LITMIR.BIZ

Скачать книгу

amb l’òrfena, i va poder descarregar la seva rancúnia. Podia fer-ne la riota de la gent o matar-la. Encara hauria fet com un home. Estic segur que la teva tia haurà estat una màrtir. I a ell ja li pots encendre algun ciri, perquè sens dubte deu tenir cua, allà on sigui. No per espantar-se les mosques: cua com la del dimoni.

      El radiotelegrafista va voler encendre un misto. El segon, el tercer, el quart. L’agregat se li acostà, poruc, amb l’encenedor a la mà.

      —Senyor Nikos... tinc mal de cap des d’ahir... i em cauen els cabells. ¿Què pot ser?

      —Gràcies, Diamandís. Bonic encenedor. A la primera. Mmm, ja ho veurem al port. Tu el que no has de fer és tenir por.

      L’agregat va desaparèixer dins la timonera. Només se sentien les bieles del motor que pujaven i baixaven. Durant una bona estona, no va parlar ningú. De sobte, el radiotelegrafista va començar a tossir. Tos seca, que feia posar nerviós de sentir-la. Es va treure el mocador i se’l va posar a la boca.

—Tos de tabac —va murmurar—. Fa anys que la tinc. Fins i tot el tabac es fa malbé de la humitat. Fumem palla. Si en aquest moment poguéssim trobar-nos al Zakharatos,² en un cafè francès, en una cerveseria anglesa, podríem retrobar la veritable aroma del tabac. El cafè que bevem, esbravat; el te, igual; del menjar que mengem, més val no parlar-ne. Em treu de polleguera quan, al port, n’hi ha que pugen per menjar i canten les lloances del plat de pasta del vaixell.

      Va parar de tossir i es va ficar la mà a la butxaca buscant cigarrets.

      —¿Per què no ho deixes, si et fa mal? —va dir Geràssimos.

      —A tu també et fa mal, i a tothom. Però no ho deixa ni un de cada mil. Mira. Si mai em trobés que tinc el mono de tabac i de dona, en una illa deserta, i em diguessin que triés una de les dues coses, m’estimaria més el tabac. El tabac.

      —Manies. Ningú no sap què faria en un moment donat.

      —Em va passar un cas semblant. I em vaig estimar més el tabac, ja ho veus.

      —Per les teves paraules, comprenc que estimes les dones fins i tot més del que cal. Potser alguna et va fer mal de debò, per això estàs dolgut i parles així. Ja et passarà.

—Home! És clar que me les estimo. És una delícia veure-les nues. Ara, ha de ser que les paguis, o que et paguin a tu. És la millor manera. ¿No anàvem plegats, aquella nit a Anvers? Havíem reservat el Rigel. Vam quedar nosaltres dos, amb una dotzena de mosses que ballaven cancan damunt les taules. A la matinada, ens vam posar a passar comptes. Tant de la beguda, tant de les destrosses, tant de cada una. Sis mesos de paga. Quan ens en vam anar, no ens van pas dir que no ens volien tornar a veure. Dones, el que se’n diu dones, ho són les que estan tancades dins les gàbies de ferro del Tardeo. A Yokohama, als aparadors, assegudes en els seus tamborets; en els bordells populars de Fuzhou; a les cases infectes de Massawa. Una cabana de canya, a catorze milles de Colombo. La singalesa que anava nua, a quatre grapes, ensenyant unes meravelloses dents grogues. L’estora d’espart a terra, una gerra d’aigua, una astuta mangosta per a les najes, un basilisc d’ulls virolats per als mosquits i una herba que cremava contínuament, per espantar els escorpins amb el fum. Estirat de panxa enlaire, exhaust de les guàrdies, de la humitat, de la beguda, del cos de la dona que dormia al meu costat, mirava el sostre de palla. Un escorpí atordit feia equilibris per caure exactament entre els meus ulls. El veia, però no podia bellugar-me. Em vaig adormir. Sempre m’han fet fàstic aquelles paraules falses: “Deixa’m estar... no vull... Primer digue’m que m’estimes... que no te n’aniràs mai.” I que quan has acabat no puguis fotre el camp de seguida. Que estiguis obligat a consolar-la, com si l’haguessis apallissada, com si l’haguessis ofesa. Nàusees. Les lliçons que he après han estat sempre només de les que anomenem dones públiques. De jovenot, anava a un bordell a Atenes. Ca la Sakula, al Gasòmetre.³ Ho feia amb una esmirnesa lletja, l’Arapo. Complaent i caritativa. No passava pidolaire que ella no li fes almoina. Em convidava a caramels i a dolços de mel. Escolta’m bé. Un vespre, passada mitjanit, un xofer em va agafar per convidar-me a casa seva i per fumar haixix de Bursa. “I perquè vegis la meva xicota”, em va dir. Hi vam anar. Ens hi esperava l’Arapo. L’única cosa és que no ens va rentar els peus. Al matí me’n vaig anar. Al cap de pocs dies, vaig anar a ca la Sakula. Només veure’m, l’Arapo va córrer amb una dona agafada de la mà.

