ТОП просматриваемых книг сайта:
Cuba, la soledat que no s'acaba. Per Nyholm
Читать онлайн.Название Cuba, la soledat que no s'acaba
Год выпуска 0
isbn 9788417611361
Автор произведения Per Nyholm
Жанр Социология
Серия #Periodisme
Издательство Bookwire
Moure’s pel nucli de l’Havana és, escriu Alejo Carpentier, l’inoblidable escriptor cubà, com moure’s en un bosc de columnes. Pertot arreu, columnes que es van erosionant en aquesta barreja de sal i de sol, que no aguanta cap mur. Les porxades són viaranys que travessen una selva urbana, les façanes s’alcen, sovint erosionades, degradades, com vessants de muntanya en un país rocós. Els habitants d’Havana Centre són gairebé tots morens, més o menys, una barreja de races de segles, començant amb l’arribada dels primers esclaus de l’Àfrica, segurament també una gota o dues de la sang dels indis exterminats. Els sons i les olors són exòtics. Passo per davant d’una llibreria de vell gairebé invisible, amagada i oblidada en un pati interior. No hi ha gaire cosa d’interès i, amb una única excepció, cap aiguafort sobre acer o coure de l’Havana Vella, que m’hagués agradat de comprar. Amb tot, compro una edició pirata d’El nostre home a l’Havana de Graham Greene, que fa anys que no he rellegit, i una bona edició d’ocasió, i ben d’ocasió!, d’In Another Country d’Ernest Hemingway, sobre el seu temps com a voluntari de la Creu Roja al front de l’Isonzo, a la Primera Guerra Mundial. L’encarregat de la botiga, un senzill cobert de posts, també em proposa El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez. Declino l’oferta. D’una banda, em recordo molt bé de l’edició danesa, traduïda pel meu amic, ara finat, Jan Stage; de l’altra, García Márquez no m’agrada tant. Li reconec la seva fantasia i el seu art com a escriptor, però el considero inacceptable per haver servit la dictadura cubana durant anys i per haver conreat una amistat moralment reprovable, al meu entendre, amb Fidel Castro.
Una ciutat s’ha enfonsat, no necessàriament una ciutat molt millor que l’Havana d’avui en dia, sinó una ciutat diferent: la ciutat de Batista i de la màfia nord-americana, plena de vida i mortalment perillosa, de rics i pobres, sobretot de pobres, però també d’una burgesia que al llarg del dia atenia els seus negocis, mercats, bancs i cafès. La nit tenia els seus antres de joc i els seus clubs, bars i bordells, teatres i cabarets, sovint llocs lúgubres, sovint anònims, freqüentats per professionals de la nit, molts dels quals s’envoltaven de guardaespatlles. La vida de la ciutat era desordenada, però grosso modo lliure, cosa que suscitava la crítica dels fariseus. ¿Això pot ser la causa que Fidel Castro, fill d’Oriente, no només deixés a les fosques aquesta relluent i temptadora capital, sinó que també —després de la victòria de l’any 1959— es girés contra les guerrilles urbanes que havien lluitat paral·lelament amb el Moviment del 26 de Juliol, a les muntanyes, i que es consideraven en igualtat de drets amb aquest moviment? A Cuba, com en altres llocs, es pot observar la victòria de la província sobre el que és urbà i cosmopolita: estretor de mires a costa de perspectiva ampla.
