LITMIR.BIZ

Скачать книгу

tot negligible que l’Ángel durant molt de temps va sospitar que la Lina s’havia fet embarassar de Raúl fora de la llar.

      Els arxius haurien de ser alguna cosa més que les despulles dels difunts, alguna cosa més que la pols del passat. Realment, què sabem de les lluites pel poder i dels conflictes personals de la cúpula directiva cubana? Molt poc. De rumors n’hi ha un munt. Un d’aquests rumors pretén que Celia Sánchez va ser morta d’un tret fortuït en un enfrontament violent entre els revolucionaris, i que amb les presses es va inventar la història de la seva mort per càncer. A l’Havana els secrets de l’Arxiu de la Revolució estan esperant ser escampats a la llum del dia, en la mesura que no hagin estat destruïts en la foscor de la dictadura.

      Ja de retorn a Europa, m’adrecen a un cubà que ha abandonat l’illa i que viu discretament dels diners que com a diplomàtic havia pogut invertir a Occident abans de fugir cap a una nova existència, dedicat a la seva família, els seus llibres i la seva música. M’explica que, en la seva qualitat de diplomàtic, va entrar en un cercle reduït que va rebre informació confidencial de l’afer Ochoa, i que els seus nous coneixements van contribuir a la decisió, seva i de la seva esposa, d’abandonar Cuba. En això no hi ha res de nou pròpiament dit, però cal afegir una precisió: Ochoa va ser executat únicament i exclusivament perquè Castro sospitava amb raó que el general altament respectat i anterior comandant superior a l’Àfrica preparava un cop d’estat. Quan en un escorcoll el servei de seguretat va trobar un dipòsit d’armes considerable al xalet del general, Fidel va començar a témer que els russos preferissin Ochoa —i és possible que ho fessin— a ell, el comandant en cap. Així doncs, Ochoa havia de morir. Però no es podia al·legar com a motiu que volia enderrocar el règim, perquè això només hauria servit per fer augmentar el seu prestigi ja de per si considerable. Així es van empescar la història de la implicació d’Ochoa en el narcotràfic. Stalin o Hitler no haurien pogut fer-ho millor.

      A la parada de l’autobús davant l’Arxiu de la Revolució hi està esperant una gernació gairebé incalculable. Quants poden ser? Desenes, mig centenar? A on van? Per què no hi ha autobusos? Jo soc nou en aquesta ciutat abrasadora. Només puc avançar preguntant o, millor dit, obtenint resposta a les meves preguntes, que deuen semblar ben peculiars als cubans. Una mulata de mitjana edat, carregada de cistelles de plàstic, m’explica que ha d’anar al Centre, no a l’Havana Vella, que pertany als estrangers rics. «Espero aquí des de fa gairebé una hora», sospira eixugant-se la suor del front amb un mocador brodat, blanc com la neu. «Potser vindrà un bus, potser no». Els cubans esperen. Esperen un bus, esperen el futur, esperen aigua neta i més menjar. Entre les meves primeres experiències a l’Havana hi ha aquesta: esperar és una virtut cubana.

      De l’Arxiu de la Revolució al Museu de la Revolució, de la casa de la memòria a la casa de la propaganda, habilitada a l’anterior palauet presidencial. Entre les figures relacionades amb aquest impressionant edifici neogòtic de començament del segle xx, totes de fama més o menys dubtosa, hi havia Fulgencio Batista, el darrer dictador abans de l’entrada de Fidel. Que el palauet ara funcioni com a lloc de culte, més per al moviment del 26 de juliol que per a la revolució com a tal, sembla un frau. Abans de la fugida de Batista, Fidel Castro i els seus camarades mai no es van fer notar a l’Havana. Per la mateixa raó van decidir, després del 1959, mantenir-se a distància del palauet, que evidenciava més que clarament al gran públic que ells no pertanyien a la capital i que venien de la província llunyana d’Oriente. L’episodi decisiu de la història recent del palauet va ser l’atac de la guerrilla urbana Directorio Revolucionario el 13 de març de 1957, liderada per l’estudiant José Antonio Echeverría, de la Universitat de l’Havana, i per l’advocat Menelao Mora Morales, de Los Auténticos, un partit polític en part nacionalista, en part socialista i corporativista, que tres anys abans havia perdut les eleccions al parlament contra la Coalición Nacional Progresista de Batista, fins avui les últimes eleccions mitjanament regulars a Cuba. El propòsit del Directorio Revolucionario era liquidar Batista. L’assalt va fracassar i va costar la vida a quaranta guerrillers urbans, entre ells Echeverría i Mora. Tots dos es consideraven del costat burgès, encara que a l’esquerra del centre. Mora era catòlic practicant. Sabien el que passava a Oriente i es consideraven ells mateixos com una part independent d’un moviment de resistència més ampli, que tenia com a meta una democràcia liberal, no la dictadura comunista que s’apropava de Sierra Maestra.

