Els que manen - Pep Martí No-ficció

Скачать книгу

complicitats amb tothom. Va demostrar també no tenir manies a l’hora d’aconseguir ajudes de les institucions. Una de les aliances que va sorprendre més va ser la que va fer amb José María Aznar quan aquest era president del govern espanyol. Per a molts altres exponents del catalanisme, que consideraven Millet com un dels seus, algunes decisions del president del Palau van deixar-los en estat de xoc. Quasi ningú no sospitava. Potser Albert Manent era dels pocs que, en els cercles del pujolisme cultural, es malfiava de la seva manera de fer.

      La veritat és que quan Aznar va crear una filial de la fundació FAES a Catalunya, l’Institut Catalunya Futur, Millet es va avenir a entrar al seu patronat. Per a ell, tot era molt senzill: el projecte d’ampliació del Palau de la Música requeria suports econòmics sòlids i necessitava la complicitat del Ministeri de Cultura. I la va obtenir en forma de 15 milions d’euros.

      Una frase de Millet es va fer famosa perquè explica molt bé l’entramat de les famílies bones del país: «Som uns quatre-cents, i sempre som els mateixos». Millet va ser un cas molt elaborat del que es podria anomenar la transversalitat de l’amiguisme, que ajuda a entendre els lligams, alguns insospitats, que s’estableixen en les llotges del patriciat. Un dels noms que simbolitza això és Rosa Garicano, figura important de l’estructura del Palau com a directora general.

      Casada amb l’empresari Xavier Ribó, germà del Síndic de Greuges i exdirigent d’Iniciativa per Catalunya Rafael Ribó, era filla de Tomás Garicano Goñi, militar franquista, exgovernador civil de Barcelona durant els anys seixanta i més tard ministre de la Governació, on es va guanyar una certa aurèola d’oberturista. Rosa Garicano unia burgesia barcelonina, esquerra antifranquista i dirigents de la dictadura que ja pensaven en la Transició.

      La crònica del saqueig del Palau és incomprensible sense conèixer la història llunyana i la recent de Catalunya, i els molts anys de règims i hegemonies polítiques sense contrapesos. Al fet de ser una peça clau en el finançament irregular de CDC, Millet va afegir a l’aventura viscuda al Palau aquells anys un estil de cacic i uns excessos que només fan la sensació d’impunitat. Això va generar irregularitats a dojo i episodis de sultà oriental, anècdotes enmig del gran robatori, com els 164.269 euros que la sentència de l’Audiència acredita que van ser espoliats del Palau per pagar el casament de dues filles seves.

      La figura de Fèlix Millet va esmorteir la dels altres germans, el més conegut dels quals va ser Xavier Millet, que va tenir un pas efímer per la política, com a candidat a l’alcaldia de Barcelona per CiU en les eleccions del 1979. Un altre, Joan, va ser membre del consell de Banca Catalana. Però cap d’ells, per molt que s’hi esforcés, podia competir amb el seu germà Fèlix a l’hora de moure’s amb habilitat pels centres de poder. Tampoc no podien sospitar, ni ells ni ningú, que a l’interior del Palau Millet havia creat un monstre que s’empassaria el personatge i destruiria el panteó familiar.

      Els Samaranch, entre la foscor i la glòria

      La família de l’expresident del COI va assaborir el poder durant el franquisme, però els Jocs del 92 van reescriure la seva trajectòria

      Maig de 2010. Fa dotze dies de la mort de Juan Antonio Samaranch Torelló, expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) i probablement el nom més simbòlic del patriciat català. Fa nou anys que la seva esposa, Maria Teresa Bibis Salisachs, un altre nom brillant de la classe alta barcelonina, va morir d’un càncer.

      El seu fill, Juan Antonio Samaranch Salisachs, cita al seu despatx la dona que en els darrers divuit anys va ser el gran amor de l’exdirigent olímpic, la pintora Lluïsa Sallent. Una relació coneguda i consentida en un matrimoni Samaranch-Salisachs que va acabar sent, sobretot, una relació política. La trobada amb Sallent és tensa. Samaranch fill fa saber que el seu pare es va voler casar amb ella, però que la família l’hi va impedir. Ell, el primer. «No t’hauríem pogut treure del pis», li etziba.

