LITMIR.BIZ

Скачать книгу

habituals o possibles clients nous– i la institució, en el cas dels corredors d’orella.

Com sol passar en l’estudi de les institucions medievals, malgrat la fiscalització de les despeses, posseïen una activitat més àmplia que aquella que es recollia anualment als llibres. Molts pagaments es registraven anys després d’haver-se efectuat, especialment aquells derivats de les despeses extraordinàries, la qual cosa es traduïa en una petita economia submergida de la institució que podia passar desapercebuda temporalment. Les contractacions menors es registraven amb conceptes genèrics i, en el cas destacat dels contractes d’obres, podien arribar a una quantitat major que la que se solia pagar. És evident, a més, que a mesura que passaren els anys i la institució es va consolidar, la vigilància de les finances es va relaxar en alguns triennis i alguns funcionaris n’aprofitaren l’avinentesa. Però la inconsistència intermitent de la fiscalització de la institució depenia de les persones que n’estaven encarregades i amb la renovació que es feia cada trienni, arribava una nova oportunitat per a la correcta disposició financera de la Diputació. Així, l’any 1430 el clavari ixent Guerau Bou, «per los nobles e honorables comptadors del dit General en lo retiment del compte del segon any de la mia administració de la dita claveria»¹³, va ésser condemnat a restituir i tornar 11.265 lliures, 17 sous i 7 diners com a resta del compte administrat per ell l’any anterior.

      No era, però, la tònica habitual de la institució, sinó, més aviat, anècdotes esporàdiques que alimentaven un suposat ideal de mala praxi del funcionari en l’imaginari col·lectiu i que reforçaven al seu torn la fiscalització per part dels jutges comptadors envers les finances de la institució fins a un alt nivell de detall.

      3. Encerts i desencerts

      Tot plegat, una vintena de funcionaris conformaven l’esquelet burocràtic de la Diputació a principis del segle XV. L’estructura que es presentaria el 1418 veuria alguns canvis subtils. Una vegada que s’inicià el curs de la institució, s’evidenciaren per primera vegada les dinàmiques funcionals i s’assentaren les adscripcions de cada càrrec.

A partir de les corts de 1428, es faria el primer pas en el camí de la consolidació de la institució i, en especial, de la seua organització interna. Els diputats varen ser els primers a veure augmentades les atribucions, a més d’aquelles de caràcter executiu i aquelles que tenien de facto com a representatives. Per tal d’exercir correctament la seua funció d’administrar el subsidi, es va decidir que foren l’única autoritat per a l’aprovació final de les despeses corrents de la Diputació del General, així com per a aprovar les transaccions financeres i econòmiques necessàries. Aquestes incloïen les relatives a l’emissió de deute públic, com, per exemple, les emissions de censals i altres operacions creditícies. A més a més, consolidaren la seua autoritat executiva al si de la institució amb l’atorgament de la potestat de designació dels oficials, tals com l’escrivà, l’assessor o advocat i el síndic, així com els salaris ordinaris d’aquests. Per últim, els va ser concedida «la jurisdicció privativa […] sobre los béns del General, en la qual no poden ésser impedits en manera alguna» per part de les corts, el que es podia traduir en la competència d’arrendament de les generalitats per exigir-les mitjançant qualsevol via i procediment i supervisar-ne la recaptació.¹⁴

      L’organització interna dels clavaris també es veuria afectada amb el pas dels triennis. Ben aviat es va evidenciar que l’exercici diari de l’ofici venia de la mà del clavari reial i que els dos clavaris restants, l’eclesiàstic i el nobiliari, bé per condició o bé per les vicissituds del mateix càrrec, eren més aviat figures nominals. La gratuïtat de comptar amb tres clavaris també va propiciar la promoció del clavari reial com a clavari rebedor de les pecúnies del General, i va relegar els altres clavaris a la pràctica desaparició en els segles següents.

