Reinventar l'escola - Jordi Musons

Скачать книгу

més o menys encertades.

      D’una manera especial recordo quan, ja fa molts anys, vam valorar la possibilitat de barrejar els grups classe de cada curs de forma periòdica. En aquella època els grups classe es perpetuaven des dels tres anys fins a 4t d’ESO en dos grups amb minses interaccions personals. Avui, aquest debat sembla irrellevant, en un context on l’alumnat es barreja de manera sistemàtica amb tot l’alumnat del curs, i el d’altres cursos, amb tota la normalitat. Però en aquell moment, on la innovació no era una paraula incorporada en el lèxic docent, aquest canvi va ser llargament i emocionalment debatut. Encara guardo alguns dels comentaris que es van presentar en aquell moment i que es van convertir en veritables murs infranquejables que va caldre superar amb negociació i convenciment: «Si una cosa funciona, no cal tocar-la», «Barrejar els grups del curs no garanteix solucionar els possibles problemes que fa que ens estiguem plantejant aquesta barreja de grups», «La barreja no garanteix la millora dels vincles negatius i sí la ruptura dels positius» o «Fa molts anys que ho fem així i bé que ha funcionat». Aquests arguments són difícils de contraposar des d’opinions fonamentades en la mateixa subjectivitat de qui les ha aportat. Un dels arguments més utilitzats pels membres més resistents de qualsevol organització sempre sol ser el de «sempre s’ha fet així» (una versió del «si una cosa funciona, no cal tocar-la»), un postulat tan aclaparador com inconsistent. En aquest context, la neurociència aporta nous arguments fonamentats, sobre els quals es fa una mica més senzill prendre decisions i poder donar resposta a aquelles opinions més passionals.

      En aquest capítol i en algun altre de posterior intentaré contrastar amb dades i evidències alguns dels mites més arrelats en la comunitat educativa i que sovint es converteixen en veritables inhibidors de la transformació educativa.

      CONFUSIÓ ENTRE ENSENYAR I APRENDRE

      Tot i que la tècnica més habitual de transmissió de coneixement a les aules, especialment de secundària i batxillerat, és la classe magistral, les evidències apunten que aquesta és una de les tècniques menys eficients per aconseguir aquest propòsit. Possiblement la tríada de classe magistral, memorització i examen és l’experiència educativa que més benestar i seguretat dóna a gran part del cos docent. En general els docents percebem com après allò que ja s’ha ensenyat i sobretot s’ha explicat, però l’aprenentatge real derivat d’aquesta pràctica és del tot residual. Sovint els aprenentatges rebuts en format magistral es van diluint en un temps més o menys proper. Són molts els docents que cometem l’error de mesurar de forma intuïtiva el que ha après l’alumnat a partir del que s’ha treballat a l’aula. D’aquí la històrica pressió per acabar els continguts del curs o el temari del llibre, en una clara priorització del que s’ha d’ensenyar i no del com s’ha ensenyat o del que certament ha estat après. Possiblement aquest és un dels casos més flagrants de xoc entre cultura educativa transmesa entre generacions i evidències aflorades per la ciència. Tot i que en general els docents, quan examinem la nostra pròpia experiència personal i mirem de recordar allò que ens van ensenyar a l’escola, sovint som capaços de fer aflorar ben pocs dels continguts i les habilitats que vam aprendre, curiosament no solem ser capaços de fer aquesta transferència a la nostra pràctica docent. Sí que cal matisar que molts docents poden no compartir aquesta opinió, ja que al sector docent hi arriben gran part dels alumnes d’èxit que han superat l’itinerari tradicional de tot el sistema transmissiu. Normalment els docents van ser alumnes amb bones tècniques d’estudi i memorització i bons lectoescriptors que han cursat amb resultats satisfactoris tot el recorregut pels estudis obligatoris i postobligatoris que d’alguna manera s’adapten al seu propi perfil. Amb aquesta història personal és habitual sentir en boca de docents «a mi em va anar bé» com argument per mantenir estructures que la innovació educativa està posant en qüestió. Tota una contradicció a la qual avui la neurociència sovint fa avergonyir. Els mateixos indicadors més acadèmics avaluats pel mateix sistema educatiu demostren la debilitat d’aquesta pràctica educativa tan estesa. Per exemple, a les proves PISA del 2019 els alumnes de l’Estat van patir una nova davallada en matemàtiques i ciències, on es van obtenir els pitjors resultats des del 2006.

