LITMIR.BIZ

Скачать книгу

de l’estratificació econòmica, però ara el que cal deixar clar és que els defensors de la teoria de la segmentació parlen d’una igualtat política entre segments equivalents, no d’una suposada igualtat socioeconòmica entre ells que nega l’existència de classes socials; i és evident que no parlen d’igualtat entre individus. És a dir, que dos clans que pertanyen a una mateixa tribu serien políticament iguals entre ells a nivell dels seus drets adquirits, i dos llinatges d’un mateix clan també, però això no evita l’existència d’altres tipus de desigualtat, començant per les diferències demogràfiques de cada grup. De fet, quan els antropòlegs han estudiat a fons l’organització política de les societats tribals han vist que realment la igualtat entre segments és molt més teòrica que no pràctica, malgrat l’existència de mecanismes perquè la desigualtat mai no siga extrema i es mantinguen sempre els equilibris polítics entre els segments.

      Pel que fa a la ficció de la descendència, aquesta és un fet comprovat. Pareix que quan es produeix una aliança (política i econòmica) entre grups, sense que hi haja cap parentiu prèviament (de vegades en règim de desigualtat, per exemple en una relació clientelar o walā‘), després de diverses generacions aquesta aliança inicial s’oblida, o s’amaga, i per a justificar-la segons la ideologia del parentiu es difon la idea d’una descendència comuna des d’un mateix individu amb una genealogia inventada.⁷⁵ Per tant, la descendència sol ser fictícia a nivell tribal, i en alguns casos també ho pot ser a nivell clànic. A nivell de llinatge, en canvi, en què els individus més vells han conegut viu el patriarca o xeic fundador, i generalment encara ho està, la descendència biològica sempre és real. Però pel que ens interessa ací, és evident que l’existència de relacions de parentiu fictícies en els nivells més alts de l’estructura tribal, que és ben certa, no fa desaparèixer en absolut la certesa de la creació de llinatges per «segmentació» o «fissió» de famílies al nivell més baix de l’estructura social, cosa que mai no ha negat cap antropòleg.

      En qualsevol cas, del que no pot haver-hi massa dubte és del fet que els topònims en beni- o bani- andalusins són l’equivalent als aït i als banū magrebins i, per tant, reben el nom del grup gentilici que fou fundador de l’assentament, independentment que el nom fos el d’un llinatge, un clan, o qualsevol altra fracció gentilícia. De fet, com és ben sabut, i ja ho va explicar el mateix Guichard, el primer a adonar-se’n fou l’etnòleg Julio Caro Baroja, tot i que intentés adaptar la seua observació a les teories de l’arabista Miguel Asín Palacios, qui llavors havia explicat els beni- com a «latifundis» resultants de les donacions en règim d’iqṭā‘ que haurien rebut els àrabs conqueridors com a botí en el segle VIII.⁷⁶ En el mateix sentit, Eduardo Manzano ha reprès bàsicament aquesta idea més recentment, si bé l’ha presenta com una proposta nova i, després de negar la proposta clànica de Guichard, defensa que els topònims en beni- andalusins assenyalen realment «propietats» relacionades amb «llinatges aristocràtics».⁷⁷

      La crítica de Manzano té l’encert d’haver assenyalat alguns dels punts febles de la hipòtesi clànica proposada inicialment per Guichard, però també és cert que molts dels problemes identificats per aquest autor tenen una altra interpretació més factible que no l’alternativa que proposa, la qual provoca més dubtes que no en soluciona. Així, per exemple, l’existència de topònims d’origen muladí com ara Benillop (< Banī Lubb) ens recorda simplement que «el medi tribal crea tribus», segons la cèlebre frase de Barceló, tot i que potser hauria estat més encertat dir que el medi tribal crea constantment nous llinatges. Un Benimantil (< Banī Mantīl), que, efectivament, com afirma Manzano, no ha de ser necessàriament un nom berber, ens indica que l’anomenada «reproducció per segmentació» –amb les matisacions i cauteles que calga afegir– funciona entre tots els grups ètnics, i no només entre els berbers com, de fet, ja havia proposat també Guichard. En aquest sentit, topònims com Banī Muḥammad, Banī Ibrāhīm o Banī Qāsim, per esmentar només tres dels que estan formats per noms propis que són molt comuns en àrab, ens indiquen que la creació de llinatges i la posterior fundació d’assentaments als quals dona nom un epònim és absolutament normal i habitual al llarg del temps, siga quin siga el nom propi d’aquest personatge. No tots els topònims en beni-, per tant, són clans existents prèviament al Magrib que arribaren després a al-Andalus, ni tots són de primera època, com ja van assenyalar Guichard i Barceló. Se’n fan contínuament de nous, i també a partir de noms comuns.

