LITMIR.BIZ

Скачать книгу

y posar-los en presó molt estretament, dividits la hu de l’altro, aseptat los tres eclesiàstichs, que may los tingueren tancats si no és ab un monestí, y lo caputxí tanbé, fins a tant vesen lo que seria y en a què avían de parar totes aquestes coses.

En lo tems que duraven aquestes coses —que fou virey lo de Cardona, y lo bisbe,⁵ y la cosa sempre se anave més ensenent, y lo rey feya moltes prevensions en Castella per negossi de guerra, y la siutat y provínsia feya lo matex—, la duquesa de Cardona estave en Barcelona ab dos fills seus, que eren lo segon y terser, que era lo marquès de Povar y don Antonio, que era eclesiàstich. Y la Siutat, com a piadosa, y ganas que tenia de compondre y acomodar aquestes coses, posave per medianera la dita duquesa, y ella tanbé s’i hoferí; y en lloch de adobar-o nos entretenia en bonas rahons; y ells no dexaven de obrar y passar avant ses males intensions, y feyen son negossi y nosaltros no fèyem lo nostro. Y veient ja que lo exèrsit de Castella era ja entrat per la part de Tortosa, y va fer aquella tan mala resolusió en Canbrils, y éser ja en Terragona, fou avisada la Siutat que la duquesa y sos fills nos traían ab bones paraules. Y axí, vingueren a pensar que, per a cobrar los enbaxadós teníem en Madrit, convenia posar a la presó los dits fills de la duquesa, y arrastar ab un monestí de monjas⁶ a la duquesa, com de tot se conta atràs, en cartes 68. Y axí, estigueren a la presó, a la Torreta, des de la tersera festa de Nadal, que comptam als 27 de desembre 1640,⁷ fins als 15 de novembre 1641, que foren deu mesos y divuyt dies.

      Passà molt de tems abans no·s pogueren concordar aquestos canvis, y sempre estaven ab guardes de vista, que la Siutat hi feya estar quatre òmens dels de Consell de Sent, donant-los sis reyals cada dia, pagats de dinés de dita duquesa. Y aquexa presó fou la sua restaurasió, que si no·ls aguesen guardats, ab tans rebatos que hi ha aguts en Barselona, segurament los agueren morts ab los motins; però, de aquex modo, se salvaren.

Consertats que foren los pactes de fer los canvis, que foren de aquesta manera: que lo rey demanà la persona de la duquesa y de sos dos fills, ab tota sa família; y tanbé demanaven la germana del marquès de Aytona, que estave al monestí de Pedralbes, que era promesa ab lo fill del compte de Santa Coloma, que era en Madrit;⁸ y tanbé demanaren una filla del compte de Santa Coloma;⁹ y tanbé, ab ellas, se n’anaren, com a criades, moltes dames de Barcelona que sos marits s’eren retirats en cort per temor que assí no·ls matasen, que eren declarats traÿdós y enemichs de sa pàtria. Y la Siutat demanà los nou enbaxadós y lo agent de la Siutat, si bé ell no·s volgué moure de allà perquè tenia casa allà y familía tems avia, sols lo llibertaren, que estave pres com los altros; y tanbé demanà a don Juseph Sorribes,¹⁰ que és lo que la Deputasió féu coronell en la jornada de Salses, que perquè no volgué venir a ocupar puesto quantra Catalunya, sa pàtria, en aquesta ocasió tanbé fou pres ab dits enbaxadós; y tanbé demanaren tots sos criats; y lo pare Bernardino ja·l dexaren anar molt abans que dits enbaxadós. Y axí, lo consert fou que los enbaxadós avien de venir conduïts y conboiats fins a Terragona y, en tenir avís de assí que ja eren en Terragona, la duquessa y los demés avien de éser conboiats fins a Terragona, que és a ont se avían de fer los truecos;¹¹ y axí estigué consertat de totes parts. La duquessa avia molt tems que feia vendre tots sos motbles y alajes de casa, quadros y tapiseria, que era molta cosa, y tot allò que·ls donà de gust; y lo demés que se’n volgué aportar ho carregaren ab tres ho quatre barques, ab sos passaports, fins a Terragona.

