LITMIR.BIZ

Скачать книгу

varen atorgar-li el prestigi adequat per motivar la benvinguda anual de nous clients. La Diputació del General encara era una institució jove, de poc més de dues dècades de vida, quan els carregaments i els quitaments de censals constituïen quantitats bessones.

Què passava, aleshores, quan s’aprovaven en corts nous subsidis al rei? Els funcionaris de la Diputació del General contactaven amb els creditors de la institució i feien un esforç extraordinari de conscienciació que es pot percebre en tota la documentació del període. És clar que en una situació de conflicte bèl·lic tota campanya de conscienciació havia de ploure sobre mullat. De qualsevol manera, la resposta social solia ser molt positiva. L’any 1430, per exemple, els diputats manaren al clavari Guerau Bou que la quantitat total que es percebera dels drets del General es destinara a «sguart de la guerra, que en lo dit present any és entre lo molt alt senyor Rey de una part e lo Rey de Castella de la part altra». Així, quinze mil cinc-centes setanta-una lliures, setze sous i vuit diners foren destinats als afanys de la guerra. Anys després, l’infant Joan, rei de Navarra, encara recordaria l’esforç de la Diputació del General en el conflicte contra Castella i tindria en estima la institució com una font d’ingressos fiable. Però, els conflictes bèl·lics solien comportar també despeses extraordinàries a una institució que naixia amb l’aigua al coll. Mentre Guerau Bou enviava els milers de lliures al rei Alfons, el mestre de l’orde de Montesa, diputat del General llavors, tornava a poc a poc un deute de cinc-cents florins en concepte de despeses de guerra, aprovat a les corts de Sant Mateu de l’any anterior, que li havien sigut prestats quan era capità del regne perquè els invertira en «escoltes e altres coses necessàries».¹⁶

      4. La veu del regne

      Sí, la Diputació va esdevenir un instrument útil per a la Corona i complia el seu propòsit original. I, encara anava més enllà, amb l’establiment de vincles polítics amb altres institucions, com les homòlogues diputacions del General de Catalunya i Aragó, amb les quals debatia adesiara sobre les fronteres comercials o les relacions institucionals amb el monarca.

      Si les negociacions no arribaven a bon port, els diputats i la resta del cos d’oficials no es trobaven exempts de polèmiques, tant a títol institucional com personal. No era estrany que a vegades es recorreguera a la figura d’un mediador extern per arribar a acords, o, fins i tot, que els mateixos diputats del General actuaren com a tals. Sovint trobem algunes lletres missives en què la Diputació intervé en afers de la Corona i altres institucions, que no atenyien estrictament les seues competències, però que de facto estaven pròximes als seus interessos, com solien ser una part dels assumptes comercials o financers. Els diputats també acostumaven a ser consultats sobre aquestes matèries, com a entesos en aquestes i per l’autoritat que hi exercien.

      La relació dels funcionaris de la Diputació amb els governs d’altres municipis, en canvi, solia ser majoritàriament fructífera. El cas d’Oriola crida l’atenció per l’arrendament per part dels jurats de la vila dels drets del tall de drap d’Oriola i Guardamar en el trienni del 1428. Dues-centes divuit lliures i quinze sous que suposaven un preu barat a canvi de la gestió de l’impost al seu propi domini.

      En l’àmbit intern, les decisions menys polítiques dels diputats, és a dir, aquelles que cobrien l’activitat diària de la institució, solien ser preses en consensos sense un debat massa extens. Ara bé, per tal que la convocatòria de tota reunió dels sis diputats del General fora vàlida havia de comptar amb almenys un representant de cada braç, fora el diputat oficial o el seu subdelegat mitjançant una carta tramesa prèviament. Els acords, a més, s’havien de prendre per la major part dels diputats, la qual cosa es traduïa en l’obligatorietat d’un mínim de quatre diputats presents a la sala del primer pis de la casa de la Diputació, on se solien «ajuntar», perquè la votació tinguera validesa. De fet, no són poques les reunions on només hi és present aquest nombre de diputats registrats com a assistents i acostumen a ser els segons diputats dels braços eclesiàstic i nobiliari respectivament els que més s’hi solen absentar. A vegades, per pal·liar la falta d’algun assistent, les reunions es podien allargar diversos dies. Açò solia ocórrer quan sorgia la necessitat imprevista de convocar algun oficial i que aquest no es trobara a la ciutat de València.

