Reinventar l'escola - Jordi Musons

Скачать книгу

      Cada govern de torn té la temptació de crear una nova llei educativa en la qual, d’alguna manera, pugui incorporar la seva ideologia ètica i social en el currículum amb la creença, francament ingènua, que aquesta transformació comportarà en els ciutadans un viratge de les seves idees polítiques. I no és pas casualitat que els currículums que més han variat en cada nova llei educativa hagin estat en l’àmbit dels drets socials i la ciutadania. Sota una pàtina d’innovació i actualització educativa, cada nou govern ha modificat els continguts i el nom d’aquest currículum de ciutadania. Durant la dictadura es va incorporar la formación del espíritu nacional, als anys vuitanta molts vam haver de llegir i estudiar la Constitució i l’Estatut, i el 2007 Zapatero hi va incorporar l’educació per a la ciutadania (LOE), que el 2014 va ser substituïda, amb la llei Wert del Partit Popular (LOMCE), per una matèria amb el nom d’educació en valors socials i ètics; ara, de nou, el 2020 la llei Celaá (LOMLOE), de la coalició del Partit Socialista i Podem, ha tornat a desplaçar el pèndol ideològic cap a l’esquerra, fins que els partits més conservadors tornin a governar i la tornin a potinejar. Que els governs encara pensin que la manera de garantir que els ciutadans tinguin uns determinats valors sigui crear una assignatura, sincerament és un signe inequívoc de no comprendre com ha evolucionat l’ecologia de l’aprenentatge de la societat actual del coneixement, cosa que explica moltes de les polítiques educatives desenfocades que sovint lideren el nostre sistema educatiu. Afortunadament, tot i aquest context, són molts els centres que han posat en marxa processos interns de transformació, sobretot metodològica. De fet, en un període molt curt de temps (de dos a tres anys), moltes institucions educatives han aconseguit instaurar transformacions metodològiques extraordinàries. Cal dir, però, que la pressa per implantar processos de transformació en la qual molts centres estan immersos, pot tenir el risc que se centrin més en el com que en el perquè. La innovació, com la tecnologia, per se no són sinònims de millora educativa, sinó que són instruments al seu servei. Introduir només un canvi metodològic és molt similar a començar a construir la casa per la teulada. El que fonamentarà un canvi metodològic seran els seus objectius, els nous propòsits que justifiquin la metodologia, el currículum que li doni sentit. Tot l’equip que aborda un canvi metodològic ha de ser capaç de defensar el perquè d’aquest canvi, més enllà de les mecàniques que se’n derivin. Si no hi ha una definició compartida dels objectius finals de cadascuna de les nostres accions, es poden donar grans contradiccions que perjudiquin la consolidació dels aprenentatges. Canviar de metodologia sense comprendre el sentit últim d’aquest canvi ens pot dur al mateix lloc on érem, i només haurem perdut temps i molt possiblement energia.

      En un món tan canviant com l’actual ja no n’hi ha prou amb maquillatges de comunicació i màrqueting o amb la incorporació puntual de metodologies interpretades com a noves. Es tracta de ser capaços de construir una nova educació amb sentit per viure en societat de forma plaent i competent. Gran part del sector educatiu de pràcticament tot el planeta està mirant de donar un nou sentit a l’educació i als propòsits que se’n deriven. És un moviment harmònic en el qual estan immersos tots els sistemes educatius del món. I encara que hi ha força consciència que no cal destruir l’escola com a institució, també hi ha força consens que s’ha de reinventar. Es tracta de somiar i ser capaços de redissenyar l’educació perquè aquests infants i joves siguin també capaços de donar resposta als grans reptes del planeta. Tenim l’oportunitat i la responsabilitat de treballar per una educació millor i per una educació transformadora. Una educació en la qual no només s’aprengui millor, sinó que també sigui útil per viure millor.

      En els diferents capítols d’aquest llibre miraré d’aprofundir en quins camins s’estan traçant per revolucionar l’educació de manera que aquesta respongui com a mínim als nous propòsits de l’actual segle XXI. Abans d’endinsar-nos-hi proposo al lector que faci un exercici creatiu. Li proposo que, per uns instants, jugui a crear la seva pròpia escola. Com seria l’escola ideal del lector? Què s’hi hauria d’aprendre? Com s’hi aprendria? Com seria la seva escola, sense atavismes polítics, socials o morals. Simplement li proposo que jugui uns instants a dibuixar o definir què voldria que aprenguessin els seus alumnes i, sobretot i el més important, per què ho haurien d’aprendre.

