LITMIR.BIZ

Скачать книгу

com Blas Roca es van salvar entrant en el partit comunista nou que Fidel va fundar el 1963. Presumiblement eren protegits pels vells camarades a Moscou, amb els quals Castro ara tenia un deute. Carlos Rafael Rodríguez va dirigir l’economia cubana durant una sèrie d’anys, amb unes conseqüències esfereïdores; després el van col·locar en el paper de vicepresident. Va morir l’any 1997. Blas Roca va arribar a ser president del que els revolucionaris anomenaven l’Assemblea Nacional del Poder Popular, un càrrec irrellevant que comportava cotxe oficial i innumerables viatges als països socialistes i als no-alineats. Va morir el 1982.

      Els carrers del meu barri duen els noms més magnífics: Virtudes, Amistad, Perseverancia i Concordia. Dins l’Havana Vella trobo el carrer Amarguras, aquí no hi veig cap motiu per aturar-me. Altres carrers tenen dos noms: Agramonte també és Zulueta, Avenida de Bélgica és Monserrate, Aponte és Someruelos. La gent hi deambula amb els objectes més peculiars: dues potes de cadira, una roda de bicicleta, un cap de porc esberlat, una torradora de pa rovellada, una caixa enregistradora com no n’he vist cap des de la meva infància a Vangede, un barri a prop de Copenhaguen. A Ánimas, una família ha arrossegat els seus mobles, tot ben modest, a la vorera on ara seuen, al bell mig de la vida de la ciutat. Al carrer Lealtad hi ha un gos mort a la cuneta al davant d’una parada de carnisser d’una sordidesa xocant. Sota un cobert que dona a la vorera, hi ha un munt desordenat de carn de porc sangonosa i diferents vísceres damunt un tauló. Per sobre d’aquest carnatge es balancegen al vent, penjades amb uns cordills, dues ampolles de plàstic, una de groga i una de blava, per mantenir les mosques a distància. La paret del fons de la paradeta està revestida amb un cartell destenyit de Fidel i Raúl, la bandera cubana i l’eslògan «La Revolución pujante y victoriosa sigue adelante». Observo aquest escenari durant uns minuts. Per què un pobre carnisser ha d’exposar aquesta classe de bajanades? Per què als seus clients, que ja de per si tenen una vida prou dura, se’ls ha d’escarnir d’aquesta manera? Qui són els propagandistes que s’inventen aquestes coses? ¿Són potser empleats dels contrarevolucionaris a Miami, els anomenats gusanos, a una mica més de cent quilòmetres en línia recta d’aquesta miserable paradeta? Imaginem-nos que aquest carnisser no s’estigués al seu cobert fètid i merdós, infestat de mosques, amb un gos mort a la vista. Imaginem-nos que fos l’amo o l’encarregat d’una botiga moderna, higiènica i ben assortida, amb vitrines i frigorífics, i pogués oferir als seus clients un bistec en condicions a un preu en condicions. Un quilo de la seva miserable carn de porc té tal preu que amb un sou mensual mitjà no s’hi arriba. La pervertida revolució, els importa un rave als cubans del carrer Lealtad! Què saben dels avenços de la revolució, o de la manca d’avenços? Presumiblement han constatat, fa temps, que la revolució s’ha desplomat morta al femer de la història, tan morta com el gos de la cuneta. L’única cosa que el carnisser i els seus clients realment poden saber del cert és que es troben en un país que aquesta revolució ha portat a la condició del pidolaire. Potser el carnisser i els seus clients també saben —encara que és un secret d’estat— que des del 1959 la cabanya de bestiar s’ha reduït d’onze milions de caps a tres. En la mesura que resulta possible trobar carn bovina, ha estat importada de l’Argentina, del Canadà o dels Estats Units (malgrat l’embargament), i està disponible només per als estrangers proveïts de divises i per a l’elit de la revolució. La carn vermella és un monopoli de l’estat. Totes les vaques i tots els cavalls són propietat de l’estat, que els lloga o els arrenda als particulars. Pobre del pagès que perdi una vaca! Fins i tot si l’hi roben després de caure la fosca, el poden sentenciar a una pena de presó de llarga durada.

      Aquests eslògans, penso amb la meva experiència com a corresponsal a l’Europa de l’Est regida pels comunistes i als Balcans devastats per les guerres, expressen el menyspreu dels mandataris pels seus súbdits. El missatge és aquest: «Us menyspreem! El vostre menyspreu per nosaltres no importa gens!». Només aquell que abusa del poder té poder, poder real. La resta és sensibleria, sentimentalisme, feblesa, política… política basada en la polis grega, en les relacions civilitzades de la ciutat. D’això no n’hi ha, a Cuba. Com no n’hi havia als països europeus maltractats pel comunisme.

