LITMIR.BIZ

Скачать книгу

1570, i es veu la mateixa individualització de la possessió de la terra que ja hem vist en els altres territoris.¹¹³ Aquest darrer exemple, de fet, és el més interessant perquè es tracta d’un context periurbà, que seria equivalent al de l’Horta de Múrcia que hem vist i al de l’Horta de València que ens interessa ací.

      En definitiva, l’única conclusió a la qual es pot arribar per ara amb totes aquestes dades, que tampoc no en són moltes, és que en les comunitats rurals andalusines hi havia una certa desigualtat econòmica pel que fa a la possessió de la terra, que pot portar a parlar d’una mínima estratificació social si ho observem en un plànol més general. Però també es cert que aquesta desigualtat era molt limitada, perquè els grans terratinents no existien (dins de l’espai irrigat de l’alqueria, ja que les grans propietats de l’aristocràcia estatal, posseïdors de rafals, són una altra cosa) i els pobres sembla que tampoc. De fet, la diferència entre els que més terra posseïen i els que menys en tenien no era excessivament gran. En qualsevol cas, com apuntava adés, posseir una major o menor quantitat de terra irrigada no implica res si no sabem quantes persones hi ha darrere del nom que apareix esmentat en les fonts com a posseïdor de la terra, sobretot si és un xeic del qual depèn una família extensa. A més a més, la terra no és l’única font de riquesa per a un llinatge i, de fet, les famílies camperoles acostumen a diversificar les seues activitats econòmiques per a evitar riscos amb el possible fracàs d’una d’elles com a conseqüència d’un imprevist, per exemple una sequera o el furt del ramat, per esmentar-ne només dues.¹¹⁴

      La majoria dels autors que han tractat aquest tema en al-Andalus acaben concloent la desaparició de la societat tribal perquè parteixen de l’error de creure que la possessió de la terra sempre és comunal en les societats tribals, i no hi existeix la possessió individualitzada, i això no és així en absolut.¹¹⁵ En realitat, el més important per a conèixer com funcionava una alqueria per dins no és tant la divisió de la possessió de la terra, que ja sabíem que era individual, ni tampoc el nivell de desigualtat entre els individus i la seua estratificació econòmica, que ja veiem que existia però tampoc no era massa alta. Allò més important és saber com s’organitzaven els processos de treball, i quina implicació tenien les solidaritats gentilícies en aquesta organització. Així, quasi tots els autors que han treballat sobre la possessió de la terra en les comunitats rurals andalusines arriben a la conclusió que hi ha una clara tendència a la dissolució dels vincles gentilicis per la manca de coincidència entre els nasab/s dels diversos posseïdors esmentats. Ara bé, caldria prendre amb prudència aquesta afirmació i preguntar-se fins a quin punt no és un mirall documental.

      D’entrada, és cert que, en un altre estudi realitzat sobre el Libro de Repartimiento, Denis Menjot ha explicat que de les 546 heretats que apareixen esmentades amb el nom del seu anterior posseïdor, 62 pertanyien a dos posseïdors en comú, 14 eren de tres, 16 eren de quatre o més posseïdors, i la resta –que són 454 heretats– apareixen consignades amb un únic nom cadascuna.¹¹⁶ Els 92 casos amb més d’un posseïdor porten a concloure que darrere dels noms no s’amaguen famílies extenses, sinó individus o famílies conjugals, ja que les heretats compartides solen ser de germans, i algunes de les individuals són de dones. Però això no implica necessàriament que s’haja produït la dissolució dels vincles gentilicis i s’haja format una comunitat veïnal, perquè la possessió de la terra també és individual en altres societats tribals sense que deixen de ser-ho, i pot ser gestionada conjuntament pels membres del llinatge.¹¹⁷ A més a més, la coincidència d’alguns dels nasab/s entre els posseïdors esmentats permet veure que en algunes alqueries predominen certs llinatges concrets, com en el cas de Benihuadah (< Banī Waddāh), alqueria de l’Horta de Múrcia en què el llinatge que porta el nasab homònim al topònim posseeix encara un 25% de la terra. De fet, aquest és un cas molt interessant, perquè els Banī Waddāh són un important llinatge murcià, amb connexions polítiques en tot el sudest peninsular, però no hi ha cap element que ens porte a pensar que són terratinents urbans i no membres d’una simple comunitat rural amb unes modestes possessions. I aquest no és l’únic cas d’un llinatge que ocupa una part de la terra cultivada d’una alqueria, malgrat que ja no hi haja coincidència entre el topònim i el gentilici.¹¹⁸