      El jove Fidel Castro era comunista? És difícil de dir. Es pot ser comunista de disposició mental sense ser membre del partit, i es pot ser membre del partit sense ser comunista de convicció. Tinc la impressió que Fidel Castro mai no es va interessar gaire per la ideologia i les solucions polítiques, i en absolut per la disciplina de partit exercida per d’altres que no fossin ell mateix. Era mandatari en un sentit molt llatinoamericà, un caudillo, en el seu cas, a grans trets d’esquerres, però no de gaire bona punteria. Si d’alguna manera seguia una línia, això tenia menys a veure amb els principis i més amb la tàctica, amb el profit, amb la voluntat de sobreviure, en cas necessari a costa d’altri. Castro personificava la lluita armada, aquesta lluita que calia que no parés mai. Sent estudiant de dret a la Universitat de l’Havana, amb els estudis finançats pel pare benestant, Fidel es va unir a diferents grups d’índole més o menys criminal i va participar en diverses batusses, que fins i tot des d’una òptica cubana es podien considerar més com a aldarulls de carrer que com a enfrontaments polítics o ideològics. L’any 1947 Fidel es va apuntar al Partido Ortodoxo, dirigit pel senador Eduardo Chibás, un anticomunista burgès d’esquerres. L’objectiu declarat de Fidel era ser elegit diputat del Congrés. ¿Això era fruit d’una madura deliberació, o era només un rampell passatger? És indubtable que Fidel en aquella època festejava —i més tard s’hi va casar— amb Mirta Díaz-Balart, la família de la qual estava molt unida al règim de Batista. El viatge de nuvis, de tres mesos, va ser als Estats Units, segons es diu, finançat pel pare de la núvia, que tenia diners a cabassos, amb deu mil dòlars i un xec de mil dòlars de Batista.

      Chibás tenia un programa radiofònic en què condemnava la corrupció i la brutalitat sota el president Ramón Grau, un dels titelles de Batista. En un moment d’un programa d’aquests, l’agost del 1951, el senador, cada vegada més desesperat, va treure la pistola i es va engegar un tret al ventre, a micròfon obert. Va morir uns deu dies més tard i, segons estimacions, va ser acompanyat a la tomba a l’Havana per unes cent mil persones. La propaganda parla amb una veu sorprenentment petita d’aquesta part aburgesada del passat de Fidel, inclòs el matrimoni amb la Mirta, que es va celebrar l’any 1948 i set anys més tard va ser dissolt.

      Els impactes de bala produïts a l’interior del palauet durant el combat es veuen encara a la paret de marbre, seguint l’escala sumptuosa cap amunt fins a la sala dels miralls, inspirada en el palau de Versalles. A Batista li va anar d’un pèl que no el matessin; va escapar per una escala interior que menava del seu despatx, sorprenentment petit, habilitat en una habitació angular assolellada, al seu pis privat com a president, en una planta superior de l’edifici. L’anterior sotsoficial treballava en un entorn força modest. L’escriptori, amb un petit arxivador, està tallat d’una fusta sòlida, polida; les poques cadires, revestides de cuiro blau. En una tauleta lateral hi ha el telèfon daurat que Edmund Leavy, el cap de la companyia telefònica nord-americana ITT, va regalar al seu amic cubà en agraïment pels privilegis que el dictador havia atorgat a la seva empresa. Als anys cinquanta Cuba era tecnològicament més avançada que els països del seu entorn. Grans empreses nord-americanes assajaven els seus invents i procediments a la Cuba veïna. Quan la tecnologia funcionava a Cuba, era introduïda als Estats Units.

      Continuo caminant fins al parc contigu, fins a la baluerna d’un pavelló de vidre on hi ha el Granma, l’embarcació que al novembre del 1956 va tornar Castro i els seus guerrillers de Mèxic a Cuba, a Playa Las Coloradas, a prop de Santiago de Cuba. Aquí, vuitanta-dos homes marejats i famolencs van ser rebuts amb un foc assassí pels soldats de Batista, que coneixien tots els detalls del desembarcament. Que vint-i-tres, entre ells els germans Castro, poguessin fugir vius cap a les muntanyes ha de qualificar-se com una manifestació més de la sort que va acompanyar Fidel durant tota la seva vida. Una jove guia una mica agressiva m’explica que Cuba és la democràcia perfecta. Quan li retrec que Castro és un dictador, i que,

Скачать книгу