Víctor Català, l'escriptora emmascarada - Margarida Casacuberta Sèrie Assaig

Скачать книгу

vius», «mosaic», «un film», «encunys», «policromi», «contrallums», «novel·leta», «contraclaror» i «retablo». Posades l’una al costat de l’altra, en una obra total, estructurada i ben travada, configuren un joc de miralls que ofereix una imatge punyent, sintètica, atemporal i pluridimensional de la situació i el sentit de l’individu en el món. Arribar a aquest coneixement és el motor de la curiositat de l’artista, la força que l’empeny a explorar els abismes de l’ànima humana, el gran misteri de la vida, per més minúscula que aquesta sigui en relació amb la insondable i misteriosa immensitat de l’univers. Per expressar-ho amb els mateixos termes que utilitza Víctor Català, a qui correspon el jo que parla en el conte titulat «Contraclaror», de Caires vius,

      El misteri estava desvelat, i dins l’urna crestallina d’aquell jorn placèvol i davant d’aquelles dues extremitats mig mortes —els peus morats i el cap de neu—, el drama viu i punyent del pobre pare va semblar-me desolador com una immensitat negra. I el pes del juí fallit, del juí eternalment errador, va fer-me abaixar el front. Zero, col humana, lo mateix que la xifra més alta de la taula, lo mateix que la flor més excelsa de l’espècie, ets un home; i, home, tenen raó els altres homes, ets un rei, un déu, un microcosmos, perquè tens... un cor!

      Però les prevencions dels crítics davant la literatura de Víctor Català apareixen també des del primer moment i queden perfectament resumides en la ressenya que, poc després de l’aparició del llibre, Joan Maragall va dedicar als Drames rurals a la seva tribuna del Diario de Barcelona, titulada «Un libro fuerte e incompleto» (13-xi-1902). El poeta hi retreu a l’autor novell, precisament, allò que constitueix l’eix del sòlid i ambiciós projecte literari que explica el conjunt de la seva obra: el punt de vista. Víctor Català tampoc no es cansa d’exposar-lo —el·lípticament o explícitament— en els pròlegs de gairebé tots els seus llibres. Al d’Ombrívoles (1904), per exemple, hi escriu que

      El cor humà és com una com una casa a quatre vents: per tres hi dona, ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament. Els que guaiten pels primers veuen quadros alegradors, sadolls de vida: no tenen taques fortes, perquè fins les notes fosques hi són assolellades i calentes de les plenes resplendors. Mes qui se’n va a guaitar pel darrer costat topa amb visions ombrívoles, d’ombra freda, verge de passats arroentaments.

      Es tracta d’una perspectiva volgudament esbiaixada que ha de permetre a la veu narradora accedir al moll de l’os de la condició humana, a la bestialitat dels instints més primaris, el cantó més obscur del jo despersonalitzat, tant com a la grandesa, propera a allò que hom entén per divinitat, de determinades accions, gestos, pensaments, sacrificis, sofriments de l’individu. És a través d’aquest punt de vista, amb l’ús del clarobscur, de les línies gruixudes, de la deformació de la imatge estereotipada, del distanciament que li permet l’«ombra freda», com Víctor Català aconsegueix d’extreure, només per un instant, de la multitud amorfa i acèfala, una individualitat, l’única grandesa a què pot aspirar —i aquest és un dels principals temes de la literatura europea finisecular— la «bestieta del Senyor».

      Víctor Català fa servir aquesta expressió d’aparença innocent i tan lacerant al final d’un dels seus articles més concloents i segurament menys citats, «La solitud», publicat a la revista empordanesa L’Avi Muné (23-vii-1928). La seva concepció de la vida i de la literatura afecta tots els éssers vius, persones, plantes i animals. Ningú no se n’escapa: són tan «bestieta del Senyor» el protagonista d’«En Met de les Conques», la Mila, en Maties, l’Ànima i el Pastor de Solitud, el gos de «La fi dels tres», com l’escriptora que s’amaga rere la màscara de Víctor Català o el crític que s’esgarrifa davant de la contemplació de les misèries humanes i reacciona violentament en contra d’una literatura que titlla indefectiblement d’immoral. Perquè l’obra de Víctor Català, que cal entendre com un tot (del qual no es pot separar l’obra plàstica, tant la pictòrica com la que es relaciona directament amb la il·lustració de les pròpies narracions), però un tot fragmentari i inacabat, converteix cada lector en una peça més del mosaic que aquesta obra construeix i que, talment un mirall trencat o deformat, distorsionador de qualsevol imatge preestablerta del lloc de l’individu en el món, és susceptible de provocar reaccions molt diverses, segons la circumstància personal, espacial o temporal de cada lector.

