LITMIR.BIZ

Скачать книгу

ESTRUCTURA SOCIOECONÒMICA I FUNCIONAMENT INTERN DE LES COMUNITATS RURALS

      Ja hem vist que per a Guichard el que diferencia una comunitat rural andalusina (la ğama‘a) d’una comunitat rural de tipus occidental (la típica aldea veïnal) és això que ell va denominar «el fet comunitari»; o, en paraules de Miquel Barceló, la forma com s’organitzen els processos de treball.⁶⁵ Actualment, encara no coneixem de manera suficientment acceptable l’estructura socioeconòmica i el funcionament intern de les aljames en les alqueries andalusines, però això no és tant per una falta d’estudis suficients com per una terrible manca de documentació escrita per a poder avançar sobre el tema. Un problema al qual l’arqueologia extensiva, en general, malauradament, tampoc no ha pogut donar solució. No obstant això, s’han fet avanços, en part gràcies a excavacions arqueològiques, però també i sobretot gràcies a la documentació escrita que va ser generada durant les conquestes cristianes del territori andalusí, que ens mostra les aljames comunitàries interactuant amb els diversos poders feudals. I gràcies també a la poca documentació andalusina que s’ha conservat dels plets judicials posteriors a la conquesta, bé directament en àrab o mitjançant traduccions romancejades; si bé aquesta pertany majoritàriament a la Granada nassarita del segle XV, i no a la part del territori andalusí que fou conquerida en els segles XII i XIII, amb tot el que això suposa respecte a l’evolució social d’al-Andalus.

      El que veurem a continuació, doncs, serà una anàlisi del que s’ha treballat fins ara sobre aquest tema en l’àmbit general andalusí, amb l’ajuda dels treballs antropològics que s’han fet sobre el Marroc contemporani, dividint l’exposició en quatre temes concrets. En primer lloc, l’organització social de les comunitats rurals andalusines, amb l’exposició del que se sap sobre la família extensa en les societats tribals. En segon lloc, cal veure la qüestió de l’organització política de les comunitats rurals, tot i estar relacionada amb el tema de l’estructura social, i veure també què sabem de la coordinació dels processos de treball a través de l’aljama. En tercer lloc, s’abordarà el tema de la possible existència d’una estratificació política i socioeconòmica en l’interior de les aljames, i fins a quin punt aquesta estava limitada, cosa que intentaré mostrar també a través del problema de la possessió de la terra. I, finalment, en quart lloc, tractaré la suposada tendència a la desaparició dels vincles de llinatge en les comunitats rurals.

      De tot plegat, la qüestió principal que ens interessa ací com a introducció d’aquest treball és si hi havia o no correspondència entre grup gentilici i alqueria. I, si fou així, la pregunta consegüent és si es va produir una tendència cap a la desintegració i la total desaparició d’aquests grups gentilicis, per a ser substituïts, com afirmen alguns autors, per comunitats de tipus veïnal tot i conservar una forta cohesió interna heretada de l’antiga societat tribal desapareguda. Realment és un problema que ha ocupat diversos investigadors des de la publicació de l’Al-Andalus de Guichard el 1976 i, evidentment, no pretenc resoldre’l ara, però voldria exposar algunes idees bàsiques que després permetran comprendre millor la interpretació morfològica dels sistemes hidràulics de l’Horta de València i la seua evolució en el temps.

