Guàrdia - Nikos Kavadias

Скачать книгу

El millor remei és la calor. Per això m’estimo més els tròpics, tota la vida. ¿Has vist els negres de Jamaica, de Port Sudan, de Buixehr? Tenen les cames totes senyalades, però de senyals tancats, i cap nas ratat. Es moren de vells. És a dir, els tròpics, tota la vida. He passat angúnia, saps, amb el nano: sembla bon xicot. ¿Qui en respon?

      —El capità. És oncle seu. Té la mare vídua, el cabró, i germanes. Se’n refien. Les té a càrrec seu. Si el seu oncle arriba a saber-ho, que es posi a punt.

      —¿Quina mena de persona és, el capità?

      —Un vedell. Segueix el teu mateix sistema, en la qüestió del tractament. Al mar Roig es tapa amb cobrellit de llana. Té una estufa elèctrica i l’encén aquí, dimoni d’home, en aquests mars.

      —¿És bon mariner?

      —No sap quants dits té a la mà, el tros d’ase.

      —¿És de Cefalònia?

      —I ara! Ni ho sap, d’on és. La seva dona és germana de l’amo. ¿Ho entens? Al pont no se’l coneix. Em fa arribar les ordres i prou, pel cambrer. ¿No hi has parlat gens?

      —Si vols, puja durant la meva guàrdia, i la farem petar. De dotze a quatre. Recordarem els vells temps.

      —No hi faltaré.

      Se’n va anar. El primer oficial es va quedar sol. La llum es va apagar tota sola. Es va descordar els botons dels pantalons i es va deixar anar panxa enlaire sobre el sofà. Les sabates li van caure a terra amb estrèpit. El rellotge marcava tres quarts de sis, hora local.

      El Piteas, cargo de cinc mil tones, standard de la Primera Guerra, amb sentines i motor d’expansió doble, navegava a set nusos, a l’alçada de Singapur. Pels ulls de bou entrava una llum marcida, malalta, que feia olor d’àcid fènic.

illustration

      GUÀRDIA PRIMERA

      —No el forcis, ¿m’entens? El mareges a dreta, a esquerra: per això et domina. Malgastem una tona de carbó, en la nostra guàrdia, amb els teus cops de timó. T’ho he dit mil vegades: cal suavitat. Si hi hagués corrents, diria a fer punyetes.

      —No és pas culpa meva, capità Geràssimos. No es deixa governar. Capfiquem un parell de braces.

      —Ara m’ensenyaràs de navegar, tu, Polikhronis... ¿On és en Diamandís?

      —És a veure la corredora —murmurà el relleu.

      —¿Qui l’hi ha fet anar? ¿Què vol dir, la corredora?

      —No ho sé.

      —Em sembla que aquí ens estem tocant els pebrots. ¿Ho entens?

      Es va repenjar a la barana, va agafar els prismàtics i va dir:

      —Governant d’aquesta manera, ¿distingeixes bé el verd?

      —Sí.

      —Tal com l’estàs veient, i que no el perdis ni un instant.

      —Ni un instant.

      El radiotelegrafista va pujar sense fer soroll i es va parar al seu costat.

      —Hola. T’he enviat el comunicat.

      —Sí, l’he rebut. Alguna cosa s’està preparant a la punta de Hong Kong.

      —Encara estem lluny. Fins que no serem allà dalt...

      —Ja es veia a venir. Però escolta, ¿tu quan dorms?

      El radiotelegrafista es va arronsar d’espatlles.

      —Al migdia he fet un parell d’hores i a la matinada un parell més.

      —¿Tan poc?

      —M’he passat anys fent la pitjor guàrdia en els paquets. De dotze a quatre, i sense que féssim relleus. He perdut el plaer del dormir. De despertar-te i poder tornar-te a adormir al cap de poc...

      Diamandís va pujar furtivament, cordant-se els pantalons. Va escopir la punta de cigarret, la va esclafar amb el peu i es va entaforar a la garita.

      —Els paquets, eh. Parla-me’n, parla-me’n —va dir el primer oficial.

      —Gent, enrenou, un port cada dia. No es pot arraconar ni un ral. T’ho gastes tot en taxis. Les parelles que carden a la cambra del costat i no et deixen cloure l’ull. Tens cabina i no en tens.

      —¿Per què?

      —Perquè ¿on dormiran els recomanats que viatgen en coberta? Quantes vegades he dormit a les butaques! ¿No hi has estat, en un paquet?

      —Una vegada, sis mesos. Però en vaig sortir escaldat.

      —Conta, conta.

      —Tu acaba; ja et contaré.

      —¿El passatge? Vaja, quina càrrega. Pitjor que el mineral i que el gra de lli. Ni que transportis el teu millor amic, el teu germà, com si diguéssim, i que t’escarrassis per ell, així que haurà arribat al port on baixa, ja l’has perdut. Ni les gràcies, no et donarà. ¿T’ho vols creure? Se n’oblidarà.

      —Potser no en té la culpa. Que estigui atabalat.

      —I els tripulants dels paquets, unes criatures, que ja s’han mudat tres hores abans no es veu el port. Amb tots els mals hàbits del passatge: “¿Quan arribarem? ¿A quina hora? ¿Hi haurà maror? ¿Heu rebut el comunicat?” Podrits, mesquins. Com corbs sobre el passamà, esperen la carronya. Pobra de l’òrfena que viatja sola. De la que ve de Paramé, amb el farcell a la mà.

      —Un moment. Diamandís!

      L’agregat va apagar el cigarret i es va acostar.

      —¿I després?

Скачать книгу