Els que manen - Pep Martí No-ficció

Скачать книгу

i negocis vinculats al desarrollismo anaven plegats. Els periodistes Jaume Fabre i Josep Maria Huertas van relatar molts capítols d’aquella etapa a Tots els barris de Barcelona.

      L’alt nivell d’humitat de Ciutat Meridiana va fer descartar la construcció d’un cementiri. I s’hi van aixecar pisos. Com expliquen amb ironia els veïns que coneixen la història, l’afany de lucre va convertir el que havia de ser un lloc de descans dels difunts en un negoci per a alguns vius. A finals dels cinquanta, s’havia constituït Urbanizaciones Torre Baró SA. Un cop d’ull al consell d’administració en dona pistes. El presidia Juan Antonio Samaranch, aleshores home fort de la Diputació. Marià Ganduxer, un altre dels promotors, que era regidor a l’Ajuntament, era també al consell. Molts anys després, impulsaria l’entitat espanyolista Empresaris de Catalunya.

      El projecte urbanístic, avalat per l’alcalde Josep Maria de Porcioles, tenia cobertura política. Segons Fabre i Huertas, un home clau en la creació d’Urbanizaciones Torre Baró SA va ser Josep Banús, promotor immobiliari que va fer l’agost durant el franquisme i que, entre d’altres, va ser el promotor del cèlebre Puerto Banús de Marbella. Va obtenir contractes sucosos. Per exemple, el de la construcció dels accessos al Valle de los Caídos.

      Urbanizaciones Torre Baró SA en va fer de grosses. Però el cas de Ciutat Meridiana va ser destacat. Les construccions s’enfilaven per la serra de Collserola, a la sortida de Barcelona i a prop d’on, els anys trenta, algú havia somiat d’aixecar una ciutat jardí. Als problemes d’humitats, les cases hi afegien també mancances greus de construcció. L’any 1970 van començar les primeres protestes. Les mobilitzacions contra les destrosses de Ciutat Meridiana van ser un dels símbols de l’emergència del moviment veïnal i les crítiques a la Barcelona porciolista. Una pàgina negra vinculada al franquisme que l’èpica dels Jocs va emblanquinar. Els Samaranch tenien corda per estona.

      Possiblement, si hi ha un nom que ha representat el poder amb majúscula en la història de la Catalunya de les darreres dècades, aquest ha estat el de Juan Antonio Samaranch Torelló. Forjat en els rengles del Movimiento Nacional del franquisme, dirigent de les estructures oficials de l’esport, la Delegació Nacional d’Esports —amb la presidència del Comitè Olímpic Espanyol— li va servir de plataforma dins del règim.

      Apartat d’aquest càrrec després d’una pugna interna per decisió del ministre Torcuato Fernández Miranda, es va refugiar a la Diputació de Barcelona a esperar temps millors. Arribarien aviat. El 1973 ja presidia la corporació municipalista.

      La mort de Franco el va agafar amb mal peu. En unes declaracions a TVE, va fer el seu judici sobre la figura del dictador, dient coses sorprenents, com que Franco no s’havia oblidat dels catalans en el seu testament polític perquè hi parlava de «la rica multiplicidad de las regiones» de l’estat espanyol. Havia anat preparant el terreny, acostant-se a la figura del príncep Joan Carles. Però a Catalunya la situació el va superar. Els crits de «Samaranch, fot el camp!» a la plaça de Sant Jaume anunciaven un futur immediat difícil. Va intentar aixecar un partit de dreta que s’adaptés al nou moment, Concòrdia Catalana, però no va fructificar.

      Aleshores, va fer un gran moviment estratègic, que pocs van entendre. Va demanar al president del govern, Adolfo Suárez, l’ambaixada a Moscou. I se’n va anar a l’URSS, on va aprendre rus i, sobretot, va sumar suports per esdevenir un dia president del COI. L’antic falangista va fer amics entre els dignataris soviètics i els de la resta de països de l’Est. Un bloc de vots que va ser determinant en la seva elecció el 1980 per liderar el moviment olímpic.

      Tenia el poder, però li mancava la glòria. Encara va trigar uns anys a poder tornar a Catalunya per la porta gran. El seu suport decisiu a la candidatura de Barcelona pels Jocs de 1992 el va catapultar i li va permetre reescriure la seva biografia. El franquista que encara el 1974 aixecava el braç i lluïa camisa blava era el mateix que a Lausana proclamava la victòria de Barcelona. I la seva.

