LITMIR.BIZ

Скачать книгу

patit lo exèrsit enemich la darrota dita alt a Monjuïch, lo endamà, que fou diumenja, que comptàvem als 27 de janer 1641, la cavalleria dels castellans, enemichs nostros, féu frenta tot lo dia per la Creu Cuberta y Sans, anant batent l’astrada pertot allí. Y aquell dia matex feren retirar lo carruatje y bagatje y infanteria de peu, anant marxant devés Martorell. Y los nostros, pensant que tornarían aquell dia a Monjuïch, no hisqueren a la campanya; que no pensaven que·s retirasen tan infamament, sinó que tornarían altra vegada a Monjuïch. Y veient que se anaven retirant, que no feyen compte de tornar, lo endamà, que era lo dilluns, hisqué la nostra cavalleria y molta gent de peu per anar-los a la saga y veure lo designe de l’enemich. Y arribaren fins a Sant Faliu y fins vora del riu, però lo enemich ja passave a Martorell; y los nostros, com no aportaven mols carruatjes ni pertrets de guerra, tornaren lo matex dia. Y lo endamà, y per lo camí, trobaren mols castellans morts dels que avían nafrats a Monjuïch que, per lo mal recapte que avían tingut y no poder-se ben curar, restaven per lo camí, que no pudían seguir y se morien; que com se retiraren ab tanta presa y tan acovardats que estàvan, no donaren gaira recapte als malals, y axí ne trobaren molts per lo camí. Y moltes armes que dexaven, que com agueren sentiment que la nostra gent los seguí, se donaren molta pressa en arribar a Martorell, que tenían por que los nostros no aguessen voltat y no·ls aguessen romput lo pas del congost de Martorell, lo qual fóra estada una cosa molt asertada de aver-o fet; que sinquanta òmens ho podían fer, perquè ells no y dexaven guarnisió, per allà a ont passaven, sinó que se n’entraven molt confiats, como Pedro por su casa, pensant que les trasions y los traïdós que tenían en Barcelona los avían de valer, com feren en Terragona y altres parts; però com veren que en Barcelona los feren cara y los feren resistènsia y no·ls anà bé, se retiraren tant com pugueren, y tan infamament com may se sia retirat ningun exèrsit.

      Però lo dany que feren per les viles y llochs a ont passaren, al retirarse, no és de creure. Primerament, cremaren totes les palles que trobaren, sens dexar-n’i gens. Y de cases, sense lo que y robaren —tot lo que y trobaren—, cremaven tot lo que no se’n podían aportar, cremant portes, finestres, y moltísimes cases per lo camí. Entraven per los sallés, prenien lo vi que volien, y lo demés, afonsaven totes les bótes, que los sallés nadaven de vi. Y de gent que trobaven, que eren romasos als llochs y altros que y eren tornats, ne mataren molts. Últimament, feren tot lo dany que·s pot imaginar y tot lo que lo tems los donà lloch; perquè ells passaren molt de passo, que no·s detingueren en ninguna vila fins arribar al Camp de Terragona, tenint temor que los nostros no·ls seguisen y que altros no·ls llevasen la retirada, y no·ls encloguesen en lo mitx. Y axí arribaren molt prest en Terragona, a ont ells tenían ses fortificasions y eren senyós de aquella campanya, salvo lo dany que·ls feia don Juseph Margarit ab los almogaves y altres gents que estave ajuntada per allí, que de contínua los feyen desminuir lo exèrsit. [75v]