Al llarg de la selva de rengleres de columnes, arribo a Greenelàndia, el barri de Graham Greene entre Paseo i Virtudes, Obispo i O’Reilly, la transició de l’Havana popular, l’autèntica, a l’Havana Vella, l’anomenada Havana històrica, l’Havana de les il·lusions, l’Havana escenificada, l’Havana dels turistes i de l’ensarronada. A l’est del Paseo, a la Plaza de Armas i davant la catedral de la Virgen María, hi transita un formigueig d’estrangers, servits per cubans, que amb afalacs i somriures afectadament alegres ho venen tot als forasters, des de canotiers fins a falsos mojitos, falsos cigars i samarretes amb retrats del Che. El Paseo, el carrer de luxe de la capital antany tan florent i potser una mica massa enèrgic, amb les seves rengleres de palauets, s’ha transformat en uns esfereïdors baixos fons habitats pels pobres de la ciutat milionària. A diversos llocs els balcons s’han desplomat i han anat a aterrar a la vorera. A l’alçada de la segona o tercera planta hi ha forats espectaculars, tapats provisionalment amb contraplacat o posts per impedir que infants i vells facin el mateix viatge pels aires. A l’oest del Paseo, a l’Havana Centre, la impressió és de decadència i misèria, de cases desballestades, carrers fets malbé, de botigues buides, de crits i xiscles, deixalles a dojo, gossos estranys i automòbils peculiars, assemblats, mitjançant soldadura, amb peces de diferents models ja fora de producció.
Aquí, a l’Havana Centre, no hi ha cap idil·li romàntic, cap nostàlgia revolucionària, cap restaurant o bar artificialment alegre. Aquí hi ha la dura realitat, l’enfonsament de la revolució, el xoc de les promeses buides amb la realitat. A menys de deu minuts de passeig de l’encara distingit hotel Sevilla, llavors Sevilla-Biltmore, on Graham Greene s’hi va estar a mitjans dels anys cinquanta. És aquí on fa sortir a escena els seus personatges principals d’El nostre home a l’Havana, ja cap al final del règim de Batista. Entre ells hi ha l’anglès Wormold amb la seva representació d’aspiradores, el Dr. Hasselbacher, un refugiat alemany prou difícil de calar, i el cap de seguretat, Segura, també anomenat El Voltor Roig, que torturava els seus presos i que tenia un estoig de cigarrets de pell humana. L’hotel existeix encara, també l’habitació 501 on es va allotjar Greene, i on Wormold va ser reclutat per Hawthorne, el cap una mica curt de gambals de la sucursal caribenya del servei d’intel·ligència britànic, amb el número 59200/5. La cinquena captura de Hawthorne. Ara com aleshores, al barri hi ha un formigueig de persones més o menys dubtoses, conductors de taxis, bagasses, gàngsters, remeiers i tiradores de cartes. Greene és el catòlic cínic i sempre escèptic, nascut fora de l’Església, però després admès. Fa que Segura informi Wormold, ingenu i en conseqüència mortalment perillós per a ell mateix i per al seu entorn, d’un parell de veritats que molt poques vegades es comenten, però que em semblen evidents, després dels meus anys a l’Europa de l’Est i als Balcans.
El cap de la seguretat divideix la gent en dues categories, els que poden ser torturats —els pobres de Llatinoamèrica, l’Europa de l’Est, l’Àfrica i l’Orient— i els que no poden ser torturats, és a dir la classe superior blanca. Hi ha un pacte tàcit, sosté Segura, entre els qui torturen i els qui són torturats. Els catòlics entenen millor que els protestants que poden ser torturats. «Als estats europeus del benestar», diu a Wormold, «no hi ha pobres, i per això no hi ha ningú susceptible de ser torturat. A Cuba els botxins poden fer el que vulguin amb els immigrants de Llatinoamèrica i dels estats bàltics, però no amb els visitants del vostre país i d’Escandinàvia».
Al contrari de Hemingway, que és una de les poques indústries locals que rutllen sense problemes, Greene no acaba d’estar de moda a l’Havana. Possiblement perquè no li van concedir el premi Nobel, però més probablement perquè Greene, al contrari de Hemingway, mai no es va deixar ensabonar com a tal per l’home fort, per molt que aquest es proclamés d’esquerres, de dretes o una tercera cosa. Hemingway era un romàntic i un poeta, García Márquez un simple oportunista. Jean-Paul Sartre, el filòsof francès que va venir aquí als anys seixanta amb Simone de Beauvoir, pot ser rebutjat, en el context cubà i en d’altres, com un intel·lectual que escrivia sabent que era mentida, escrivia contra el que salta a la vista. Greene se situa en la seva pròpia categoria, sarcàstic, un escèptic, horrible en la seva lleugeresa. Potser va buscant el que és veritablement humà sense