LITMIR.BIZ

      Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid

      La nissaga, històricament vinculada al catalanisme conservador i al mecenatge cultural, viu ara d’esquena a Catalunya

      Hi ha pocs llinatges que siguin per ells mateixos un fil conductor que permeti seguir la història contemporània de Catalunya com els Güell, un nom que és sempre present en moments cabdals dels segles xix i xx al país. A diferència d’altres nissagues, sobre els Güell disposem d’un bon estudi, a cura del periodista i historiador Andreu Farràs, autor d’Els Güell, un treball rigorós del qual extraiem algunes dades biogràfiques.

      El nom Güell es conserva ben viu en l’imaginari català. Molts indrets del país estan vinculats a aquesta saga. I gairebé es podria fer un itinerari per la Catalunya contemporània a través de llocs lligats al cognom, des del Park Güell, originàriament una finca adquirida per la família, el Vapor Vell de Sants o la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (on els Güell van traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants per allunyar-la d’una ciutat obrera en conflicte), fins al Palau Güell, del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on van residir un temps.

Els orígens indians de la fortuna

      La biografia familiar comença amb el primer Güell que va fer fortuna, Joan Güell i Ferrer (1800-72), que, a diferència del seu pare, un indià que no va tenir sort, es va obrir pas a Cuba començant com a dependent d’una casa de comerç i aconseguint el control del comerç portuari de l’Havana, en una Cuba que no podia comprar a altres països que no fossin la metròpoli.

      Treballador i molt intuïtiu, Joan Güell tenia un olfacte nat per veure venir el negoci. Això és el que el va fer apostar, en tornar a Barcelona, per la fabricació de pana de cotó i obtenir-ne l’exclusiva, comprant les màquines a la Gran Bretanya i aixecant el Vapor Vell de Sants, on es feia el tissatge de les panes, mentre que a Martorell, a tocar del Llobregat, es feien les filatures. Güell i Ferrer va ser també un dels impulsors de La Maquinista Terrestre y Marítima, referent dels inicis de la indústria pesant.

      Aliances matrimonials

      Per arrodonir la seva fortuna, es va casar amb una filla de la família del genovès Bacigalupi, un banquer que s’havia instal·lat a Barcelona. La política d’aliances matrimonials constitueix un element essencial de l’estratègia de les grans nissagues catalanes. Es dona el cas que l’esposa de Güell va morir del part en què va néixer el seu fill Eusebi, i anys després Joan Güell es va casar amb una altra Bacigalupi, la seva cunyada.

      Eusebi Güell Bacigalupi, a diferència del pare, va cursar estudis, va aprendre idiomes i es va dotar d’una cultura clàssica. Va ampliar els negocis de la família, i va fundar la fàbrica de ciment Asland, a la Pobla de Lillet. Va continuar amb la «política matrimonial» del pare, casant-se amb Isabel López Bru, filla d’una fortuna castellana.

      Es tracta d’un altre cognom que també va fer la primera pesseta amb el comerç americà, fundant la Compañía Transatlántica, el Banco Hispano-Colonial i Tabacos de Filipinas. Els Comillas, originaris de Cantàbria, es van instal·lar a Barcelona, al Palau Moja del carrer de Portaferrissa, a tocar de la Rambla. El cap de la família, pare d’Isabel, era Antonio López y López, que seria el primer marquès de Comillas. L’aliança matrimonial va donar fruits. Sembla que tots dos clans eren d’estil molt diferent: més aparatosos, desitjosos de lluir riquesa, els López; més austers, els Güell.

      Antonio López i Joan Güell es van conèixer a Cuba. López va fer créixer la Compañía Transatlántica a partir d’una concessió per organitzar el trànsit marítim entre Guantánamo i Santiago de Cuba. L’habilitat per moure’s pels despatxos de l’Administració va fer créixer el negoci fins a obtenir, als anys cinquanta del segle xix, la llicència dels vapors correu entre la Península i Cuba i Puerto Rico. Després l’esclat de la guerra a Cuba, el 1869, va suposar un cop de sort per a López, que es va fer d’or transportant soldats i material bèl·lic.

      L’esclavisme, la taca negra

      Una taca esquitxa el llinatge dels Güell i López, que afecta bàsicament el primer marquès de Comillas, un dels burgesos que es va enriquir en part gràcies al comerç d’esclaus, que comprava a baix preu a Santiago de Cuba i enviava a treballar a l’Havana. Ho recull Farràs en el llibre citat, fent referència al testimoni d’un cunyat del marquès, Francesc Bru, que ho va explicar en un llibre, La verdadera vida de Antonio López y López.

      En l’animadversió del cunyat hi va tenir un paper clau el fet que Comillas va maniobrar per aconseguir tota l’herència del sogre, Andreu Bru, a la seva mort. Però això no treu veritat al testimoni. Com també és cert que, potser per blanquejar el seu origen esclavista, Comillas va mostrar, d’altra banda, un vessant de filantropia i mecenatge. Va finançar una edició de luxe de L’Atlàntida de Verdaguer. Encara més: el poeta i sacerdot va ser capellà de la família i va ser protegit per Comillas fins que la seva evolució mística i els excessos com a almoiner de la família van provocar una ruptura. El xoc de mossèn Cinto amb les autoritats eclesiàstiques arribaria de seguida i generaria una de les grans divisions viscudes en la societat catalana.

      Comillas va entrar fort en el negoci bancari, creant el Banco Hispano-Colonial, que després de la seva mort va penetrar en el sector immobiliari, obtenint la concessió de l’obertura de l’avinguda que havia d’unir l’Eixample amb el port: la Via Laietana. Tant el banc com la Transatlántica serien venuts al llarg del segle xx.

      Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va traspassar sense tenir fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. D’aquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.

      El catalanisme de la família

      La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes, que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. L’oposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell s’hi van afegir. És així com Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava «Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», i va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota l’impuls de Valentí Almirall, va reunir el consens d’un ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres

Скачать книгу