua va agafar color. S’ho va beure d’un glop. Va tossir una mica. Tot seguit va murmurar:

      —¿Te’n recordes, Geràssimos...?

      —Sí.

      —Si te n’has oblidat, te’n faré memòria. Divuit anys. Ni un de menys. En aquella illa del Golf. Li vam passar la mà per la cara, al capità, en ple migdia, exactament igual que en Diamandís, que acabes d’insultar. Portàvem una bona trompa. Vam trobar el poble de les negres. Atònit, vas llegir un rètol: Supplying of intoxicants to natives is strictly forbidden. Portàvem cadascú, amagades, dues ampolles de whisky barat. Ara jo vaig llegir l’altre cartell: Beware of native women. All rotten here. Just en aquell moment ens van parar les dues angleses de l’Exèrcit de Salvació. La vella seca com un bacallà i de dents fetes malbé i la noieta d’ulls verds.

      ”—¿On aneu? —va preguntar la vella, enfadada.

      ”—Amb les dones.

      ”—Us n’hauríeu de donar vergonya. Torneu al vostre vaixell.

      ”—Podríem tornar-hi —va dir un dels dos, no recordo qui—. Podríem tornar-hi... si us aveníeu a acompanyar-nos-hi també vosaltres.

      ”I vas fer un gest amb el dit del mig de la mà. Llavors la vella ens va escopir per entre les dents fetes malbé.

      ”—Hell damn you both, dirty dogs.

      ”Em va semblar que la petita somreia.

      ”I ens en vam anar amb les negres. Tots dos a la cabana de canya. Nues, amb uns pellincs de coloraines als cabells. Quina olor que feien! Les mans ens feien bots pels seus cossos. Uns pits menuts i guenyos, com de goma. A la segona tanda ens les vam canviar. Vaig agafar la teva. Vint dies més tard, al golf de Biscaia, el mal va esclatar. Després tu i jo ens vam separar.

      El capità Geràssimos el va aturar amb un gest de la mà, va agafar un paquet de cigarrets anglesos i l’hi va oferir.

      Ell anava a encendre un misto, però es va aturar de cop. El primer oficial se li havia acostat.

      —Deixa’m la mà, la dreta. Obre-la.

      Ell la va obrir, mirant sense entendre res.

      —Ah, vaja, ves què has anat a recordar. Criaturades.

      Una fina línia blanca començava en el dit gros i arribava fins al canell.

      —M’estimaria més que no hagués passat.

      —Però quins acudits, a aquestes hores de la matinada. Ni me’n recordava.

—Jo sí que me’n recordo. M’ha torturat moltes vegades, de nit, estant de guàrdia. Va ser a Huelva... Aquella gitana infecta, que anava descalça i amb les cames plenes de pols, i que la suor li pudia a most. Et va preferir a tu. Encara no puc entendre per què vaig treure el ganivet que tu mateix m’havies esmolat, tres hores abans, a la pedra de la màquina, i per què tu vas engrapar la fulla. I aquest vespre et torno a trobar. D’ençà que et vas embarcar a Port Saïd,⁴ ens devem haver saludat un parell de vegades. Quan t’he vist de sobte a l’escala, m’he trasbalsat. Fa temps que volia parlar amb tu. ¿Encara me la tens guardada?

      —Au va, Geràssimos. Ara et tornes un nen petit. Escolta, ¿com és que se n’ha anat l’altre telegrafista?

      —Havia perdut la xaveta, l’infeliç: tenia por dels taurons, i no pensava en res més. “No tireu les deixalles al mar”, cridava als mariners. “Els esteu fent venir, aquests cabrons; els reuniu al voltant nostre.” Després es veu que va patir una rampa a la mà i no podia rutllar. No feia més que desmuntar el quadre de control i fregar els contactes. Justament el dia de Nadal, va treure tot l’equip de ràdio sobre la bodega. Va fer baixar fins a l’aigua aquella baluerna d’antena i es va dedicar a polir-la. Al final, perdeu la xaveta, tots vosaltres... M’has interromput. Deixa’m acabar. Aquell mateix vespre que et vaig fer mal, vaig fúmer el camp i em vaig embarcar com a mariner en un vaixell espanyol. Em vas enviar el meu carnet amb la baixa en regla i no vas denunciar res. ¿I doncs?

      El ràdio va somriure i va respondre:

      —No és que ho hagi oblidat, només: és que encara et dec un favor. En feies dos com jo, d’alt. Un tros d’home. Si m’haguessis clavat un parell de mastegots, o t’hauria fet la pell a tu o m’hauria matat jo tot sol.

      Van quedar en silenci un moment, mirant el terra.

      —¿Dibuixes? —va preguntar el primer oficial—. Recordo que hi tenies una dèria. Feies apunts fins i tot a les parts blanques del vaixell, amb un tros de carbó, i el contramestre t’empaitava.

      —No.

      —¿Per què?

      —Ves. He perdut dos colors, el verd i després...

      —Així —el va interrompre Geràssimos—, ¿què passarà?

      —¿Amb en Diamandís? Ves. A port, fondejar i cap a cal metge. Si surt positiu, li deixaran el cul com un colador amb el bismut i la penicil·lina. ¿Vas fer un bon tractament?

      —Sí. Quatre anys amb tots els medicaments, i enguany vuit milions d’unitats del nou. ¿I tu?

      —Dos anys i de qualsevol manera. He pensat que és millor tornar-se boig per la malaltia que no pels medicaments. Una malaltia ben estranya. Mentre tens els granets, et sembla que estàs podrit, que fas pudor, que d’un moment a l’altre et caurà el nas. Després de la primera punxada, així que desapareixen, te n’oblides del tot. I des d’aquell dia la resta de la teva vida és una tortura. El mínim mal de cap, un barb, un mareig, i ja estàs espantat uns quants mesos. ¿No et passa, a tu, Geràssimos?

      —Sí, però faig per distreure-me’n. A més, crec que estic bé. Un tractament tan llarg, els medicaments nous.

      —Jo crec

Скачать книгу