ТОП просматриваемых книг сайта:
Boulder. Eva Baltasar
Читать онлайн.Название Boulder
Год выпуска 0
isbn 9788473292580
Автор произведения Eva Baltasar
Жанр Языкознание
Издательство Bookwire
Un terra dur i la motxilla per coixí. Companys silenciosos. Jo dins del buc, el buc dins de la tempesta, un sobre ple de bitllets al ventre. Aquesta nit he reeixit.
M’hi quedo uns anys. El capità té cara de jugador, pacient, intel·ligent. Li diuen patrón. La pell fina i vermella li surt del coll de la camisa com una segona camisa que se li corda a les faccions minúscules: barbeta, boca, bigoti, nas, front, en línia una damunt de l’altra, amb els ulls com dos forats reblant cada ordre i cada decisió. M’ha donat feina perquè no demano sou, només menjar i llit. Crec que he descobert què és la felicitat: llevar-te xiulant, no molestar ningú, no donar explicacions i caure al llit de matinada, amb el cos estabornit pel cansament i el cap desparat de tota la pols i la fel. A bord es pensen que estic guillada, que sóc l’ovella negra d’una família aristocràtica i algú em va matar els pares i els germans. Estan convençuts que sóc aquí, emparada en l’anonimat de la tripulació, per planejar fins al darrer detall una venjança lenta i cruel. Deixo que ho pensin perquè són cordials, perquè en el fons som més germans que els fills d’una mateixa mare. El vaixell ens cova dins del seu líquid, ens estima, ens nodreix, fa que ens mirem. Jo em deixo dur, la vida creix sense sobrepassar-me, es concentra en cada minut, implosiona, la tinc a les mans. Puc renunciar a qualsevol cosa perquè res és decisiu quan et negues a tancar la vida al calabós dels relats.
Remuntem per la costa xilena. Pugem fins a Talcahuano, Valparaíso, Antofagasta, Iquique. No solc desembarcar, encara que de vegades ho voldria. Valparaíso, per exemple, el port de nit a l’empara dels cerros resplendents. Hi desitjo una amant. M’assec a coberta, bec, em fumo mig paquet i em sento idiota. Fa més d’un any que no tinc una dona als braços. El cos m’insulta, m’exigeix un altre cos per sadollar la gana monstruosa de tocar-lo i excitar-lo fins a fer-li escopir la persona, la puresa, l’encant. Em moro per obrir i tancar una porta, arrossegar amb la boca una altra boca al llit, llescar el desig. A Barcelona era fàcil. Aquí ni m’ho plantejo. Millor retirar-me a la llitera i recordar-ho tot en aquell punt massa concret de l’entrecuix, amb la saliva als dits omplint-me’l de tabac i solitud.
És la millor feina que he tingut. La cuina és petita i oxidada. Un forn, quatre fogons, el taulell. Les olles semblen arreplegades del fons del mar. Encara bo que porto els meus ganivets, no me’n separo ni per dormir, si els deixés en un calaix l’endemà els hauria d’anar a buscar a la sala de màquines. Tanmateix, ningú entra a la cuina quan hi sóc jo. Deixo la porta oberta i de tant en tant algú treu el cap i demana un cafè. Que se’l facin ells. Tinc aigua sempre bullint, un pot de cafè soluble i un altre de sucre blanc. De vegades seuen un moment al tamboret del racó. Descansen i miren com treballo, em parlen de la seva àvia, que era una gran cuinera, la reina de les humitas i les empanades. El segon de bord me’n dicta les receptes. Les humitas són inviables, però m’aficiono a les empanades. Són pràctiques i agraden a tothom, encara que la carn sigui de llauna i a les olives els falti adob. Preparo la massa cada vespre i la deixo fermentar tota la nit. M’agrada, tapar-me amb el llençol sabent que a la cuina hi ha un altre cos tapat, un cos que vetlla i treballa per mi. L’endemà em meravello del seu creixement, com si tot plegat, la cúpula de blat perfecta i flonja, el seu niu d’escalfor, fos un nebot llunyà que ha madurat d’un any per l’altre, en el silenci de l’absència, sense esforç. Pasto la massa damunt del taulell, l’empolsino amb farina, li dono i li prenc la forma i m’imagino que sóc un carallot de déu a punt de modelar una nova estirp. Qualsevol bestiesa per tal de no sentir els malucs, els pits, les natges, la carn perfecta d’una dona contra els palmells.
