ТОП просматриваемых книг сайта:
Víctor Català, l'escriptora emmascarada. Margarida Casacuberta
Читать онлайн.Название Víctor Català, l'escriptora emmascarada
Год выпуска 0
isbn 9788412230734
Автор произведения Margarida Casacuberta
Жанр Языкознание
Серия Sèrie Assaig
Издательство Bookwire
¿Notes biogràfiques? Que vaig néixer a L’Escala; que m’agradà escriure des de molt joveneta; que vaig formar-me a la bona de Déu, deixant parlar a l’instint lliurement, sens mestres ni apriorismes de cap mena (per lo que no som ni pretenc ser més que un amateur), i que m’agrada l’honrada claredat de sentiment, concepte i expressió del poble, dels clàssics i dels místics.... Això és tot lo que sé de mi.
Quan Caterina Albert va escriure aquestes paraules sobre Víctor Català, ja tothom sabia qui hi havia darrere del pseudònim i, tanmateix, no només el ratifica, sinó que l’embolcalla amb alguns dels atributs que serien propis de la imatge pública de Caterina Albert, una construcció literària tant o més potent que la màscara de Víctor Català. D’aquesta manera, la imatge d’escriptor amateur, naïf, marginal en relació amb els moviments i les capelletes literàries i poc interessat en la projecció social de l’intel·lectual que se’n desprèn té ben poc a veure amb la realitat que traspua de l’ambició de l’escriptora i del procés de construcció de l’obra literària tant com del control estricte a què la sotmet l’escriptora, sobretot pel que fa al públic al qual va dirigida.
Així, el nom Víctor Català, més enllà de la màscara que protegeix una dona escriptora a final del segle xix, representa un model d’artista i, alhora, un punt de vista. Pel que fa al model d’artista, la construcció Víctor Català se situa en la tradició de l’intel·lectual modernista, caracteritzat per la independència ideològica, per ser el «despert entre adormits» i per la seva vocació de guia i de desvetllador-sacsejador de consciències, caminant solitari i silenciós enmig de la multitud sorollosa. I n’adapta algunes de les màscares més conegudes. En el pròleg a Drames rurals, per exemple, Víctor Català es presenta com «un pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat» —una imatge, la del pelegrí, que es correspon del tot amb la dels «caminants de la terra» de Santiago Rusiñol, empesos per una força desconeguda cap a l’exploració de si mateix i del món, d’allò misteriós i inefable. Una imatge que, per la seva banda, Joan Maragall reflecteix a través dels poemes «Excèlsior» o de l’«Oda infinita», i que Caterina Albert s’havia proposat expressar amb el poema «Lo llibre nou», premiat al Certamen Literari d’Olot. Víctor Català emprèn la defensa d’aquells «pedruscalls i flors boscanes» a partir dels mateixos arguments que Raimon Casellas havia exposat en nom del «verisme» i que l’escriptora bateja amb el nom de «sinceritat» en una carta a Francesc Matheu del 26 de desembre de 1902 en resposta a la que l’editor, que havia estat el president del jurat que havia premiat La infanticida i «Lo llibre nou», li havia enviat arran de la publicació de Drames rurals per tal de comprovar que, efectivament, la veu narrativa del controvertit llibre corresponia a la mateixa autora que havien premiat el 1898 a Olot:
Cada u veu com veu i sent com sent: i si a més és sincer, procura traduir lo que ha vist i sentit amb la major fidelitat possible. Això és lo que he fet jo: i, tal volta per haver començat a estimar l’art per sos aspectes plàstics, m’agrada el relleu en tot i em sembla que mai ne dono prou a las sensacions que tradueixo.
Amb tot, no soc sistemàtic ni m’agrada guaitar la vida al través del crestall de cap escola, que me la podria fer veure d’un color determinat i uniform: m’agrada veure-la, millor o pitjor, però amb ulls nusos de prejudicis.