L’any 1485 sorgiria oficialment el càrrec d’ambaixador del General, que a efectes pràctics fins aleshores l’havia exercit algun dels oficials de la institució. El càrrec cauria sobre l’esquena de Lluís Crespí de Valldaura, un cavaller de València que ja havia sigut en el trienni anterior clavari nominal pel braç militar i que exerciria a partir del 1486 com a diputat del General. El «cavaller embaxador» va ser l’encarregat de portar el dia 1 de febrer dues cartes instructives al rei Joan II en representació de tota la Diputació del General. Donada la gran importància de les missives, els diputats es decantaren per exercir pressió públicament i encomanaren als porters de la institució, Francesc Nicolau i Guillem Ferrols, que convocaren per a l’endemà, a les dues de la vesprada, a la porta de la seu de la Diputació tots els creditors de la institució «e altres persones pregant a aquelles vullen venir a la Casa de la Deputació per acompanyar lo dit magnífich embaxador, segons és acostumat», atés que aquest anava a encetar el seu viatge per lliurar les missives al rei, tot just després de dinar. Així fou, segons va prendre relació l’escrivà de la Diputació del General, que es varen reunir cent cinquanta persones, entre les quals hi havia alguns dels oficials de la institució que havien d’acompanyar Lluís Crespí de Valldaura en la seua eixida de la ciutat. El seguici va partir de la seu de la institució, va recórrer el carrer de Cavallers, el carrer de la Bosseria, va travessar la plaça del Mercat i va enfilar el carrer de Sant Vicent fins el monestir del mateix nom. Ja fora de la ciutat, acomiadaren l’ambaixador de la Diputació del General pregant pel seu bon viatge fins que arribara a trobar-se en presència del rei.¹⁵

      Els oficis també canviaven amb les vides de les persones que els exercien. I tal n’era la implicació que, sovint, s’hi formaven nissagues. Membres de la família Artús van ser contractats com a corredors de trompeta al llarg de quasi tot el segle XV. Francesc Escolà pare i Francesc Escolà fill també es repartiren els oficis d’escrivans dels administradors i del General respectivament des de pràcticament el moment del naixement de la institució, fins a la mort del pare, moment en què la seua tasca seria assumida pel fill fins a principis de la dècada de 1440. A partir d’aleshores, es va abandonar la denominació d’escrivà del General, amb una excepció molt puntual. El següent escrivà de la institució, Jaume Coll, seria conegut solament com a escrivà dels administradors durant els vint anys que exerciria l’ofici.

      Els canvis en les designacions dels subdelegats dels administradors també ens serveixen per esbossar la influència de la Diputació al territori del Regne de València, que solia coincidir amb les fronteres fiscals dels drets de les generalitats i que venien delimitades pels termes de Guardamar i Oriola pel sud, Morella pel nord i Ademús per l’oest. Però, per una altra banda, el mercat del crèdit superava aquests confins i arribava enllà del Regne de València, comptant amb creditors de territoris com Barcelona, Sicília o Navarra. L’evolució dels nomenaments dels subdelegats manifesta que la Diputació va tendir durant el curs del segle XV a replegar i concentrar l’àrea d’influència al voltant de la ciutat de València, on se centralitzava un mercat del crèdit, públic i privat, cada vegada més potent, els agents principals del qual eren els mateixos oficials de la Diputació del General.

      Els jurats de València i els oficials de la Diputació del General compartien més que un cursus honorum similar que bescanviava les institucions alternativament: eren creditors d’ambdues institucions i, al mateix temps, els responsables de les estratègies financeres d’aquestes. L’elit urbana de València, la que hi habitava o la ciutadana, teixia el mercat del crèdit de la ciutat per al seu propi benefici i usava l’emissió del deute públic de la Diputació i, en major mesura, del municipi per a portar-ho a terme. Amb els censals naixia un nou tipus de renda periòdica, percebuda a manera de pensió, i de caràcter perpetu sempre i quan ambdós, institució i creditor, així ho desitjaren. L’èxit fou rotund. Per una banda, la xarxa clientelar més concèntrica estava assegurada des d’un primer moment. Per l’altra, un dels principals atractius del censal és que el seu carregament no exigia un mínim pecuniari, per la qual cosa ràpidament es va estendre entre la resta de la societat valenciana. La Diputació del General obtenia liquiditat amb el carregament d’un censal de centenars

Скачать книгу