      Potser una de les imatges més representatives de la complexitat de la realitat política sorgida de la Transició es va produir en la cerimònia d’inauguració dels Jocs. Va ser quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va recordar en el seu discurs l’Olimpíada Popular de 1936, truncada per l’esclat de la Guerra Civil, i la figura del president Lluís Companys, que donava nom a l’Estadi Olímpic, amb Juan Antonio Samaranch al seu costat.

      Des d’aquell moment, Samaranch Torelló es va convertir en un intocable, entrant —o continuant— en nombroses institucions, des de la presidència de La Caixa fins a l’executiva del RACC. El 30 de desembre de 1991 el rei Joan Carles va atorgar-li el títol de marquès de Samaranch. Un títol que, a la seva mort el 2010, va passar a la seva filla, Maria Teresa Samaranch Salisachs (1956), que també ha entrat amb força en el món dels alts directius esportius: va ser durant dos mandats presidenta de la Federació Espanyola d’Esports de Gel.

      A diferència d’altres cognoms del patriciat català, els Samaranch no han destacat per posicionar-se públicament sobre el procés independentista. La seva oposició frontal sempre s’ha donat per descomptada, això sí. Francesc-Marc Álvaro, al seu llibre Per què hem guanyat, explica una de les reunions del president Artur Mas amb diverses figures de l’elit econòmica, en què exposava la necessitat d’apostar per un camí cap a la independència. Hi eren també l’ara president de Planeta, Josep Creuheras, i la presidenta del Santander, Ana Botín. Dels presents, qui va ser més vehement —en contra— va ser Maria Teresa Samaranch Salisachs.

      Des de l’executiva del poder olímpic, Juan Antonio Samaranch Salisachs ha deixat clar el seu posicionament. En vigílies de l’1-O, el 2017, preguntat per la reivindicació que Catalunya pogués veure reconegut el seu propi comitè olímpic, va ser molt clar dient que «el COI no està preocupat, ni tan sols ocupat, en aquest assumpte».

      Però sempre ha tingut cura de restar al marge de declaracions polèmiques i no ha format part dels que han contemplat la realitat amb mirada immobilista. L’octubre de 2018, en una entrevista a La Vanguardia, afirmava que el projecte de Jocs d’Hivern Pirineus-Barcelona per al 2030 podria ser un element «cohesionador». «Al final, les administracions es cansaran, no?», va dir en referència a la «inflamació» política.

      Poc després, en una entrevista a Antena 3, preguntat sobre la política del nou govern de Pedro Sánchez i la possibilitat de distensió amb Catalunya, Samaranch avalava la necessitat de rebaixar la tensió i es confessava: «Soc molt tebi», i afegia que «s’ha de dubtar molt». Una astúcia que deu molt al que devia aprendre del seu pare.

      La connexió xinesa és una altra clau en la trajectòria de Samaranch Salisachs. El nom del seu pare —conegut com a «Salamanchi»— és enaltit en el règim xinès perquè s’agraeix a l’expresident del COI haver facilitat que Pequín fos seu olímpica. Els Jocs es van celebrar el 2008, però la votació que va elegir la capital xinesa va tenir lloc al final del mandat de l’expresident. Potser per això, la Fundació Samaranch per al Desenvolupament de l’Esport, una iniciativa de la família Samaranch, va establir la seva seu a Pequín el 2012. La fundació s’ha associat amb el grup Beijing Tourist Group (BTG), consorci estatal de la Xina, per impulsar el turisme xinès a l’estat espanyol. En el seu consell hi ha Alfonso Rodés, president d’Havas a Espanya, un dels grans holdings internacionals de comunicació i publicitat.

      La figura dels Samaranch és potser la més emblemàtica de totes les contradiccions que expliquen la Transició. Foscor i glòria, oportunisme i talent polític es donen la mà. Com en molts altres casos, l’ambició, sovint sense prejudicis ni escrúpols, s’ajuntava amb el desig de reconeixement social i també amb l’afany de grandesa. El nom Samaranch està ja lligat a capítols brillants del passat recent i ajuda, com pocs exemples més, a entendre allò que som.

      La seducció dels negocis

      Isidre

Скачать книгу