      Un altre exemple que demostra la prudència amb què cal prendre l’afirmació sobre la dissolució dels vincles gentilicis ens el proporciona una alqueria de Las Alpujarras anomenada Felix (< Fališ), on hi ha dades del segle XIII. Un cas que podem conèixer gràcies a la conservació d’un document en àrab sobre el repartiment de l’aigua de reg a causa d’un conflicte que es va produir el 1216 entre aquesta i altres alqueries que compartien el sistema hidràulic. Així, gràcies al testimoni dels veïns de l’alqueria sabem la quantitat de terra que posseïa cadascun d’ells, i la primera impressió a partir de les dades sembla indicar que existia la mateixa situació que hem vist fins ara: hi havia heretats fragmentades en diverses parcel·les que pertanyien entre totes a 46 posseïdors, dels quals sis compartien el nasab dels Bani Kharrah i posseïen deu parcel·les emplaçades juntes, mentre que als altres 40 posseïdors individuals no els coincidia cap nasab, malgrat que algunes terres podien limitar amb les d’altres familiars del tipus germà, o muller, etc. Així, doncs, pareix estaríem al davant de la mateixa individualització social no gentilícia ja assenyalada abans, amb l’excepció del llinatge esmentat, que seria una situació anàloga a la de Benihuadah a Múrcia. Tanmateix, quan arribem en el document al final del litigi i tots els testimonis esmentats inclouen solemnement el seu nom complet, s’hi pot veure que el nivell de parentesc que hi ha entre tot ells és molt més alt del que pareixia només amb el nom abreujat que s’havia emprat en la primera part del document.¹¹⁹

      D’altra banda, una fatwā d’Ibn Rušd (Averrois), en què es parla d’un problema existent entre els usuaris del sistema hidràulic d’una alqueria, perquè un d’ells havia construït uns banys i més tard un molí sense permís dels altres, ens indica que cadascun posseïa un dret a l’aigua segons el costum dels seues pares i els seus ancestres. Però el més interessant de tot és que ens informa que, malgrat les discrepàncies i la necessitat d’acudir al cèlebre jurista per a solucionar-les, tots els usuaris del sistema eren cosins (banī ‘ammihi).¹²⁰

      Es tracta sempre d’exemples aïllats, és cert, però no tenim moltes més fonts, i cada cas nou que anem coneixent amb l’avanç de la recerca no fa sinó confirmar l’engany a què ens poden portar les fonts pel costum habitual i pràctic d’abreujar els noms àrabs. Sobretot en les fonts cristianes, però no només en aquestes. En realitat, ja hem vist que no és del tot cert l’argument que a València, Mallorca i Múrcia en el segle XIII, o a Granada en el XV, els habitants de les alqueries andalusines no portaven tots el mateix nasab, ni que cap d’ells coincidia amb el topònim si es tractava d’una alqueria amb nom en beni-. També és cert que aquests casos detectats no eren els majoritaris, però es poden donar diverses explicacions alternatives per a aquest fet que no és sempre necessàriament l’existència d’una comunitat veïnal com a resultat de la total desaparició de l’organització social gentilícia.

      En primer lloc, cal recordar que al Magrib és normal l’existència de llinatges barrejats en una mateixa aldea sense que hi haja cap relació de parentiu amb els altres llinatges, ja que entre grups sedentaris no sempre és habitual l’existència de territoris propis exclusius d’una tribu, ni els diversos llinatges s’agrupen sempre necessàriament per fraccions tribals.¹²¹ De fet, a Šarq al-Andalus les xarxes d’alqueries detectades amb topònims coneguts demostren que les fraccions tribals i els llinatges estaven totalment barrejats. Tanmateix, és molt més factible la segona possible explicació, que té molt a veure amb el cas de l’alqueria de Felix, a Las Alpujarras, tot i tractar-se de documentació en àrab. I és que, si un mateix llinatge o una fracció tribal menor ocupava bona part o tota una alqueria, el seu nasab es repetiria en molts o en tots els habitants, i en conseqüència els escrivans –que en aquests casos buscaven diferenciar els individus, de la mateixa manera que ho fan els nostres cognoms actuals occidentals– mai no emprarien el nasab comú per a identificar a cadascun dels esmentats, ja que així acabarien per no poder diferenciar-los.¹²²

Скачать книгу