      Resultats Pisa 2019

      Tenint en compte que l’OCDE considera que 30 punts de diferència impliquen un curs escolar, un alumne xinès que tingués la mateixa edat que un alumne nostre podria estar cursant dos cursos més. Tot i que caldria matisar les contradiccions del model educatiu xinès, aquestes dades també són igualment preocupants quan es comparen amb les d’altres països molt més propers en cultura i model socioeconòmic com Estònia, Finlàndia, Bèlgica o Polònia. És a dir, que un sistema educatiu bàsicament estructurat per assolir bons resultats dins el sistema endogàmic educatiu fracassa en aquest propòsit. A partir d’aquest decalatge seria pertinent reflexionar sobre quines competències hauria d’adquirir realment el nostre alumnat per poder competir en un món globalitzat amb alumnes asiàtics (a la Xina hi ha 1.500 milions de persones) amb un model econòmic en auge i un nivell acadèmic dels seus estudiants notablement per sobre del alumnes catalans o espanyols.

      Com deien uns estudiants del MIT que van passar uns dies en escoles catalanes, en el nostre sistema educatiu hi ha molta teoria i molts continguts i pocs espais per practicar aquests aprenentatges, que és el que permet consolidar allò que s’ha après. El mateix director de PISA, Andreas Schleicher, arran dels resultats de PISA de l’any 2019 recomanava que el sistema educatiu espanyol treballés menys la memòria i donés més importància al foment del pensament crític, el treball en equip o la creativitat.

      LA REPETICIÓ ÉS ÚTIL PER A L’APRENENTATGE

      Tot i l’abús d’aquesta estratègia educativa en el nostre sistema educatiu, les evidències apunten que en general la repetició per se no aporta més aprenentatge. La repetició, en diferents formats, ha estat una eina molt usada a l’escola tradicional per, pretesament, estimular l’aprenentatge. Com diu José Antonio Marina, no per viure en una cova et converteixes en arqueòleg. A la meva generació ens feien copiar centenars de vegades cadascuna de les faltes d’ortografia que fèiem, però això no evitava tornar a cometre els mateixos errors ortogràfics en dictats posteriors. És sabut que les cadenes repetitives d’exercicis amb les quals l’alumne no se sent vinculat solen aportar pocs aprenentatges significatius. Com diu Héctor Ruiz, encara que hem vist infinites vegades un bitllet de 10 € segurament només molt poques persones en sabrien donar detalls. És clar que la utilització repetida d’una habilitat o competència aplicada en contextos diferents serà útil per construir aprenentatges profunds (deep learning). Quan som capaços d’explicar un aprenentatge amb les nostres pròpies paraules o tenim l’oportunitat d’aplicar-lo en altres contextos, és el moment en què ja ens l’hem fet nostre i segurament serà replicable i transferible. Tanmateix, cal tenir present que tot i que una repetició espaiada en el temps pot ajudar a la consolidació d’un aprenentatge, probablement es veurà afectat per una pèrdua de motivació.

      Una assignatura pendent del sistema educatiu espanyol és reduir la taxa de repetidors. La taxa de repetició a Espanya és molt alta: un 28,75 % dels alumnes asseguren haver repetit, almenys una vegada, davant de l’11,4 % de la mitjana de l’OCDE. El que diuen les dades és que un alumne o alumna que repeteix no sol aconseguir resultats positius en els cursos següents, sinó que té moltes probabilitats de patir abandonament escolar prematur i veu augmentat de forma notòria el risc d’exclusió social. Catalunya, amb un 15,1 %, i el País Basc, amb un 20 %, són les comunitats amb un índex de repetició més baix, tot i que encara són índexs força superiors a la mitjana europea.

      Sí que és cert que de la repetició se’n pot derivar un incentiu per incrementar la motivació per aprendre. M’explicaré; la por de viure la humiliació davant de la família i sobretot dels companys i la por de fracassar en les expectatives establertes poden ser un incentiu per a alguns alumnes que, davant d’aquest auguri, faran esforços sobretot a última hora, i resultadistes, per evitar aquesta situació de crisi. Com bé sabem, la por també és una emoció, i a

Скачать книгу