LITMIR.BIZ

Скачать книгу

—em va dir—. Si vols un xicot, no tinguis vergonya. Però jo t’aconsello que agafis aquesta —i me n’ensenyava una d’escanyolida, tretze anys, bruta i despentinada—. No te la miris així —em va dir—, amb dos dies estarà la mar de bé. Tao! —va cridar-la. La petita es va acostar, amb el cap cot—. Has vist quins ulls! Té, toca —em va dir—: goma! Menjar, és l’únic que vol...

”Vaig pagar quinze dòlars i ens en vam anar. Vaig portar-la a un establiment. Es van encarregar de rentar-la i vestir-la. Al cap d’una hora, la vaig trobar irreconeixible. La cara li relluïa. Anant cap al vaixell, m’agafava per la punta de la jaqueta i saltava per poder seguir el meu pas. Vam entrar en una pastisseria. Es menjava els pastissos amb les mans i reia. S’havia fet fosc. En una parada a l’aire lliure, em vaig posar a regatejar per un braçalet de corall. Ella sola va triar una pilota i una baldufa i va deixar estar el corall. Quan pujàvem al vaixell, ens va clissar el capità Iannis d’Spartià,⁶ Déu l’hagi perdonat. Ens va fer la mutza⁷ amb totes dues mans.

      ”—Malparits, m’ho heu convertit en un parvulari. Em pagareu un amb nou al dia, pel seu menjar. Penseu-hi. Una llauna de petroli s’han fos avui per treure’ls els polls —va dir al cap de màquines—. Dropos...

      ”Quan ens vam ajeure a la llitera, em vaig adonar que la petita era la primera vegada que anava amb un home. Va doblegar el braç dret i es va tapar la cara. Les dents li grinyolaven, no sé si ho fan totes, la primera vegada, no m’ha tornat a passar, i amb l’altra mà toquetejava nerviosament la creu que em penjava al pit.

      ”—¿Per què plores, Tao? —li vaig preguntar en anglès xampurrejat.

      ”—No... No... Sorr... Go on... Please put on the light.

      ”Es llevava abans de clarejar, em preparava te, m’enllustrava les sabates i després endreçava la cabina. No coneixia la proa, ni tampoc la popa. Havia après a cuinar. Pensa que el capità Iannis, aquell bèstia, li portava caramels d’importació i pomes ensucrades. Les dels altres tripulants, unes gandules i unes porques, tot el dia escarxofades a les cabines o a la proa, tocant-se la pera. Havíem de fer un nòlit fins a Bordeus. Va veure tot d’una com les seves compatriotes recollien els trastos i baixaven per l’escala fent cara de morros. El vespre abans jo li ho havia deixat anar amb suavitat. La ploradissa va durar tota la nit. Tenia dret a emportar-me-la, perquè l’havia comprada. El capità no volia ni sentir-ho. ¿I on la portaria? Jo tot just acabava de treure’m el diploma. La cefalònia no tolerava aquesta mena de coses. Vaig parlar amb el capatàs, que em va fer de mitjancer.

      ”—¿Per això passes ànsia? —em va dir el culi, amb un somriure malèvol. Pots vendre-la en un tres i no res en un bordell i treure’n el que et va costar.

      ”Em vaig esgarrifar.

      ”—Porta-la a casa seva... Però el millor és que la deixis al moll i que triï ella sola.

      ”A la tarda li vaig dir que es vestís. Es va posar la roba europea, un vestit jaqueta verd, sabates amb una mica de tacó, i vam fer cap amunt. La suor li rajava del front. Feia grinyolar les dents tota l’estona, com aquella primera vegada. El rickshaw es va aturar davant de casa seva. De sobte em va agafar les mans i me les va prémer amb tanta força... Es va aturar davant la porta, la vista posada en la cantonada del brut carreró. Vam entrar. El vell ens va mirar de mal ull. Vam estripar el contracte. La vaig veure com toquetejava nerviosament els trossos de paper. Me n’havia d’anar. Tanmateix, estava parat, com aturat, i notava que les cames em pesaven com plom. La Tao s’havia deixat caure de genolls i m’agafava la jaqueta... Només vaig sentir, abans de girar la cantonada del carrer, un so com d’arc desafinat, com quan el vent estripa els tendals. Vaig arrencar a córrer. Potser dues milles. Al carrer Catinat, on hi ha l’establiment de venda de joies i joguines, em vaig aturar. Em vaig agafar a un pilar i vaig vomitar. “Cholera... cholera...”, van xisclar un parell de xinesos, i van fugir corrents.

