ТОП просматриваемых книг сайта:
Víctor Català, l'escriptora emmascarada. Margarida Casacuberta
Читать онлайн.Название Víctor Català, l'escriptora emmascarada
Год выпуска 0
isbn 9788412230734
Автор произведения Margarida Casacuberta
Жанр Языкознание
Серия Sèrie Assaig
Издательство Bookwire
Pel que fa, doncs, a la construcció del gust literari de la futura escriptora, a part de la importància que la crítica ha atorgat a la influència de la seva àvia materna i padrina, Caterina Farrés i Sureda, a qui «deu bona part del lèxic de la prosa, la riquesa lingüística» i la capacitat de narrar històries, Caterina Albert reconeix especialment l’ascendent de la seva mare, Dolors Paradís, que «escrivia poemes i tocava la guitarra». Amb motiu de la seva mort, en una carta a Francesc Matheu del 21 de març de 1933, Caterina Albert reconeix que «ella ho era tot per a mi: mare, filla, amiga íntima, companya inseparable... el centre de tots els meus pensaments i l’estímul de totes les meves accions. D’ella xuclava jo saba, força i energia; de la seva intel·ligència, tan desperta i vigilant, me venia generosament el consell, del seu temperament actiu, l’esperó que removia les meves indecisions ingènites, de la seva ironia tolerant, sens gens d’agror, la mesura de casi totes les coses...»
Sobretot, però, Caterina Albert degué trobar en la mare el suport que fins al 1890, data de la mort prematura del pare, li havien dispensat tots dos. En l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel (1965) explicava que el seu pare, un dia, va trobar els papers que des de ben petiteta ella escrivia i que guardava en el replà de l’escala del graner, i que, després de llegir-los, va dir «Aquesta mossa escriurà!» El comentari que Porcel transcriu a continuació —«I jo pensava: per què deia que escriuria, si ja ho feia»— diu molt de la ironia que caracteritza l’obra i la personalitat de la creadora de Víctor Català.
El maig de 1888 és quan es produeix la primera aparició pública de Caterina Albert en el context del Certamen Literari i Científic de Figueres, organitzat pel Casino Menestral, durant les fires de la Santa Creu, com a Reina de la Festa. Val la pena aturar-se un moment en aquest detall ja que aquest certamen, on Lluís Albert ofereix un premi a «la poesía que mejor cante El Libre Pensamiento», s’inscriu en el marc dels certàmens literaris que, com el de Girona o la Bisbal, estan estretament vinculats a la tendència renovadora de la institució jocfloralesca liderada pel grup de la Jove Catalunya i reaccionen davant del conservadorisme de la institució barcelonina —que l’any 1888 homenatja la Reina Regent— amb l’organització de diferents certàmens alternatius. Caterina Albert hi va ser nomenada Reina de la Festa per Josep Roca i Roca en nom d’Apel·les Mestres, que no va acudir a recollir el premi i havia dotat el seu amic dels poders de representació, que incloïen la tria de la Reina. L’anècdota deixa de ser circumstancial a partir del moment que Caterina Albert, rere el pseudònim de Virgili d’Alacseal, publicarà les seves primeres poesies en català a l’Almanach de La Esquella de la Torratxa, setmanari humorístic, barceloní, republicà, editat per Antoni López Berganossi i que dirigia Roca i Roca, un dels membres més rellevants de la Jove Catalunya, com també ho era Àngel Guimerà, de qui Víctor Català es declararà entusiasta des del primer moment, o Francesc Matheu, president del Jurat qualificador del Certamen Literari d’Olot on començarà, de facto, la trajectòria literària de Víctor Català.
Ens trobem, doncs, davant d’una formació d’escriptor estretament vinculada a la tradició més progressista del catalanisme, el republicanisme federal que, a final de segle, veurà com una part important dels seus representants o simpatitzants se situa en l’òrbita de la Unió Catalanista i participa en la creació de la branca del «o tot o res» dins del catalanisme enfront de l’actitud «possibilista» de la Lliga Regionalista que es crea el 1901 com a partit polític.
És també en aquests sectors on cal situar Miquel Sitjar i Sobrevia (Verges 1861-Barcelona 1910) metge, bibliòfil, erudit i membre destacat de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i la seva muller, Josefa Carcassó, matrimoni que va tenir una forta influència sobre Caterina Albert, i gràcies al qual va conèixer l’editor, llibreter i antiquari barceloní Fèlix Clos, que li va acabar fent de representant literari. No ha de sorprendre, doncs, que entre els papers personals de Víctor Català es conservi una nota no datada on, sota l’epígraf de «Debo estudiar y hacer», hi apareguin, al costat del «teatro clásico español, la Historia del Arte, la gramática francesa, la española y la italiana, la geografía, física, aritmética y lógica», «leer a Hegel, Schopenhauer, Voltaire, Leopardi.» (Muñoz, 2016: 16) Caterina Albert es formava intel·lectualment en la tradició cultural de l’Idealisme alemany, de la Il·lustració francesa, de l’escepticisme i el pessimisme romàntics que la tradició més conservadora del moviment de Renaixença intentarà bandejar de la literatura catalana contemporània i que el Modernisme recupera a través de la tradició de Valentí Almirall. D’aquestes fonts en sorgeix la poètica de l’«angoixa», de la «inquietud», de la «turbulència» i del «dolor» que caracteritza la literatura de Víctor Català.
Quan Caterina Albert va presentar el poema «Lo llibre nou» i el monòleg La infanticida al certamen d’Olot, probablement ho va fer amb el suport tant de la família com dels amics i amb el convenciment que el jurat, presidit per Matheu, amb Ramon Masifern, Josep Xutglar i Josep M. Aguirre com a vocals, i Josep Berga i Boada com a secretari, li seria favorable, tal com, efectivament, va succeir, ja que el jurat va remarcar la qualitat literària i la força d’una literatura exasperadament realista. El que segurament no podien preveure ni l’escriptora ni els seus mentors literaris és la reacció dels sectors tradicionalistes i catòlics de la societat olotina davant d’un text de la potència de La infanticida, titllat d’immoral, sobretot a partir del moment en què es va conèixer que l’autora era una dona jove. Les conseqüències d’aquesta reacció i de la polèmica i l’escàndol posterior són conegudes de tothom, la mateixa escriptora les va resumir, en una entrevista que Tomàs Garcés li va fer l’agost de 1926 a la Revista de Catalunya, d’aquesta manera:
Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un Certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, l’obra immoral.
Per tal de preservar la seva independència artística, Caterina Albert va decidir que, a partir d’aquell moment, no publicaria cap obra amb el seu nom i, per tant, va adoptar el pseudònim «Víctor Català», amb el qual va signar tota la seva obra de creació, per bé que el vel sobre la seva identitat comencés a descórrer-se poc després de l’aparició de Drames rurals, el 1902:
L’any 1900 [sic] vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 1899, i en l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu.» I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim. (Garcés, 1926: 127)
La novel·la d’on va sorgir el pseudònim amb el qual es coneix la identitat literària de Caterina Albert va romandre inacabada, però Víctor Català és el nom que l’escriptora va mantenir fins al final de la seva trajectòria literària i que li va servir per construir-se una identitat paral·lela i oposada a la identitat de Caterina Albert.