      Aquest mateix divertimento quan es proposa a l’alumnat és màgic i apassionant. En general són terriblement enginyosos amb els espais i donen un gran protagonisme a la part lúdica i social de l’aprenentatge, però també en els propòsits. Per descomptat, tot i l’alt grau de creativitat dels infants, també aquests estan subjectes a nombrosos apriorismes que consideren naturals per la càrrega cultural que han viscut tantes generacions abans que ells.

      Com seria l’escola del lector?

      LLIBRES DE TEXT

      VS. FER-SE PREGUNTES

      EL LLIBRE DE TEXT

      Res més lluny de la meva intenció que iniciar una polèmica passional entre «llibres de text, sí» o «llibres de text, no». Com ja he reiterat, ni el format ni l’eina són tan importants com els propòsits que ens mouen a utilitzar-los. Però és clar que els llibres de text són una de les tradicions més assentades en l’entorn educatiu, i que de la seva presència se’n deriven molts dels implícits de l’aprenentatge de l’escola tradicional. El tàndem llibre de text-currículum sol ser automàtic i normalment inseparable.

      Quan un llibre de text arriba a les mans de docents i alumnes, tendeix a ocupar un gran espai d’aprenentatge de l’aula i a convertir-se en l’esquelet de tot l’itinerari escolar. Sovint a l’aula els llibres de text acaben sent els substituts de la vida real, i els continguts que s’hi despleguen fàcilment es converteixen en els propòsits de l’aprenentatge a l’aula. D’una manera pràcticament inconscient, el llibre condicionarà la totalitat de la dinàmica d’ensenyament-aprenentatge i la conduirà cap a un model individualista centrat en la transmissió i la magistralitat. En realitat, aquesta dinàmica no ve condicionada pel mateix llibre de text, encara que també, sinó per la inèrcia que aquest determina després d’anys de permanència en el sistema. És com una mena d’analgèsic que dissuadeix qualsevol docent de desplegar tot el seu potencial i inhibeix la seva capacitat creativa i pedagògica com a docent. I és clar que el llibre de text també ofereix grans avantatges, especialment des de la perspectiva docent, ja que, quan se n’automatitza l’ús, facilita la planificació i redueix notablement la tasca docent. És còmode i ens porta per un camí reconeixible i fàcil de transitar.

      Hi ha dos grans motius que fan que, quan el llibre de text entra a l’aula, acabi convertint-se en el patró principal de l’aprenentatge. Per una banda, la por de no acabar-lo i de no poder fer tot el temari, de manera que es confonen els conceptes desplegats al llibre de text amb el currículum competencial desitjable, majoritàriament proposat per la mateixa administració. Per l’altra, la necessitat d’haver de justificar el seu cost a la família que l’ha comprat: tots els docents són conscients que és difícil d’argumentar que a final de curs torni a casa un llibre no utilitzat. I aquesta consciència n’acaba determinant en moltes ocasions l’ús predominant. Segons l’OCU, la despesa mitjana de llibres de text per estudiant durant el 2019 va ser de 159 € per alumne, tot i que aquesta xifra s’eleva a 198 € si descomptem aquells alumnes que s’acullen a programes de gratuïtat de les diferents comunitats. El cost dels llibres de text no és un tema menor. Qualsevol inversió educativa, sigui pública o de les mateixes famílies, hauria de revertir de forma proporcional en equitat i qualitat educativa en el sistema, i si no és així s’hauria de revisar. Comunitats com Andalusia, Navarra o la Comunitat Valenciana, que disposen de programes de gratuïtat universal per a l’alumnat de la comunitat, acumulen volums no menyspreables de despesa pública centrada en aquesta eina. A Andalusia, per exemple, el curs 2019-20 es van invertir 105 milions d’euros2 en el programa de gratuïtat de llibres de text per als alumnes de la comunitat.

      Com deia, però, l’entrebanc educatiu no rau pròpiament en el llibre de text, sinó en el que se’n deriva. I tampoc té a veure amb el seu format. Sigui dit que tot i que el format digital

Скачать книгу