Passem setmanes senceres al mar de Chiloé. És un mar incòmode, com si no s’hi trobés bé, atrapat entre l’arxipèlag i el continent. Els pitjors temporals, ni punt de comparació amb el del meu primer viatge a bord. Sovint són tan violents que ens hem d’arrecerar en una badia. Hores d’espera, generalment de nit. Si portem passatgers, mano a algú que els baixi entrepans. Els nadius endrapen de gust. Tot allò que mengen sembla que els enriqueixi i els consolidi, que els doni temps de vida i la fortalesa per viure-la. Els pocs turistes que carreguem, en canvi, s’oposen a tot. És estrany, perquè aquests són precisament els que defugen la comoditat dels creuers. Han sortit de casa disposats a fer dels dies de vacances una expedició, una ruta cap a una veritat interior. S’assabenten dels bucs que accepten gent i compren els passatges una nit de temporal, més vius que mai, enamorats de la seva aventura encara més que dels fills que ja han tingut o que tindran. Al cap de tres hores estan lívids i necessiten un vàter. El seu és a coberta. Dos trams d’escala, de la bodega fins dalt, i un darrer tram fins al recambró. El vent els escup a la cara, els encega amb les bales dels aiguats australs. Les onades criden, s’ho menjarien tot. No entenc per què no es moren. Pugen panteixant amb violència, agafats a baranes inexistents. Es tanquen al vàter i es buiden. Les onades també hi són, allà dins, com un monstre marí aparegut de cop que els immobilitza contra la paret i els devora començant pel coll. Si algun dia descobreixo que m’he tornat així, em foto un tret.
No sé per què, començo a cobrar un sou. Res de l’altre món però suposa un canvi en la meva relació amb la feina, deixo de sentir-la meva, passa a ser d’algú que la valora i me la cedeix. Tinc una sensació de pèrdua, i això que feia temps que estava a zero, em calien diners. Segueixo cuinant tan bé com sé, amb la corretja invisible del nou amo fluixa però present. A Chaitén m’aprovisiono de tabac, tampons, desodorant, mitjons. És curiós com desapareixen els mitjons. Me’ls compro vermells per saber que són meus. Chaitén és una parada habitual i solc desembarcar-hi, ni que sigui un parell d’hores. Els carrers són llargs i buits, amples com pistes d’enlairament. En una caseta hi ha una dona grassa que serveix cafè i pastís al menjador. El millor lemoncake del món. Sempre està ple, malgrat les cortines de flors, la vaixella recarregada, els tapets. També lloga habitacions. Si atraquem més de vint-i-quatre hores me n’agafo una per banyar-me amb aigua calenta i dormir en un llit de debò, amb un costellam de fusta que suporti cadascun dels meus gemecs i pensaments. Els dies de pluja m’hi sento com si hagués tornat a casa després de conquerir el món. Aquí és on he conegut la Samsa i, per uns moments, he estat conscient del magma inestable sobre el qual sura el miracle dels oceans i els continents.
Les cinc de la tarda. Ja és fosc. Demano un cafè, deixo la bossa a terra i m’escolo cap a un dels pocs llocs lliures, a tocar d’un parell de vilatans i un nen que suca els dits al te. Ella és a la taula del fons amb cinc o sis persones més. Cabelleres albines, espatlles de nedador. Un emblema corporatiu a les motxilles i a les jaquetes penjades dels respatllers. Parlen en veu baixa, com si fossin suecs o acabessin de trobar petroli. No puc evitar mirar-la, com quan t’aboques per la borda i descobreixes que hi ha un tauró. M’oblido del sucre, em cremo la llengua amb el cafè. Sento la duresa de la roca on el desig s’enclava com per sempre. La miro i basquejo, encara que sigui sueca i cobri el sou tacat de sang d’una multinacional. La miro i ho omple tot. La mirada és una corda que l’enllaça i me la porta. Aixeca els ulls, em troba. Ja ho sap.
Ens hi passem la nit. No me la follo, m’hi esmolo. Me la bec com si m’haguessin educat per al desert. Me l’empasso com si empassés espases, amb una cura vital i molt a poc a poc. Les hores sobreïxen i ens tapen. Em desperto a quarts de sis, amb el temps just per tornar a bord. No sé com separar-me d’ella, és com si la cera del meu cos s’hi hagués refredat emmotllada. La beso, la beso. Beso els cabells que li cauen sobre els ulls i els omplen d’una llum rossa i estranya. Beso el coll tens, l’espatlla exquisida, els mugrons plans i anestesiats després de tanta nit. Li tanco els ulls i en beso el blau besant la pell que el transparenta. Li xuclo la llengua exhausta i estrangera. Els meus petons són mines que planto amb inconsciència, com si cantés, sabent que quan hi torni explotaran, mutilaran, soscavaran cossos i cantera. Ens donem els mòbils. L’abraço com