Des de la seva primera aparició pública, tal com exposa al «Prec» amb què encapçala Drames rurals, Víctor Català es proposa explorar els camins de la vida i aplegar-ne uns «pedruscalls de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles» per oferir-los a un públic que no es correspon de cap manera amb «l’escaient damisel·la ciutadana» a qui s’adreça irònicament la veu narrativa. De fet, Víctor Català, a través de Caterina Albert, es negarà una i altra vegada a escriure per a aquest públic femení i defugirà sempre la identificació amb les escriptores de les revistes especialitzades en literatura «femenina» com Or i Grana i Feminal, tal com argumenta en les cartes a Lluís Via, editor i director de Joventut (Epistolari, 80-99), i a Maragall (Carta a Maragall, núm. 12). Un observador irònic com Josep Carner ho va saber veure a la revista Catalunya (15-VII-1903) a propòsit dels Jocs Florals de 1903, on van obtenir premis Víctor Català i Dolors Monserdà: «S’ha publicat el volum dels Jocs Florals de 1903.— (…) S’hi trobaren dues senyores que no s’assemblen guère: V. Català, D. Monserdà.»
El «llegidor» al qual s’adreça repetidament Víctor Català en els seus pròlegs ha de ser prou madur per acceptar el seu punt de vista, un punt de vista sens dubte incòmode, vingui d’un escriptor o d’una escriptora, i que desperta les prevencions d’una part important de la crítica. En aquest sentit, tal com afirma Jordi Castellanos (2005), no és cap casualitat que Víctor Català publiqui les seves primeres obres en l’òrbita de la tipografia de L’Avenç i, més endavant, del grup de la revista Joventut i que, a partir de 1903, quan accepti de col·laborar en el projecte editorial de Francesc Matheu, mantingui una prudent i crítica distància amb una línia editorial destinada a satisfer un públic ampli en català, tal com correspon, segons Matheu, a una revista il·lustrada.
Vostè comprèn —escriu l’editor en fer-li la proposta de col·laboració a Ilustració Catalana el 18 de desembre de 1902— la diferència que hi ha d’un llibre a un Diari, a una Revista i a una Ilustració. Aquesta va a totes les mans, a gent de tota mena de cultura i de tota mena de prevencions. Nosaltres al fer-la, hem d’acceptar el nostre públic o hem de formar-ne un de nou; això últim no pot ser, aquesta és la feina del llibre i de la Revista; doncs, a canvi de fer llegir català, hem de prendre el públic tal com és, perquè despertant la costum i l’afició a la lectura, lo altre ja anirà venint.
I el públic potencial de la Ilustració Catalana és, com Matheu es veu obligat a puntualitzar en una altra carta (12 febrer 1903), «massa assustadís i compost en gran part per senyores i noies; i els marits i pares me tenen l’ull a sobre; i jo he de procurar salvar les dificultats per tirar avant l’empresa. Un altre dia, espero que de la Ilustració en vindrà alguna altra cosa.» La seva intenció, diu per tranquil·litzar i convèncer l’escriptora, és acabar creant, «si tot marxa, d’aquí un parell d’anys» una «verdadera casa editorial catalana, que és lo que més desitjo, i llavors podrem fer moltes coses i envestir tota mena de publicacions.»
Però el propòsit de Víctor Català sí que és contribuir a la formació d’un públic per a la literatura catalana contemporània, d’acord amb la normalitat cultural, l’europeïtzació i la modernització que reclama el Modernisme i en la qual l’escriptora s’inscriu programàticament. El seu lector ideal ha de ser capaç de respectar el punt de vista de l’autor i d’explorar la cosmovisió que aquest li proposa a través d’una obra que, des del primer moment, tal com sagaçment és capaç de veure i elaborar Lluís Via en la ressenya que dedica als 4 monòlechs (Joventut, 16-v-1901), s’estructura d’acord amb una idea de totalitat a la qual Víctor Català romandrà fidel fins al final de la seva trajectòria literària:
El senyor Català, com ja hem dit, té aptituds per a cultivar diferents gèneres poètics, diverses formes literàries. Cal que segueixi conreant-les totes per a decantar-se a la que senti millor, o per a oferir-nos, amb el conjunt d’elles, un tot harmònic, aquell tot harmònic que sols és dat assolir a les grans personalitats