[105.] Lo arribar en Barcelona un enbaxador de Portugal en aquex tems¹

Lo dia abans no sucseís lo enquantra dit de la montanya de Monjuïch, arribà en Barcelona, en lo moll, un vaxell gros y ben armat, lo qual aportave un enbaxador de Portugal,² de la siutat de Lisbona, per quant s’era alsat la major part del regne (ho casi tot) y avían coronat rey als 15 de dezembre 1640. Y lo que los ocasionà a fer tal cosa fou, com lo de Catalunya, que lo rey de Espanya los tenia tan cansats y vacsats per rahó de tans de drets nous y inposisions que los asolave; y, últimament, lo traure’n tanta de gent per soldats, que a penes y volían dexar gent. Y ara volían, los menistras del rey, traure’n vuyt mil òmens per la guerra de Catalunya, y com los portuguesos són gent que no volen ningun mal als catalans per a que los diuen germans, no u volgueren fer. Y tanbé, de altra part, enfadats de la arrogànsia castellana, mataren lo sacretari del virey³ y alborotà’s tota la terra quantra los castellans, y axecaren rey.⁴ Y lo rey que coronaren fou un tal don Juan,⁵ que era nét ho besnét de un rey de Portugal que lo rey de Espanya li avia conquistat lo regne, y ell agué de fugir y retirar-se ab altra part, y aprés, sos fills vingueren a poch a poch a tornar en dit regne, y estaven aposentat[s]; y deyen que era duch de Bargansa.

Y axí, ell anviave enbaxador assí en Barcelona, y aprés avia de anar al rey de Fransa y al papa, fent-los a saber lo que passave y donant-los notísia y raó del que passava, y lo que·ls avia ocasionat a fer tal cosa. Y aquex enbaxador era nebot del matex rey de Portugal, que axí lo anomenave ab les cartas de creyensa que anvià a la Diputasió.⁶ Y axí, de prompte donà la enbaxada a la Diputasió, y estigué molt poch en Barcelona, per a que prest se tornà a enbarcar y passar en lo llevant.⁷ Y lo dit enbaxador tenia poders y facultat de fer qualsevol conserts y capitulations en nosaltros, per a que ells tenían ganas de ajuntar-se ab nosaltros y que fósem tots uns, però estàvem ja emprendats y empenyats ab Fransa.

      Y lo dit rey de Portugal, de prompte, en éser coronat rey, se ensenyorí de les fortaleses y axecà un camp de vint mil òmens contra lo rey de Espanya, lo qual estave ja a la ralla de Castella; y pretenia que se n’avían de entrar en Castella ab molta seguretat, per a que lo rey de Espanya no y tenia gent, que avia fet tot lo esfors que avia pogut per traure’n gent per a Catalunya. Y tanbé los ocasionà a fer-o, als portuguesos, lo veure que los catalans se eren rebetlats y li donaven quefer; y estaven segús que no tenia exèrsit en Castella, ni molta gent per a traure’n.

La siutat de Barcelona va oir dita enbaxada, y aprés despedí dos enbaxadós de así per a tornar la resposta al rey de Portugal, que foren dos cavallés: la u se deya Hiasinto Sala⁸ y l’altro Rafel Servera;⁹ y se n’anaren als 17 de fabrer 1641. La resposta que feyen no·s publicà.¹⁰ Y se n’anaren per la Fransa, y pasar a enbarcar-se a Bordeus¹¹ per no tocar en Castella.

1. Al MHE (vol. XXII, pp. 377-389) es reprodueixen els documents sobre aquest tema que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a la Biblioteca Nacional de París.

2. Es tracta del P. Ignacio Mascarenhas, SJ, emparentat amb la casa de Bragança. Efectivament arribà a Barcelona en un vaixell genovès el divendres 25 de gener de 1641, vigília de la batalla de Montjuïc. I «puesto que en toda ella fui testigo de vista», en fa una relació molt personal en la seva Relaçao do successo que teve na jornada que fez à Catalunha por ordem de S. M. el rey D. Joam ó IV nosso senhor; vegeu MHE, vol. XVI, pp. 138-156, i també M. A. Pérez Samper, Catalunya i Portugal el 1640, Barcelona, 1992, pp. 265-285.

3. El secretari de la virreina Margarida de Savoia era Miguel de Vasconcelos.

4. La importància política d’aquest fet és remarcada per M. A. Pérez Samper: «Precisament, un dels grans avantatges que Portugal tingué el 1640 davant Catalunya fou poder disposar de la figura de Joan de Bragança, portuguès, descendent de la dinastia d’Aviz, un candidat nacional, l’únic, per a ocupar el tron en lloc de Felip IV, símbol perfecte d’unitat i d’independència tant a l’interior com a l’exterior», Catalunya i Portugal..., op. cit., p. 247.

Скачать книгу