      ”—Et presento la Cretenca; és millor que no pas jo.

      ”Em va estranyar. Vaig quedar parat.

      ”—Sí, Nikolís —em va dir—. Nosaltres hem menjat del mateix plat i no està bé que ho tornem a fer junts. Que vagi bé. Nervi! I quan vulguis, vine de casa amb el Mikhalis, que menjarem.

”Els vaig fer de padrí en una església dels afores d’Atenes. Ella anava sense pintar, portava un vestit jaqueta fet d’una americana i va estar plorant tant com va cantar el mossèn. La vaig tornar a veure durant l’ocupació, una nit, passada l’hora, que buscava una farmàcia per al seu fill. I encara una altra cosa. En algunes ciutats, prop de les fronteres, quan mor un soldat, aquestes dones, les “qualssevol”, demanen permís, guarneixen el mort i el vetllen. L’acompanyen fins a l’església, i llavors es queden fora. I li porten kól·liva⁴ un temps...

      Es va interrompre i va encendre un altre cigarret.

      —S’apaguen, aquest collons de... —va murmurar.

      —La humitat. Toquis el que toquis, quedes xop —va dir el primer oficial—. ¿Has acabat? La puta és puta. Això és el que li van ensenyar, i a això s’ha acostumat. De benintencionades, no diré que no n’hi hagi. N’hi ha molts que s’hi casen. Com a mantingudes, encara tenen estil. Quan algú s’hi casa, la cosa no rutlla. Hi ha tres oficis amb carnet: elles, els comediants i nosaltres. Palangana, escenari i coberta. Tothom pot canviar de feina, com de camisa; nosaltres, mai.

      Van sonar tres repics dobles i un de sol. Un mariner va baixar escala avall.

      El telegrafista es ficà la mà per sota la camisa.

—Estic fregit de grans de la calor. T’hi poses talc i es torna fang. De petit ja eres caparrut, Geràssimos. A veure si acabem. Anava amb el Polikós.⁵ Del Pireu a Salònica. Davant del rebost, asseguda sobre el seu bagulet, hi havia una meuca. Més lletja que un pecat. Un mariner la va abordar ben aviat:

      ”—Tindrem maror. Et posaré en alguna banda, que et puguis ajeure.

      ”—No.

      ”Al vespre, li va portar un plat de menjar.

      ”—No ho vull.

      ”A mitjanit, se li va tornar a acostar.

      ”—¿Un cigarret?

”—No, boc. Si veus que estic fumant. Ja et pots fer a la idea: no me les abaixaré. He deixat Vurla i vaig a Vardari.⁶ Si t’agrado, véns allà. Aquí no. ¿Li has demanat mai formatge, al botiguer, el diumenge, quan te l’has trobat pel carrer? Au, vés a veure si en trobes alguna de les de la primera classe. No m’emprenyis més.

      ”Mentrestant, a la cabina del capità, les alçava com orelles de llebre una dama que, al seu país, tothom respectava, amb quatre fills i un senyor marit. ¿Has pensat mai què és el que les putes regalen per quatre rals? Deixen que a sobre se’ls posin esguerrats, cecs, geperuts, homes que puden mortalment, que tenen benes per tot el cos, bojos, tots aquells que no hi ha dona que els acariciï. Viuen als bordells, els diem dones públiques. Les altres, les que són a fora, ¿com les hem d’anomenar? Troba’m la paraula.

      El

Скачать книгу