      En la xafogor aclaparadora del migdia em desvio per passar per la Plaza de la Catedral, aquesta plaça ornada amb els seus patis nobles carregats d’anys i bellament restaurats. En una columnata em sorprèn veure un monument petit, gairebé anònim, a Haydée Santamaría, una de les primeres guerrilleres, i més lleials, de Fidel, allà a Sierra Maestra, una de les dones que van participar activament en l’assalt de la caserna Moncada. Hi havia altres dones implicades, d’una manera o altra, a la rereguarda, que planxaven les camises dels guerrillers, els feien el menjar i s’ocupaven del correu. Després del 1959 l’Haydée, com tothom li deia, va ser l’admirada funcionària i dirigent cultural. Va dirigir la Casa de las Américas, que durant els primers anys de la revolució va ser la institució cultural més interessant de l’Amèrica Llatina, més tard reprimida per la censura, per una subvenció econòmica cada vegada més escassa i per un aparell del poder que no tolerava l’Haydée de lliure pensament. Estava casada amb Armando Hart, set anys més jove, ministre d’ensenyament i de cultura de 1959 a 1997. En qualitat de tal era el superior polític de la seva esposa, però al contrari de l’Haydée procedia de l’escola soviètica dura. L’any 1980 Haydée Santamaría va fer l’única cosa decent que un dirigent cultural pot fer quan la seva àrea de competència es retalla fins a quedar impossible de reconèixer: va desenfundar la seva pistola reglamentària i es va llevar la vida d’un tret.

      El matrimoni entre els primers guerrillers era tan habitual que gairebé resulta banal parlar-ne. Havien suportat tantes coses plegats. Per fi havien arribat al poder, no perquè el desitgessin i encara menys l’exigissin, almenys no en el sentit formal, sinó perquè era una necessitat històrica, la llei del marxisme. Com si es tractés d’una classe noble, es trobaven per sobre de l’entorn, obligats a servar la puresa de la revolució. Seguien sent els mateixos, també pel que fa a les relacions més personals. El Che va casar-se amb Aleida March, s’havien conegut a les muntanyes d’Escambray. Raúl Castro es va casar amb Vilma Espín, una dels dirigents del Moviment del 26 de Juliol a Oriente, fins a la seva mort l’any 2007 cap del moviment feminista estatal i coneguda com a primera dama de Cuba. Melba Hernández, l’altra de les dues dones que van participar en l’assalt a la caserna Moncada, es va casar amb Jesús Montané, més endavant ministre del govern de la revolució. L’acompanyant de molts anys de Castro va ser Celia Sánchez, una altra guerrillera de la primera època a Oriente. Després de la mort de la Celia el 1980, es va casar amb Dalia Soto del Valle, una mestra d’escola amb qui havia coincidit durant la campanya d’alfabetització de l’any 1961.

      A la Plaza de Armas han muntat un mercadet amb rampoines de tota mena, destinades al turisme de masses: cartells, camises de guerriller, gorres militars, imants de nevera, postals antigues, bitllets de banc amb la signatura del Che, manca de gust a dojo, tot plegat una completa falsedat. En una caixa de llibres hi trobo un primet History of Cuba, embolicat en un plàstic negre. La història sempre m’ha interessat, i no m’interessa poc de saber com una dictadura es presenta a si mateixa; així doncs, em poso a fullejar una mica aquest volum d’aspecte innocent i ben fet. No s’hi troba cap paraula sobre la massacre a la fortalesa de Cabaña, no gaire lluny, on el Che Guevara, el favorit declarat de Fidel, durant els primers mesos després de la presa del poder va fer executar centenars de presos polítics. Tampoc no m’ho havia esperat. Però quan ensopego amb la constatació que després de la revolució la terra ja va pertànyer plenament als pagesos, deixo de banda el llibre. Això no és un pecat d’omissió, és una mentida. Després del 1959 tota la terra va ser expropiada pel nou estat. Més tard el mateix estat, en la seva pretesa bondat, va permetre que cada pagès conreés uns pocs metres quadrats per a ell mateix, quan acabés el seu treball forçós com a membre d’una explotació col·lectiva dirigida per l’estat. El resultat és una mancança de queviures per raons ideològiques. Fins la llet i el pa són impossibles d’aconseguir en el comerç lliure; només se’n pot comprar, en quantitats modestíssimes, mitjançant l’odiada libreta, la llibreta de racionament que se suposa que tenen tots els cubans.

      Torno cap al Malecón. Tot caminant passo per davant d’una botiga de mobles, d’un cert nivell si s’ha de jutjar pels aparadors.

Скачать книгу