      Ni tan sols Víctor Català no queda al marge de la força d’aquest potent engranatge. Caterina Albert ho va saber des del primer moment, amb la reacció dels olotins. Per això, la construcció d’una màscara, d’una careta que, pretesament, l’havia de protegir de si mateixa, de la «identitat monstruosa» que adquireix automàticament l’artista, l’escriptor modern, davant del públic per al qual escriu, pinta, esculpeix o compon música amb la intenció de sacsejar-lo, de tocar-lo, de provocar-li un «xoc emotiu» i, en darrer terme, de regenerar-lo, emmotllar-lo, alguns diuen «consolar-lo» de la prosa, del materialisme, de l’existència humana. Per això la màscara «Víctor Català» no la «salva». No només perquè sigui una dona escriptora i perquè algú, ben aviat, desvetlli la «veritable» identitat que hi ha al darrere del nom masculí, cosa que a ella la incomoda extraordinàriament, sinó perquè la identitat monstruosa és la veritable identitat de l’artista del segle xx.

      Per això, hauríem de mirar de no confondre’ns a l’hora d’analitzar el sentit del pseudònim i, eventualment, eliminar-lo, com una forma de reivindicar la identitat femenina de l’escriptora Caterina Albert. Des del punt de vista de la contextualització històrica, la dicotomia Víctor Català-Caterina Albert ens permet situar no només les tensions que ha de suportar una dona escriptora davant de la societat per a la qual escriu —Caterina Albert no hauria tingut cap problema a escriure ni a publicar si ho hagués fet com Dolors Monserdà de Macià, per exemple—, sinó les tensions de l’artista modern, sigui qui sigui, davant de la societat que el crea i que no és capaç de reconèixer-ne el sentit i la funció. Per això, també, em sembla només relativament important —per anecdòtica i, en el fons, circumstancial— la negativa de l’escriptora, tantes vegades esgrimida quan es parla del tema del pseudònim de Víctor Català, a recollir un altre premi obtingut als Jocs Florals, aquesta vegada els de Barcelona de 1903, on diu allò tan conegut que

      A una dona li cal caràcter exprés —i que jo no tinc— per a exposar-se a rebre les mirades de la gent; i, per lo que a mi diu, estic certa de que al primer pas m’agafaria un treball.

      Per altra part, desitjo també seguir usant lo pseudònim, encara que aquest no m’amagui ja tant en absolut com jo desitjava. Ja sé que la flaquesa d’escriure no és cap pecat i per això no em faria res que les persones de formalitat i enteniment me la coneguessin. Però la gran multitud ineducada i grollera, a la dona que escriu, la despulla de seguida de la qualitat de dona de sa casa (que a mi m’agrada tant) i la converteix en una mena de gallimarsot o d’amazona: en una mena de ser estrany, que tira contra la corrent i el sentit comú; i, francament, com trobo no val la pena de sotmetre’s al judici d’aqueixa multitud plena d’estúpids prejudicis, desitjo conservar l’anònim per a lliurar-me d’ella.

      Aquest text, extret d’una carta a Matheu (22 abril 1903), interessa per la plasticitat de la descripció dels trets monstruosos de la dona escriptora, però, encara més, perquè aquests mateixos trets, l’any 1928, en ple reconeixement públic de la seva tasca com a escriptora, s’han positivat, han esdevingut substància del procés creatiu i, per tant, part integrant de la naturalesa de l’individu creador. I l’element que sintetitza tots els trets que conformen la identitat monstruosa del creador és «la solitud», el gran tema de la literatura de Víctor Català. Com escriu en l’article publicat a L’Avi Muné abans esmentat:

      La solitud té tantes belleses i atractius com la més saborosa companyia. La companyia és tota suavitats i esplendències, tota vivesa de llum i harmonies: la solitud és més obaga, té els matisats ombrívols de les grans fondalades, l’encís soberg i ple de fortitud de les coses feréstegues. En les sonoritats clares i plaents, en la companyia, l’esperit s’hi delecta i s’hi ensopeix en dolça somnolència; en el silenci august de la solitud, l’esperit s’hi endinsa, s’hi enfonsa,

Скачать книгу