ТОП просматриваемых книг сайта:
Cada dia és festa. Bienve Moya
Читать онлайн.Название Cada dia és festa
Год выпуска 0
isbn 9788472269873
Автор произведения Bienve Moya
Жанр Социология
Серия Museu de la Vida Rural
Издательство Bookwire
El pessebre
Avui és un dia indicat per inaugurar el pessebre de casa. El pessebre és un univers en petit que, en la cultura cristianomediterrània, es porta a les llars quan la casa es converteix en un refugi per protegir-se de les llargues nits i del clima enutjós. Encara que el centre sigui el naixement d’un déu, el pessebre, en ell mateix, és un món, el nostre món complex de grans contrastos. El pessebre també és un joc, ara n’hauríem de dir un joc de rol. Muntant-lo, juguem a portar un bocí de natura silvestre dins la casa, en l’espai urbà. Juguem, quan som petits, a crear un univers a la nostra mida, un univers on una caseta de suro pot cabre, en difícil equilibri, dalt d’una muntanya del mateix material; un riu de paper de plata pot néixer al costat d’un paller i desembocar al caire d’una taula. Un món ple de caminets nevats amb farina, plens d’una humanitat romàntica i bigarrada de pastors, dones amb càntirs i gerres, caçadors i pescadors, capellans i llenyataires... i també algun click de plàstic que sembla haver-se perdut en un univers encantat.
Figura 1. Gravat del caganer. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)
L’home que caga
Al pessebre, hi ha figures molt destacades. Quina, però, és la que hi destaca més? L’heu encertada: l’home que caga! I d’on deu haver sortit, aquesta figura tan escatològica que, a primer cop d’ull, sembla fora de lloc? Doncs és molt senzill, l’home que caga ens mostra que el món és complex i que està compost de grans contrastos, des de la meravellosa nativitat d’un déu fins a l’home que, en aquell moment prodigiós, ha d’obeir a les seves inexcusables necessitats humanes. Conec persones a les quals els causa molta estranyesa trobar al pessebre un element, segons el seu punt de vista, tan i tan vulgar. Doncs no ha d’estranyar gens ni mica. Primer, perquè el nostre pessebre, el que fem a cada casa, parteix del fons de la cultura popular, la qual, en les seves expressions més genuïnes, és plena de referències escatològiques: en el parlar, en la gesticulació, en la literatura, en la cançó, arreu. En la cultura popular, els excrements, l’últim estadi dels aliments, no són tabú. Parlar-ne, i fins fer-los servir, ja sigui com a adob o amb altres utilitats (que en tenen), forma part de la normalitat rutinària de cada dia. Al contrari, el distanciament sistemàtic en el vocabulari per referir-nos-hi o en altres esferes de la vida quotidiana no és altra cosa que una afectació esnob o pedant, petitburgesa, o potser fruit d’una educació victoriana. Altrament, en la gran literatura, en els clàssics, sobretot els grecs, aquest aspecte de la vida diària no hi és gens absent. Mikhail Bakhtin destaca un episodi d’Èsquil en el qual es llença un bací pudent al cap d’Ulisses. I, seguint amb els clàssics però d’una altra època, Rabelais, a Gargantua i Pantagruel, al llibre primer, entre molts altres episodis on l’assumpte escatològic hi és abundós, fa que Gargantua orini damunt de tots els curiosos de París que s’han aplegat per contemplar-lo.[2]
[2] Mikhail Bakhtin, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento.
Tercera setmana d’Advent
21 Tomàs (solstici d’hivern)
Avui és el solstici i comença l’estació de l’hivern. Avui és el dia més curt de l’any. Per semblança amb la curtedat d’aquest dia, hom escarneix els toixos amb un cruel «Ets més curt que un [dia de] Sant Tomàs!»
Fira avícola del Gall de pota blava al Prat de Llobregat
Les primeres fires del Gall de pota blava daten de la primeria del segle xx, quan la Mancomunitat i l’Institut Agrari de Sant Isidre organitzaren els primers concursos. Actualment aquesta fira se celebra el cap de setmana abans de Nadal. Paral·lelament a la fira, la ciutat de l’aeroport celebra activitats de caire festiu i cultural. De tota manera, lògicament, l’activitat més destacada de la fira és la compra d’un bon gall de pota blava, que sens dubte ha de satisfer el més exquisit gormand.
La Fira del Gall a Vilafranca del Penedès
L’actual Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, com altres fires d’aviram d’aquesta època de l’any, és un record de les antigues fires de Sant Tomàs que s’havien celebrat aquests dies fins ben entrada la dècada dels seixanta. Avui aquesta fira d’aviram de Vilafranca torna a atraure un ampli sector de la població, que vol celebrar la festa de Nadal amb un bon àpat a l’estil tradicional, ja sigui amb un gall rostit, un ànec, un capó, un faisà, una pularda o qualsevol altra bèstia de ploma. No cal dir que, pels volts d’aquestes dates, també es poden adquirir bons exemplars avícoles, que ompliran de goig la taula nadalenca, a Olot, a Castelló d’Empúries i a Barcelona mateix.
Quarta setmana d’Advent
24 La Nit de Nadal
La Fia-faia. Bagà i Sant Julià de Cerdanyola
Al capvespre de la Nit de Nadal, dalt d’una muntanya propera a totes dues viles, des d’on s’ha post el sol, s’hi encén una gran foguera. D’aquesta foguera, els faiers en recullen el foc en les seves faies; tot seguit, cadascú baixa cap al seu poble per entre els boscos i la neu. A l’entrada de la població, els reben altres faiaires. Amb el foc de les faies que baixen de la muntanya, s’encenen les dels que els reben. La festa és més recòndita a Sant Julià de Cerdanyola, més íntima per la dimensió del poble. A Bagà, els faiaires, després de seguir per diversos carrers, fan cap a la plaça porxada, on acabaran de cremar-les totes, però abans els més agosarats juguen a llançar-se-les els uns als altres en un arriscat i bell exercici de destresa. La festa fineix amb un tast d’allioli de codony i la cançó de la nit:
Fia faia, fia faia!
Nostro Senyor ha nascut a la paia.
Cal fer notar que la pronunciació faia per falla i paia per palla es deu a un fenomen propi del català oriental en què la ll d’alguns mots, depenent del seu origen etimològic, es pronuncia com una i.
El tió
Ramon Violant i Simorra fou un dels etnòlegs que més temps va dedicar a recollir dades, i alhora a reflexionar, sobre la festa i el seu entorn social. En El Llibre de Nadal, ens conta, sobre la cerimònia del tió de Nadal, el següent: «En altre temps, tant en els llogarrets rurals com en les ciutats de la nostra terra, els nostres avis no haurien pas concebut una vetlla de Nadal si no hagués anat acompanyada de la cerimònia ritual de l’encesa i farciment del tió» (el subratllat és meu). És a dir, el tió no és altra cosa que el tronc primordial d’arbre que aquella nit encenien els antics per escalfar-se i il·luminar-se. Al tió de la Nit de Nadal, d’una forma vaga o no tan vaga, hom li atribuïa una virtut de renovellament com la del Nen Jesús, que naixia aquella mateixa nit amb la prometença, un any més, d’actuar de Salvador. El tió, doncs, aquell tronc que hom encenia per primera volta, concentrava, en les mentalitats paramàgiques de la gent antiga, els mateixos efectes que dispensava la fe. Vet aquí el motiu pel qual el tió de Nadal caga (ja hem fet menció de l’ús de l’escatologia en la cultura popular), o raja, miraculosament, tot de productes benèfics, des de torrons fins a joguines i altres regals. És,