4.1 Llinatges i habitatges: l’organització social i el model familiar andalusí

      Pierre Guichard havia proposat, el 1976, l’existència d’una societat tribal a al-Andalus i, posteriorment, va intentar estudiar com es reflectia això en aspectes com el poblament, a través de la combinació dels textos àrabs i llatins amb l’arqueologia, de la mateixa manera com ho han fet després molts altres autors. Però hi ha una altra possible metodologia que s’ha deixat tradicionalment de banda: la comparació dels resultats de la recerca amb els treballs dels antropòlegs sobre societats semblants i equivalents. Així, és bastant estrany que, aparentment, la bibliografia antropològica sobre la societat rural magrebina haja interessat tan poc als historiadors d’al-Andalus, tenint en compte que Guichard va basar la seua hipòtesi inicial en un treball d’antropologia històrica, o que la idea de la segmentació defensada per Barceló li hagués estat suggerida pels treballs d’antropòlegs que han treballat sobre el Marroc. De fet, molts autors fan referència esporàdicament a treballs d’aquesta mena, però no entren quasi mai a considerarlos amb una profunditat suficient. I és estrany, dic, perquè, sense suplir mai amb això la recerca arqueològica i sobre fonts escrites –i salvant les diferències geogràfiques, cronològiques i històriques que hi ha– aprendre com s’organitzen i funcionen les comunitats rurals magrebines (en la seua diversitat) pot ajudar molt a entendre com funcionava la societat andalusina en general, i les comunitats rurals en particular.⁶⁶

      Per exemple, la descripció que fa Robert Montagne –un dels antropòlegs colonials francesos que fou pioner en l’estudi de les comunitats berbers magrebines– del poblament rural d’alguns grups sedentaris muntanyencs de l’Alt Atles marroquí a principis del segle XX, i de la relació existent entre el poblament i el sistema tribal, s’assembla molt a les propostes sobre el poblament rural andalusí que han fet Guichard, Barceló i la resta d’autors que hem vist en l’apartat anterior.⁶⁷ Així, Montagne explica que la unitat de poblament més simple que existeix, l’aldea (hameau en l’original francès), està formada habitualment per uns 20 o 30 focs –per foc cal entendre una família conjugal, no una casa–, i els pobles (villages), una mica més grans, són d’uns 200 a 300 focs cadascun. La població d’aquestes aldees i pobles, depenent del nombre d’habitants que hi haja, acostuma a formar part de dos, tres o més grups familiars extensos. Aquests grups, a més, s’anomenen ikhs en la llengua amazic de la zona, que literalment significa ‘os’, però que en aquest context es pot traduir per llinatge patriarcal i agnàtic.⁶⁸

      Aquests llinatges solen agrupar les seues cases en una mateixa zona de l’aldea, tot i que això no és sempre així necessàriament. Tanmateix, la major part d’aquestes aldees, malgrat estar ocupades per diversos ikhs, reben el nom de només un d’ells, normalment el llinatge fundador de l’assentament o el més gran: els aït aquests o els aït aquells. Això és, l’equivalent amazic al banū àrab, que produeix els topònims andalusins en beni- i que també existeixen en altres zones del Magrib més arabitzades que no l’Atles. No obstant això, hi ha aldees amb noms de tipus geogràfic també, i de combinats, com ara la colina dels aït aquests o el barranc dels aït aquells. El fet que diversos llinatges compartisquen una aldea, i més habitualment encara un mateix poble, sense estar emparentats entre ells necessàriament, s’explica perquè contínuament es produeixen escissions de llinatges i en conseqüència migracions de curt radi, les quals permeten aliances que no estan basades únicament en la descendència sinó també en altres interessos econòmics.⁶⁹

      Generalment, unes quantes d’aquestes aldees properes, que ocupen una mateixa vall, potser amb algun poble també, s’associen per a formar agrupacions més grans, que l’administració colonial francesa anomenava sots-fraccions i que, segons Montagne, la gent de la zona anomenava mouda‘ (que en àrab significa simplement ‘lloc’). Entre tots els llinatges i aldees comparteixen la mesquita dels divendres, l’agdal o graner col·lectiu, el sistema hidràulic, les pastures, el bosc d’on recullen llenya o que sovint artiguen per a cultivar cereals de secà, etc. Amb tot, es caracteritzen sobretot per l’existència d’una ğama‘a o assemblea que està formada per tots els homes amb edat suficient per a portar armes o, en altres casos, pels homes casats. Diu Montagne que aquesta ğama‘a dels mouda‘ no té a penes capacitat política i només s’ocupa d’organitzar i repartir els treballs col·lectius en l’àmbit local, com ara torns per a acollir els estrangers, torns per a alimentar el taleb (una espècie d’escrivà, conseller religiós i ensenyant, propi d’una societat on l’Estat no té presència),

Скачать книгу