ТОП просматриваемых книг сайта:
Cada dia és festa. Bienve Moya
Читать онлайн.Название Cada dia és festa
Год выпуска 0
isbn 9788472269873
Автор произведения Bienve Moya
Жанр Социология
Серия Museu de la Vida Rural
Издательство Bookwire
L’espectacular cavalcada de l’arribada dels Reis que es fa avui és un costum relativament modern que ha derivat (algú opinaria que ha degenerat) de la vella activitat festiva d’anar a “rebre els Reis”. A la majoria de les poblacions catalanes aquest “anar a rebre o esperar els Reis” consistia en l’encesa de torxes, fanals, atxes i altres artefactes lluminosos, per part de joves i nens, i en processó “anar-los a rebre”, o assenyalar-los el camí fins a la pròpia població, per la perifèria i fora vila. Els tres mags, com la lògica mateixa de la festa ens hauria de fer veure, físicament no poden arribar mai a cap lloc concret, perquè, si no, no podrien arribar a tot arreu.
A Vandellòs, al Baix Camp, o a la Riera de Gaià, al Tarragonès, i en altres poblacions, encara que avui també hi arribi la inevitable —i sovint xarona— cavalcada dels mags d’orient, els nens reben Ses Majestats amb atxes, falles o matjos fets d’espígol o altres herbes aromàtiques. La festa de la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola el dia de Nadal (que ja hem relatat més amunt) no s’aparta gaire d’aquest ritual de rebre o assenyalar el camí als Reis.
Igualada, Cornellà de Llobregat, Alcoi. En aquestes tres ciutats, la celebració de la rebuda dels Reis ha esdevingut un espectacle singular. Cal considerar, però, que en l’última d’aquestes tres ciutats disposen de tota la parafernàlia de la festa de Moros i Cristians que celebren per Sant Jordi. Per acabar, deixeu-me que us traslladi una nadala que em cantava el pare, referida als tres Reis, que conté, sota la imatge d’una pretesa innocència, la profunditat del sentiment etnocèntric de la nostra societat:
Tan, tan, ya vienen los Reyes.
Tan, tan, Melchor y Gaspar.
Tan, tan, les sigue el negrito
a quien todos llaman el rey Baltasar.
Fixeu-vos-hi: al «negrito» l’anomenen rei Baltasar, o sigui que podríem dubtar que en realitat ho sigui.
No podem menystenir la cavalcada dels Reis de la ciutat de Barcelona, la grandiositat de la qual —que disposa de tots els recursos de la gran ciutat— l’ha feta munificent, i avui podríem dir, sense equívocs, que és l’acte festiu més integrador i seguit pels barcelonins, i encara per una part gens menyspreable dels habitants de l’àrea metropolitana de la ciutat.
Figura 4. Estampa popular del segle xvii que representa l’adoració dels tres Reis de l’Orient. (Arxiu Joan Amades. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals.)
15 Maur i Pau anacoretes
17 Antoni Abat - La setmana dels barbuts
La iconografia remota d’aquests tres personatges ens els presenta guarnits amb una frondosa i nívia pilositat cutània, i, amb les seves albes barbasses, arriben als països del Mediterrani occidental els dies més rigorosos de l’hivern. Per què la iconografia ens els presenta com uns ancians carregats de cabells blancs? Sempre és un compromís interpretar la vella iconografia, una matèria repleta d’hermètiques meravelles. Juan Eduardo Cirlot, al Diccionario de símbolos, en l’entrada blanc, menciona un «ancià dels dies» que ostentaria una cabellera blanca com la neu, perquè —diu Cirlot— «de color blanc és el vestit dels que han sortit de la gran tribulació» (l’any que queda enrere?). Us sembla prou explícit? Ja he dit que la interpretació de la iconografia és matèria de compromís. De tota manera, aquests tres ancians d’alba barba, amb l’ancià dels dies que al·ludeix Cirlot, ens suggereixen la imatge d’una figura que fins no fa gaire il·lustrava les portades de molts almanacs i calendaris antics, un vellard de barba blanca punxeguda, amb la dalla damunt l’espatlla; i aquest ancià de la dalla ens trasllada irremeiablement la imatge de Saturn, el temps que devora els seus fills: gener devorant els mesos que vindran, el pas del temps. Tota aquesta iconografia, doncs, situada al principi de l’any, sembla que vulgui recordar-nos que tot comença i torna a acabar.
Falset
En aquesta vila tenen una manera especial de celebrar el dia de Sant Antoni, l’anomenen l’Encamisada. L’origen de la festa, com passa sovint, és una barreja de record popular i història. Durant la guerra del Francès, tot el Priorat fou envaït per les tropes de Napoleó i la capital fou assetjada. Diu la tradició que els falsetans van trencar aquell setge aprofitant un matí molt boirós de Sant Antoni. Per tal de sorprendre l’enemic, aprofitant el clarobscur de la boira i vestint-se completament amb roba blanca, van fer una sortida que desconcertà l’exèrcit francès, confonent-lo, fent-lo retrocedir. Resulta que aquell mateix dia, festa de Sant Antoni, havien participat en la processó del sant i no havien tingut temps de canviar-se. D’aquí que, des de llavors, els qui participen en la festa duen roba blanca. Al vespre de la vigília i el mateix dia del sant al matí (actualment traslladats al dissabte i diumenge més pròxims), els homes es «calcen» la calça curta i es posen la camisa blanca, a més de faixa, barretina i espardenyes. Després surten amb les bèsties i els carros a fer els preceptius tombs. Fa anys l’Encamisada era un acte més de la celebració de Sant Antoni. En l’actualitat, ara que els animals de tir, cavalls i mules són escassos, l’Encamisada encara dóna nom a la festa, i els referents llegendaris predominen sobre el component agrari i religiós. Cal afegir que fa anys per encamisada s’entenia una activitat festiva carnavalesca que consistia a posar-se, damunt la roba, la camisa, una peça blanca, ampla i llarga que ocultava o dissimulava la veritable naturalesa de l’encamisat.
Vilanova i la Geltrú
Sant Antoni és la Festa Major d’hivern d’aquesta vila. La celebren el mateix dia 17 i, com que la data no és festiva arreu, compta amb una magna desfilada de carros de traginer, cotxes de cavalls i muntures de tota mena en honor del sant, arribats de tot el país.
El Forcall i altres poblacions del País Valencià
A cada poble de les comarques del Maestrat i dels Ports celebren Sant Antoni amb les anomenades santantonades. Al Forcall, sense prescindir de la benedicció dels animals, la festa gira al voltant d’una particular representació de la vida del sant anacoreta. Aquesta representació es fa de nit i al carrer, en format ambulant, on uns “dimonis” anomenats botargues, enfundats en una mena de granota blanca pintada amb gargots verds, negres i vermells, que simulen serps i dimonis —la viva imatge dels siurells mallorquins—, turmenten el sant, simulant les temptacions que hagué de patir. De passada, aquests dimonis aprofiten la sortida per anguniejar tothom qui troben badant pel carrer, que sol ser la resta del poble. Empipen, sobretot, les persones del sexe femení, que no es poden deslliurar (sembla i tot que ho desitgin) de procaces grapejades aprofitant la fosca i la confusió. La festa nocturna acaba, o comença, amb la crema del maio, l’arbre més alt d’un bosc pròxim que els mossos han anat a tallar uns dies abans. La celebració s’acompanya amb graellades de carn de be i generoses libacions de vi de la terra.
20 Sebastià