Víctor Català, l'escriptora emmascarada - Margarida Casacuberta Sèrie Assaig

Скачать книгу

sortir del dormitori immaculat on, els darrers anys, Víctor Català acostumava a rebre periodistes, editors, escriptors i admiradors, Porcel és conscient que l’escriptora li ha repetit fil per randa tots els tòpics constitutius de la màscara de la perfecta modèstia i humilitat, de l’«escolà d’amén» i de la senyora de sa casa aficionada a l’escriptura i, ai las!, autodidacta, i que no li ha respost res de rellevant a les preguntes que pacientment li ha anat desgranant amb la intenció de trobar el pinyol que cercava: «No sé pas què hi troben, en mi. Soc una pobra dona al llit», «No soc més que una aficionada, jo», «Soc una persona ben simple jo. Anava sortint tal com sortia, i llestos», «Jo anava fent. Sortia així. No preparava res. Soc com un gosset, com un ocell: feia, escrivia», «Soc completament liberal: cadascú, jo la primera, té dret a pensar i a dir el que cregui», «Jesús! No sé pas què hi veuen, en mi. Soc un pobre aficionat: res més», «Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè m’ha sortit així» (Porcel, 2003: 20- 23).

      D’aquesta manera, quan Porcel li pregunta si li agraden els animals per tal de fer-la parlar sobre el paper simbòlic que adquireixen en el conjunt d’una obra narrativa que explora la cara obscura de la condició humana, ella contesta que «Tinc una tórtora i una gata que es diu Xiquilina»; i quan, amb motiu de la recent publicació de les Memòries literàries de Narcís Oller (1962), li pregunta quina impressió li havia fet el llibre «amb aquelles cartes una mica patètiques adreçades a vostè», un text que l’autor de La febre d’or havia escrit en forma de confessió a Víctor Català durant els mateixos anys en què es produïa, per mor de la política cultural del Noucentisme, un dels «silencis» més rellevants de l’escriptora, la resposta és desesperadorament evasiva: «Ai, pobre senyor Oller! Un gran escriptor! No li han fet la justícia que li pertany.» (Porcel, 2003: 21 i 23-24) Només quan l’entrevistador s’interessa per l’existència d’obra inèdita de Víctor Català, l’escriptora respon sense evasives:

      Sí, especialment teatre. Ara li ho ensenyaré. M’hauria agradat moltíssim d’ésser un autor teatral. I dibuixar, i modelar, i pintar: fer-ho tot. Encara m’hi posaria. Ja ho veu: quan a la meva edat tothom està mig mort, jo em cremo per fer coses. El teatre ha estat la meva gran passió. I només he publicat alguns monòlegs. Miri, miri. (Porcel, 2003: 22)

      «Fer-ho tot»: heus aquí la clau de volta de l’enigma Víctor Català, la immensa construcció literària de l’artista total que Caterina Albert va bastir no pas sobre la seva pròpia persona, sinó sobre un alter ego (amb heterònim inclòs) del qual va moure els fils fins al final dels seus dies. Un alter ego que Caterina Albert sabia que la sobreviuria i que va fer tot el possible perquè així fos, tot aplicant una màxima que no per poc coneguda és menys important: «Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir».

      El «miri, miri» que va adreçar al jove Porcel volia dir que li mostrava La infanticida, el monòleg amb el qual Caterina Albert va fer l’entrada de cavall sicilià a la literatura catalana l’any 1898 i que, alhora, va apartar de forma dràstica el seu nom de la vida pública i va fer néixer el constructe Víctor Català. L’any 1965, La infanticida encara no formava part de les Obres completes de Víctor Català, publicades el 1951 per l’Editorial Selecta, però és evident que l’escriptora ho tenia tot ben preparat perquè, tard o d’hora, es tanqués el cercle, cosa que s’havia de produir el 1972, amb la segona edició de les Obres completes per la mateixa editorial, sis anys després de la mort de Caterina Albert.