Y tenint avís assí de que los nostros enbaxadós éran ja en Terragona, partiren de assí los ja anomenats, ab les seniores que se’n volgueren anar ab sos marits, que eren algunes. [83v] Y anaren conboiats, ab molt acompanyament, fins a Munblanch, que allà estave lo mosur de La Mota, y des de allà los acompanyaren algunes companyes de cavall, axí franseses com catalanes; y anaren fins a Costantí, que és a una llegüeta de Terragona —que·s tenia per nosaltros—, y, de allí, anviaren un trompeta a Terragona donant-los avís de com ja estaven allà. Y consertaren los truecos per a la tarda, que foren als 15 de noembre 1641; y axí, a l’aver dinats, tots partiren: los uns de Terragona, los altros de Costantí, y se vingueren a encontrar molt prop de Terragona; y allà a ont se econtraren, los enbaxadós passaren de aquesta part y los de la duquesa passaren de l’altra part, a ont se feren moltes festes de una part y de altra.¹² Y axí, cada hu se’n tornà en sa casa, sinó fou hu dels nou enbaxadós morí per lo camí —en lo regne de Valènsia, molt prop de Tortosa—, y se deya Hieroni de Nabel, siutadà; y los demés entraren dins Barcelona acompanyats de la companya de don Juseph de Pinós, de cavall, y de molta altra gent particulà que·ls hisqué a rebre.¹³ Y de camí anaren apear-se a la Seu, a ont oïren misa a Santa Eulària, y aprés anaren acompanyar lo conseller ters¹⁴ en sa casa, que·ls acompanyà des del Camp aquí, que com ell ja acabava, se’n vingué des del Camp fins assí ab ells; y de allí, cada hu se n’anà en sa casa, ab molta de alegria, pus avia més de un any y mitx que eren fora, y Déu los volgué donar llibertat ab sos bons medis.

1. compte: abans «dip», ratllat.

2. Els ambaixadors del Consell de Cent enviats a Madrid foren Pau Boquet, donzell; Ramon Romeu, ciutadà honrat, i Miquel Vilanera, doctor en medicina. Per la Diputació foren Francesc Oluja, degà i canonge de la Seu de Lleida; Francesc Sans, ardica i canonge de la Seu de Barcelona, i Josep Taverner, canonge de la Seu de Barcelona, pel braç eclesiàstic; Francesc de Cartellà, Joan de Peguera i Jeroni de Calders pel braç militar; Jeroni de Navel, Bernat de Valencas i Joan B. Codina pel braç reial. Sobre les peripècies dels ambaixadors a la cort de Madrid, vegeu Antoni Muñoz i Josep Catà, Ambaixadors catalans a Madrid. Els inicis de la Guerra de Separació (1640-1641), Barcelona, 2015.

3. Bernardí de Manlleu (Manlleu, 1586 - Girona, 1644), frare caputxí i diplomàtic. Fou nomenat custodi dels convents caputxins del Rosselló el 1630. El 1640 fou nomenat ambaixador de les institucions catalanes davant Felip IV per sol·licitar la fi dels allotjaments de tropes al Principat. La seva difícil missió fou justificada i explicada en un memorial que ell mateix redactà per defensar-se de les acusacions que se li van fer de no haver complert el mandat de les institucions catalanes. Vegeu Basili de Rubí, «El M. R. P. Bernardino de Manlleu, embajador de Cataluña en la corte de Felipe IV», Estudios Franciscanos, 63 (1962), pp. 271-275 i 353-419.

4. Joan Pau Guerau i Monfalcó, agent de la Ciutat de Barcelona i del General a la cort de Madrid.

5. García Gil Manrique, bisbe de Barcelona i virrei de Catalunya entre agost i novembre de 1640. Sobre ell vegeu Montserrat Jiménez Sureda, «García Gil Manrique Maldonado», dins Josep M. Solé Sabaté, Història de la Generalitat i dels seus presidents, Barcelona, 2003, vol. II, pp. 197-199. La data de naixement fixada en aquest treball resulta, però, equivocada, ja que García Gil Manrique va néixer el 1575. Vegeu també Josep Sanabre, «La correspondencia de los obispos de Barcelona con la Santa Sede. La del obispo Garci-Gil Manrique Maldonado», Analecta Sacra Tarraconensia, 37 (1964), pp. 95-110.

6. Segons informa

Скачать книгу