LITMIR.BIZ

      GUÀRDIA SEGONA

      —¿Què és aquest posat de disgust?

      —El cap, capità Geràssimos. Està a punt d’esclatar-me. Em clava unes fiblades sobre l’ull dret...

      —És de la calor. A mi també. Pren-te una aspirina i et passarà.

      —Ja n’he pres tres des d’aquesta tarda. Res. I una altra cosa. Em cauen els cabells quan em pentino. La pinta en queda plena.

      —¿Has anat a veure el ràdio?

      —Acabo de passar per telegrafia: està treballant. Si sabés què tinc...

      —Sigui el que sigui, estem arribant a port. La gent no es mor així com així. Aquest vespre, això és una fornal. No bufa de cap cantó, el bandarra. Mi-te’l. Fes dos cafès, Polikhronis, amb poc sucre. ¿Com ha anat la guàrdia?

      —Fatal. El receptor espetega per les pertorbacions. La telegrafia és un forn. Posis on posis les mans, et cremes. I, a més, tanqueu l’aigua. No podria ser pitjor... Hi ha un tifó, allà dalt. T’ho he enviat.

      —No pateixis, encara estem molt avall. Ni les ramificacions no ens arriben. I, tal com anem, encara n’hi haurà molts, i que es desfaran. ¿Tens por?

      —D’això sí que no. Si ara m’ofegués, m’importaria un rave. Jo només tinc por de les malalties.

      Diamandís va fer una passa de costat i va dreçar l’orella.

      —I de les dones —va continuar el ràdio.

      El primer oficial va respondre, sorneguer:

      —Si no t’has curat de la primera, no tinguis por de la segona.

      —No m’has entès. El llit és el que em fa por. Una malaltia que te’n puguis anar de viatge amb ella, com la nostra...

      —Parla més fluix, que aquest enze para l’orella. No sé què deies de les dones.

      —Sí. Els tinc por.

      —Tots, més o menys, els en tenim, de por. Sobretot d’aquelles dels ports.

      —Doncs aquelles són les millors! ¿Qui ha arreplegat mai cap malaltia en una casa de barrets? ¿Per què et penses que els diuen “netes”? Perquè es renten de seguida que han acabat la seva feina. Me’n recordo d’una, d’aquestes, un vespre al Las Vegas. Em vaig treure la camisa. La samarreta que duia a sota estava estripada, un pellinc. Tiro la dona cap a mi, per acariciar-la.

      ”—Alto —em va dir—, no corris tant.

      ”Vulguis no vulguis, em va treure la samarreta i va començar a sargir-la. Quan vaig pagar-li, es va posar vermella com una col·legiala i em va dir, amb els diners a la mà:

      ”—Si no en tens més, no hi fa res. Queda-te’ls i, si tornes, porta’m panses gregues.

      ”Vaig fer que no i li vaig ensenyar un feix de bitllets.

      ”—Llavors —em va dir— fes-me el favor de comprar-te una samarreta. Si la teva mare et veia tan desastrós, es posaria a plorar.

      ”¿Ho entens? Són les altres les que em fan por, les honrades, les que no se’n van al llit per diners. Les que saben llegir i escriure. Amb les que ens casem.

      —¿Tu no et casaràs?

      —No. Pobres mariners. He vist les seves dones com baixen al moll abans no arribi el vaixell, i com esperen, dretes, al bat del sol o sota la pluja. Les he vistes com els diuen adéu al moment de salpar, turmentades, estropellades pels avortaments, amb una munió d’infants enganxats a les faldilles. Insatisfetes. ¿Ho entens? L’home és fora. Quan es presenta l’eixerit, les engalipa a la primera. I els cornuts jugant-se la vida al mar. En conec un munt, que han arreplegat malalties de les seves dones. No em vinguis amb històries, home.

      —Ets injust —va murmurar entre dents Geràssimos—. Això són romanços. N’hi ha milers, de bones, que respecten el pa que mengen. Pareixen, bategen, enterren elles totes soles. A veure, digues. Quan som fora cinc, deu anys, ¿què vols que facin? Són de carn i ossos!

      El radiotelegrafista va fer un glop de cafè i va escopir a la palma de la mà.

      —¿Que has trobat res? Espera, que encenc...

—No pateixis. No cal que gastis mistos. Mosques, amb aquesta calor, no n’hi ha, ni cuques molles. Un escorpí no pot ser, no cabria a la tassa. Doncs això. La mare tenia un oncle que era capità. Ben plantat, ric, amb quatre embarcacions. Passats els quaranta, es va casar amb la Zafirió. Divuit anys, òrfena, de casa bona però arruïnada. Bella. Va fer venir de Patres¹ mestres d’obra i va convertir la casa pairal en un palau. Caoba i cristall. Es va quedar un temps amb ella i després es va embarcar amb la seva millor goleta, que havia posat a nom d’ella i que havia batejat Zafirió. Anava i venia. Un dia, a la matinada, va salpar cap a Savona. A mitjanit, va ficar la clau al pany de casa seva i se la va trobar cardant amb un de Kalamata que s’untava els cabells i s’hi feia rínxols com un marica, i que voltava per Cefalònia venent percala i escarpidors. L’individu va fer per saltar daltabaix de la finestra, amb el cul a l’aire, però el va tirar enrere estirant-lo pels cabells. La Zafirió, estupefacta, es tapava la cara amb les mans. Llavors el meu oncle va parar taula per a tres, va encendre els canelobres i els llums, va obrir una ampolla de Pommard, caviar, pernil, i els va fer asseure’s a taula vulguis no vulguis.

      ”—Mengeu —els va dir—, que heu de menester forces.

      ”La criada, amb camisa de dormir, va aparèixer a la porta.

      ”—Passa a dormir, tu, bacona, i tanca el bec, perquè et pelo.

      ”Mentre els omplia les copes, se li vessà vi i va tacar les tovalles de fil russes. S’hi va mullar la mà i els la va fregar pel front:

      ”—Bona sort!

      ”—Konstandís, m’estimo més que em matis ara, no em torturis. Treu-me de casa, escampa-ho als quatre vents, però deixa que em vesteixi.

      ”Així que va clarejar, va treure d’una puntada de peu el de Kalamata, però abans li va tallar els dos camals dels pantalons; va prendre cafè i se’n va anar al casino, on tenia narguil propi. Aquell vespre se’n va anar al llit amb ella, i l’endemà igual. Se la va estar tirant tot un mes, i a punta d’alba se n’anava cap a les seves finques.

      ”—Konstandís —li va dir un migdia la Zafirió—, et deixes uns quants diners sota el coixí, cada dia.

      ”—No me’ls deixo —li va respondre—. Sempre pago a les putes amb qui me’n vaig al llit.

      ”Un migdia, la meva tia va gitar la sang sobre la taula, mentre estaven dinant, i es va morir al cap de pocs dies. El capità no va deixar entrar ningú a casa seva. La va guarnir ell tot sol i, a mitjanit (al matí havien d’emportar-se-la), va aixecar-li les faldilles (ens ho va contar, al cap d’un temps, la serventa, que estava a l’aguait) i li va escopir entre les cames, tot murmurant: “Quin fàstic! Bacona!” Vaig aconseguir-lo que era completament cec, centenari, sempre assegut en un tamboret, davant de casa seva, de cara

Скачать книгу