      Vista des de la distància, doncs, l’entrevista de Baltasar Porcel a Víctor Català és ben lluny del que Gabriel Ferrater (2010: 62) descrivia com un «interviu (...) on la pobra dona repapiejava completament i no era capaç de dir res», una afirmació tan desafortunada com la que el mateix poeta feia el 18 de febrer de 1958 en una carta a «un neòfit castellà, sobre literatura catalana» quan escrivia que «hay que leer Solitud y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad» (Ferrater, 1979: 128). L’escriptora nonagenària no repapiejava i Porcel, malgrat el desconcert produït per l’entrevista aparentment fallida, va ser capaç d’entendre el joc que li proposava:

      Víctor Català... He sortit una mica perplex de l’entrevista. Penso si no l’envolta un fenomen semblant al del contrallum, que dificulta de veure-la amb precisió i col·loca la seva persona dins un clarobscur atapeït d’interès. La conversa, les seves manifestacions orals, són d’una simplicitat i d’una humilitat realment explícites, enarborades, sense possibilitat de palinòdia. Ara bé: aquest autoanorreament ens presenta una imatge de l’escriptora que tendeix a la infantilització pastoril, o al posat de damisel·la victoriana, i ho fa volgudament, recolzant-se en la minimització personal i literària. I això té molt poc a veure, crec, amb el retrat que he intentat de fer al principi d’aquest paper, amb la figura real de Caterina Albert: l’energia i la seguretat que se li endevinen en el gest, que li traspua; la constància i el treball que ha necessitat tot al llarg de tres quarts de segle per a crear una obra sòlida i fer-se una fama inqüestionable: el llenguatge estudiat, la narrativa perspicaç, plena de suggeriments; la temàtica i els personatges de doble fons, sovint brutals i aberrants... On és realment la personalitat de Víctor Català? (Porcel, 2003: 25)

      La personalitat de Víctor Català és l’obra d’art total que Caterina Albert construeix al llarg de la seva vida, amb els «silencis» que tan bé va saber interpretar Maria Aurèlia Capmany (1972) inclosos, com un mosaic fet de múltiples peces que l’escriptora va controlar amb «l’energia i la seguretat» pròpies de l’artista professional que sap que la disposició final de les peces no depèn ja d’ella, sinó de la recepció de l’obra. Una «obra completa» que Caterina Albert va deixar plantejada com un work in progress que s’havia d’anar (re)configurant al ritme dels temps i d’acord amb la recepció que, en cada circumstància històrica, política i cultural, es pugui fer d’una obra oberta a la recepció de la crítica i del públic lector, aquell «llegidor» a qui Víctor Català s’adreça en cadascun dels seus llibres, l’existència del qual Caterina Albert tenia molt clar que calia imperiosament preservar.

      A construir la seva gran obra —Víctor Català— i a assegurar l’existència d’un públic per a la literatura catalana capaç de reconstruir i insuflar la vida a la figura del tapís, va dedicar Caterina Albert tota una existència d’escriptora conscient, rigorosa i professional. Avui dia, l’èxit de l’empresa és ja inqüestionable.

      2

       De Caterina Albert a Víctor Català

      L’estiu de 1898, Caterina Albert i Paradís (L’Escala, 1869-1966) va enviar com a mínim un parell d’originals al Certamen Literari d’Olot. Estava a punt de fer vint-i-nou anys, havia publicat poemes amb pseudònim a l’Almanach de La Esquella de la Torratxa (1897) i havia decidit de provar sort en un dels molts certàmens literaris que durant el darrer quart del segle xix, en el context de la Restauració borbònica i amb l’eclosió del catalanisme, havien sortit com bolets en el territori català.

      Filla gran d’una família empordanesa, benestant i de tradició republicana federal, Caterina Albert havia anat de petita a l’escola municipal de l’Escala, d’adolescent havia estat interna durant un any en un col·legi de monges de Girona on va aprendre francès i piano, però la seva formació cultural, autodidacta, s’havia forjat en el context familiar, d’allò més favorable a incentivar l’afició de la noia pel dibuix, la pintura, l’escultura i la música, a més de la literatura.

      El seu pare, Lluís Albert i Paradeda (Verges, 1843-L’Escala, 1890), advocat, va ser diputat provincial i alcalde de l’Escala, sempre pel partit republicà; la mare, Dolors Paradís i Farrés (L’Escala, 1843-1933), provenia d’una família que tenia propietats a l’Escala i a Bellcaire d’Empordà. Com explica Irene Muñoz (2016), Caterina Albert va rebre suport tant de la seva àvia materna com del seu avi patern, que li era padrí. Sembla ser que va ser ell qui li va regalar la primera caixa de pintures, però van ser els pares qui van contractar un professor de dibuix i pintura que va viure a la casa de l’Escala entre 1883 i 1884, el pintor Félix-Antonio Alarcón; a

Скачать книгу