Què implicava, llavors, per als funcionaris de la Diputació del General del Regne de València exercir com a tal? Una anàlisi prosoprogràfica ja ens ha evidenciat que gestors i clients coincidien en les elits urbanes de València. Però alguns dels noms propis dels diputats del segle XV destaquen per sobre dels altres: crida l’atenció que en la relació del funcionariat hi ha ciutadans amb àmplies carreres polítiques al regne,¹⁷ com Nicolau Valldaura, o nobles poderosos com els Pardo de la Casta. Fins i tot, hi trobem Alfons de Borja, poc abans de convertir-se en el papa de l’Església Catòlica, Calixte III, el dia 8 d’abril de 1455, tal com recull la relació dels diputats d’aquell any. El bisbe de València, el mestre de Montesa o els grans representants de la noblesa i de les ciutats reials eren elegits diputats i oficials de la Diputació del General any rere any, fet que inevitablement dotava la institució d’un prestigi nominal considerable, de cara a la societat i també a l’hora de negociar externament. Però aquests grans homes no solien tenir el temps disponible per a complir amb diligència les atribucions dels càrrecs. Per aquesta raó, la major part de diputats comptava amb substituts, a vegades designats oficialment com a subdelegats, que arribaven a cobrar en nom seu. D’aquesta manera, el bisbe de València solia ser substituït en les reunions dels diputats per algun canonge de la seu; el mestre de Montesa, per priors; els nobles, per donzells, i els ciutadans hi empraven familiars o amics. Les substitucions eren habitualment d’un any, en ocasions quasi tot el trienni i, si moria, fins que es renovaren els càrrecs, com va ser el cas de Lluís Carbonell, un dels primers diputats de la institució, que no va poder acabar en vida la legislatura, o Miquel Pujades, un altre noble que va morir només ser elegit com a diputat. El ja anomenat anteriorment Nicolau Valldaura va substituir durant el primer any de trienni Pere Lleixà, però no va percebre la totalitat del salari, que es va haver de repartir amb l’hereu d’aquell, Llop Lleixà, en concepte del sou de tres mesos i deu dies que li corresponien al seu pare pel temps que havia arribat a treballar com a administrador del braç reial.

Per l’assiduïtat de les reunions i l’assistència a aquestes, pareix que el repte principal que jugava en contra de l’exercici dels diputats, en particular, i dels oficials de primer grau, en general, era la distància geogràfica i la impossibilitat de compaginar una vida lluny de València amb una institució bastant centralitzada en la capital del regne. Malgrat la designació dels subdelegats dels administradors, aquesta no pot ser percebuda de cap manera com un argument de la manifestació de la voluntat per part de la institució d’aproximar-s’hi políticament i d’eixamplar la magnitud del seu mercat creditici. Aquesta només responia a la necessitat de supervisar i exercir la justícia allà on s’arrendaren els drets de les generalitats. Tot i així, podem considerar que els càrrecs a la Diputació del General gaudien de cert prestigi perquè s’assolien després de dilatades carreres polítiques i solien ser com un colofó d’aquestes amb serveis al rei. El salari no ens pareix motiu d’especial motivació per a ingressar en el cos d’oficials de la Diputació, però vists els plets que podia haver-hi, no el menystindrem. Els diputats podien percebre fins a mil sous anuals, quantitat que fou igualada en alguns anys del segle XV per la rebuda per l’advocat i el porter. Atesa la responsabilitat de la comesa encomanada que tenien, així com la magnitud de la seua tasca diària, que els obligava a estar a peu de la taula de canvi registrant-hi albarans, el clavari era l’oficial que més cobrava: un total de mil cinc-cents sous anuals. La resta d’oficials van veure com variaven els salaris a mesura que s’aproximava el final de segle, però tots els jornals oscil·laven al voltant dels cinc-cents sous anuals. Els salaris solien ser retinguts en cas de sospita de mala praxis o haver de ser reemborsats si aquesta es confirmava. De la mateixa manera, no és del tot pejoratiu per a la institució que ens hagen arribat notícies anecdòtiques de robatoris de les arques de la Diputació,¹⁸ perquè això

Скачать книгу