      Finalment, pel que fa als beni- que presumptament farien referència a «llinatges» aristocràtics, que és la proposta de Manzano, cal recordar dues qüestions. En primer lloc, que no tots els llinatges que aconsegueixen un cert poder polític ho fan des del primer moment i, per tant, poden haver donat nom a un assentament abans d’assolir-lo. I, en segon lloc, cal recordar que els diversos llinatges que formen part d’un mateix clan o tribu no tenen tots el mateix poder polític, de manera que un grup de camperols assentats en una zona indeterminada d’al-Andalus i un llinatge amb poder a Còrdova podrien ser descendents d’un mateix epònim (real o fictici) i per tant compartir el mateix nom clànic, sense que aquests tinguessen cap relació directa entre ells.⁷⁸

      L’interès d’Eduardo Manzano per negar la hipòtesi clànica dels beniproposada inicialment per Guichard –i ara àmpliament acceptada per les semblances evidents amb el cas magrebí–, s’emmarca en la seua completa negació de l’existència d’una societat tribal en al-Andalus des del segle VIII. Per a aquest historiador, la societat andalusina estava formada per faccions que competien entre elles pel poder. Entenent per facció (que no fracció) un grup jerarquitzat amb un cap militar al seu front, que es presenta molt cohesionat gràcies a un conjunt d’obligacions recíproques que s’articulen a través de la clientela (walā‘), les quals vincularien a les poblacions sotmeses amb un cap militar concret i la seua família.⁷⁹ Tanmateix, fins i tot en cas d’acceptar de forma hipotètica que açò fos així per als grups àrabs en el segle VIII, com ha explicat Miguel Jiménez Puertas aquesta estructura explicaria l’organització política dels conqueridors, però no l’organització socioeconòmica a l’interior d’aquestes presumptes faccions.⁸⁰

      Manzano intenta solucionar aquesta incongruència argumentant que, en realitat, es tracta d’una societat de llinatges, entre els quals només alguns serien dominants, i els fills dels caps militars heretarien el nom, el prestigi i l’autoritat dels seus pares, més tard reconeguda per l’Estat. Així, haurien estat aquests llinatges dominants, que destacaven per damunt dels altres, els que haurien provocat la ruptura i desaparició de la societat tribal, tant entre els àrabs com entre els berbers, abans fins i tot de la conquesta de la península.⁸¹ I són també ells els que donarien nom als topònims en beni-, per ser aquestes les seues «propietats». El problema de l’argumentació d’aquest autor, sovint adduït pels seus crítics, és que només es basa en fonts escrites emanades del poder i dels seus cercles pròxims, que és una informació molt parcial que no té en compte la gran massa de la societat camperola; o només la té en compte com a objecte fiscal de l’Estat.⁸² De fet, existeix una explicació més plausible per a l’existència de llinatges dominants, especialment en la frontera o allà on el poder estatal era més dèbil, i una vegada més la podem trobar fent un paral·lelisme antropològic amb el Magrib contemporani.

      En primer lloc, cal recordar que dins del sistema social gentilici existeixen caps tribals, i que una tribu és realment una estructura de poder polític jerarquitzada malgrat el que puga semblar per l’existència d’assemblees. Tanmateix, el poder d’aquests

Скачать книгу