      ”Vam salpar l’endemà. He tornat a Saigon moltes vegades. El capatàs havia mort. El barri on hi havia la casa d’ella s’havia convertit en un parc i una escola francesa. No vaig deixar bordell, cabaret, club, fumador d’opi, que no la hi busqués. Enlloc. El seu plor, només, de nits, em visita.

      —T’ha derivat cap a la dreta. Em cago en les teves mans. Vols seguir la teva derrota!

      El conducte de veu de la sala de màquines va xiular tot sol.

      —Sí. Tal com anem. Si amaina al matí, obrirem pas.

      Va tancar la tapa i es va girar.

      —¿On és en Diamandís? ¿On és aquest malparit? Fa una hora que és fora. ¿On és l’imaginària? —Es va treure el xiulet i va xiular.

      El ràdio va bufar sobre el vidre de la timonera i hi va escriure amb l’ungla.

      Per l’escala de l’esquerra va pujar l’imaginària i va entrar d’esquitllentes a la timonera. Per la de la dreta, Diamandís. L’enrabiada del primer oficial s’havia calmat.

      —¿Per què t’amagues, eh?

      Ningú no va respondre.

      El radiotelegrafista va cridar l’agregat. Van parlar en veu baixa.

      —¿N’estàs segur?

      —Sí.

      —¿Des de quan?

      —Ahir ho vaig veure per primera vegada.

      —¿Per què no ho havies dit?

      —T’ho vaig dir... Ahir.

      —Així que facis el relleu, vine a la cabina.

      —Jo també vindré —va dir el primer oficial—. ¿Convides?

      —No sé què trobarem. Us espero.

      Geràssimos es va quedar quiet una breu estona, mirant endavant. Després es va acostar a la garita, va encendre un misto i va entelar el vidre amb l’alè. Li va quedar la mirada perduda.

      —El cabró —va murmurar—. El fill de puta.

      Va fregar el vidre amb la màniga. Es va girar cap al timoner.

      —Tot a estribord. Mantingues la distància amb el verd, que ve de cara. A estribord, que ve de cara.

      La cabina del radiotelegrafista. Baixa de sostre, llarga i estreta. Una llitera per fer. Un rentamans brut i, a sota, una galleda plena d’aigua tèrbola. Una taula collada a l’envà, atapeïda de llibres, paperots, capses de mistos, una cartera vella, una tabaquera xinesa i un escampall de cigarrets. Un cendrer ple de puntes de cigarret. Damunt del llit, per terra, a la cadira, escampalls de cigarrets. El vidre del rentamans, ple de medecines. Opobyl, sal de Carlsbad, Fruit Salt i Iodone. D’un cordill estès de part a part penjaven uns calçotets mal rentats, una samarreta i un parell de mitjons. A terra, un cartró encetat de Craven A; més enllà, una caixa mig plena de pomes i taronges escampava una tènue flaire de florit. Les parets plenes de reproduccions a tot color de Life.

      El radiotelegrafista, nu de cintura en amunt, es tirava talc a les espatlles plenes de grans i al pit. El capità Geràssimos es va aturar a la porta.

      —Seu —li va dir l’altre—. Ja estic.

      —¿On vols que segui? No hi caps de merda. ¿Cada quant et ve a fer dissabte el cambrer?

      —El pobre ve a l’hora que estic dormint. No pateixis: millor. Cada vegada que em fa dissabte, em desbarata l’ordre de la cabina. Amb la mare ens les teníem quan em canviava de lloc algun llibre o algun paper... Agafa un cigarret. ¿Et pelo una poma?

      —No.

      —¿Vols pinya?

      —¿Amb quina aigua? ¿De la galleda on et rentes

Скачать книгу