ТОП просматриваемых книг сайта:
Boulder. Eva Baltasar
Читать онлайн.Название Boulder
Год выпуска 0
isbn 9788473292580
Автор произведения Eva Baltasar
Жанр Языкознание
Издательство Bookwire
Ens comencem a veure. La truco abans d’arribar a Chaitén, ella agafa el pick-up i condueix vuit hores. Ens retrobem davant de la pensió. Arriba, maniobra, atura el motor. Obro la porta amb el cos descompassat i aboco tots els seus tòxics al llit immaculat que tinc a dins. No m’havia sentit mai tan inclement, tan inhumana. La beso com si pogués desfer-li les capes de desig confitades als llavis i a les dents. Ens tanquem a l’habitació. De vegades podem quedar cada deu dies, de vegades passa un mes o dos. He aconseguit un arnès sense lligadures que arriba dels Estats Units en avió. El recullo en un apartat de correus d’Ancud. És realment preciós, del blau elèctric on viuen els làbrids i els coralls. Follar-la amb l’arnès és entretenir-me a desvetllar i matar de xafogor l’estiu, llançar-la molt amunt, combatre el curs que em pren abans de doblegar-me a la quietud. Hores i hores. El temps regalima dels nostres cossos, se’ns esmuny entre les cames, l’anem clavant amb xinxetes a la paret. La beso com no sabia que podia besar una dona, entregant-li alguna cosa que fabrico quan som lluny, quan no és amb mi.
No li agrada el meu nom i me’n posa un de nou. Diu que m’assemblo a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces de món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot. Ningú sap d’on vénen. Ni elles ho entenen, per què no es desgasten i per què s’hi estan. Li explico que he vist pedrots semblants al mig del mar. Els vaixells els volten en silenci, com si hi sospitessin un ésser mitològic susceptible de llevar-se i d’atacar. No sempre estan sols, de vegades n’hi ha d’altres a poca distància. Poden arribar a formar laberints on més val no entrar. La Samsa es deixa anar els cabells i m’escombra el front, les pestanyes, el coll. Em diu Boulder i riem no sé ben bé per què. Suposo que l’amor ens floreix al damunt com una branca gegantina que es vincla i toca els plecs sensibles, reticents.
No m’havia sentit mai tan estranya, a bord. He perdut alguna cosa que només em pertanyia a mi, a mi i al vaixell. Naveguem i tot sembla que segueixi igual. La costa xilena és negra, s’imposa al rastre humà d’una manera gairebé romàntica que em commou. Molls de fusta amb les pilones sempre en remull, inflades com les cames d’un gotós. Esquerdes on la vida és el regne amuntegat dels mol·luscs. L’òxid fosc que respira el mar i repta terreny amunt com un fong, l’ésser viu més simple i extens. Quan fondegem perdo l’alè. Tinc la impressió de caure amb l’àncora en un fons de quietud que ho mata tot. La cuina se’m queda petita, la llitera em ridiculitza, els pocs espais comuns em resulten insofribles. Passo els vespres a coberta, observant els llums de les cases llunyanes. De tant en tant n’hi ha algun que fimbra com si una vareta el toqués. Fumo més que mai, però fumar sola de nit també és una manera d’alimentar l’encanteri, convoca el cos desitjat i el fa entrar de mica en mica, endins fins a les reserves d’aire, fins a assolir el record més tendre atrapat a la capsa sense forats del pit.
He pensat molt. Una psicòloga uruguaiana deia per la ràdio que el moviment afavoreix l’activitat mental, o sigui que viure en un buc ha de ser l’hòstia. Penso per tapiar els sentiments. Me’ls imagino com un ramat de búfals o de zebús maldant per travessar les aigües infestades de carnívors de la meva calma, de tot allò que he aconseguit plat rere plat en aquest món, a dins d’aquest vaixell. No suporto els ramats, aquesta voluntat única i guillada, aquesta cosa desproporcionada als ulls, pròxima al pànic, gairebé sacrificial. Miro de guardar-me’n. No m’analitzo, penso. En realitat, em desarmo. El pensament m’allibera, com si jo fos l’arc. Aprenc a jugar a escacs amb un mariner que hi està obsessionat. Em guanya sempre, però cada dia triga més. També em dedico a activitats estúpides que requereixen la màxima atenció, com ara la pastisseria francesa o la destil·lació de codonys per fer licor. M’ho passo realment bé engreixant i emborratxant la tripulació. No m’adono que la vida em porta. He trobat l’onada perfecta i la munto com si l’hagués domat, com si tot depengués d’una sort que jo mateixa reparteixo seguint el caprici de la liberalitat.
Mesos i mesos, perfectes, rutilants, fins que un dia em diu que se’n va. M’ho diu plorant, insegura i tremolosa com un nen que no vol saltar a l’aigua. Cara a cara, assegudes al llit. És mitja tarda i ha de ploure, la nit hauria estat genial. Li miro les mans. Juga amb un dels meus anells. No li entren però sovint els fa lliscar fins al primer artell i m’escarneix. S’inventa obscenitats que no he sentit mai a bord i me les esgarrapa a la pell. L’aturo amb una mà, que llisca pel seu ventre amb un gest decidit, com quan al punt àlgid d’un concert el director de l’orquestra convida a entrar nous instruments. Li eixugo les llàgrimes amb els polzes. Em miro el pit despullat i llis, amb la marca recent d’uns incisius i el tatuatge de l’illa de Chiloé. ¿Com pot ser que no ragi sang d’aquest punt intensíssim de dolor? Ha acceptat una feina a Reykjavík. Una oportunitat, en diu. L’habitació roda com si tingués potes i el drama sensacional que s’hi juga la fes ballar. L’estimo. Només se m’acut una persona que jo podria matar per ella. Em mira sense demanar-m’ho i faig que sí. Després la prenc com si volgués emborratxar-la i fer-li oblidar l’amor i totes les monedes del nou tresor. Comença a ploure. La vida s’obre com una ferida que supura i cou. Si algú em parla de felicitat, juro que li trenco la cara.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.