      L’episodi —que Sallent va explicar en un llibre de records, Vidas y apariencias— faria les delícies de la premsa del cor i diu coses sobre el tipus de vincles que s’estableixen en el control central de l’upper Diagonal, basades —com moltes coses a la vida— en les relacions de poder. Per a Samaranch Salisachs, en tot cas, la desaparició del seu pare el convertia en el cap visible d’una de les sagues més influents de la societat catalana.

      El 4 d’agost de 2016, va ser un dia molt especial per a Juan Antonio Samaranch Salisachs. L’assemblea del COI reunida a Rio de Janeiro el va elegir vicepresident primer de l’organisme. Entrava així en el rovell de l’ou de la institució, només a un pas de la presidència, en mans de l’alemany Thomas Bach, que concloïa mandat el 2021.

      Samaranch Salisachs va entrar al plenari del COI el 2001, just quan el seu pare, Juan Antonio Samaranch Torelló, abandonava el cim del moviment olímpic després de vint-i-un anys de regnat. Però el fill ha hagut d’aprendre a esperar, una qualitat que va caracteritzar també el seu pare, que es va sobreposar sempre als obstacles i que va saber treure profit de les derrotes.

      L’any 2007, Samaranch Salisachs va perdre la votació per ser membre de l’executiu del COI. Però el 2012, el triomf ja no se li va escapar, derrotant l’atleta Serguei Bubka, un nom llegendari dels Jocs. Quatre anys més tard, ja n’era vicepresident. Samaranch va perdre la vicepresidència el 2020, però el febrer del 2022 la va recuperar amb un resultat abassegador.

      Samaranch fill s’ha abocat professionalment al món de les finances. Després de finalitzar els estudis d’enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona, va fer un postgrau a la Universitat de Nova York. Va establir-se a la ciutat nord-americana i va treballar uns anys al departament de negocis de la International Flavours and Fragances, una de les multinacionals del sector de la cosmètica.

      Després va actuar d’analista financer del banc d’inversions First Boston Corporation (1986-1989), una marca llegendària que va arribar a ser la primera empresa de la Borsa de Nova York i que acabaria, uns anys després, absorbida per Crédit Suisse.

      Ja era a la sala de màquines del gran diner. El món de les altes finances l’havia seduït i va entrar com a vicepresident i soci a S. G. Warburg & Co., un altre gran de la banca d’inversió, amb seu a Londres, que havia estat fundat per dos jueus alemanys que van fugir del nazisme. Samaranch va estar-hi vinculat dos anys, del 1989 al 1991.

      Allí va conèixer Pedro Gómez de Baeza, un tauró de les finances, amb qui va fundar GBS Finance SA, a la qual continua vinculat. Es tracta d’un banc d’inversions especialitzat en fusions i administració de grans patrimonis, tant del sud d’Europa com de l’Amèrica Llatina i la Xina, una connexió aquesta molt important per a Samaranch fill. En el consell, hi són com a senior advisors altres vips catalans, com Gonzalo Rodés Vilà i Alfonso Maristany Cucurella, expresident del Círculo Ecuestre.

      Si a Nova York va penetrar en el moll de l’os del món financer, també allí va conèixer la que seria la seva esposa, Cristina Bigelli, amb qui es va casar el 1988. Bigelli és una empresària de la moda amb qui té quatre fills (Juan Antonio, Matteo, Alessia i Allegra) i que va obrir una botiga de luxe al cor del Madrid «pijo», al barri de Salamanca. Mantenen un to discret en la seva vida social, que inclou moments exquisits com les seves festes de Cap d’Any, que solen celebrar en una de les destinacions més chic de l’alta burgesia europea: la ciutat suïssa de Gstaad. Allí coincideixen amb amics, i també socis, com el banquer Gómez de Baeza, un altre habitual dels Alps helvètics.

      Present a diverses entitats, Samaranch presideix el Summit Shopping Tourism & Economy, un important fòrum sobre turisme; és vicepresident de la Federació Internacional de Pentatló i vicepresident del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una altra posició en què va succeir el seu pare. La relació entre l’expresident del COI i qui va ser «etern» president del RACC, Sebastià Salvadó, ja desaparegut, sempre va ser molt propera.

Скачать книгу