ТОП просматриваемых книг сайта:
La biblioteca fantasma. Jordi Masó
Читать онлайн.Название La biblioteca fantasma
Год выпуска 0
isbn 9788412505818
Автор произведения Jordi Masó
Жанр Языкознание
Издательство Bookwire
La noia es diu Fina i l’Avel·lí, que té un llibre a la mà, li està dient: «Soc una bagassa!». Alça el llibre teatralment i insisteix: «Soc una puta barata!». I, per fer el lament més emfàtic, afegeix: «Em faig fàstic!». La Fina (que treballa de sexadora de pollets) el mira sota les parpelles caigudes i contesta amb un to de veu que sembla endormiscat (però sempre parla així): «No siguis tan melodramàtic, Ave» (l’abreviació acostuma a treure de polleguera el noi, i serà un dels motius de la separació. Però no hauríem d’avançar els esdeveniments). El llibre es titula Red Roses, l’autora és Pamela Garland i suposa el primer encàrrec professional de l’Avel·lí Arnaus i Casals. Amb un cop d’ull s’ha adonat del que és: una novel·lota carrinclona, amarada d’un erotisme aigualit, amb comtesses enamorades i galans d’opereta. El llibre és llençat a l’aire, sobrevola el sofà atrotinat i la taula on hi ha obert un exemplar del Tristram Shandy, i s’acaba estavellant contra el pòster de la paret (el retrat d’un Henry James obès i encarcarat).
Red Roses va ser el seu primer treball. Mal pagat, esclar, però un traductor acabat de llicenciar no podia aspirar a res més. La Fina li deia que hauria d’agrair la seva bona sort, però ella no coneixia en Geroni Gispert, editor, amic de tota la vida del senyor Arnaus, el pare de l’Avel·lí. «Enviaré al teu nano algunes feinetes», li havia dit aquell estiu en Gispert a l’Arnaus pare. I així va ser com els tripijocs sentimentals de la Garland van arribar a mans del nostre traductor.
Com que el termini per lliurar la feina estava a prop, l’Avel·lí va haver d’abandonar la traducció de Sterne (s’hi dedicava feia mesos, amb l’ambició secreta que, un cop enllestida, seria acceptada per una editorial de prestigi i marcaria una fita en la traducció en català: tremola, Mallafrè!) i va endinsar-se en la trama victoriana d’amors prohibits i fills il·legítims «amb una pinça al nas», segons es queixava a la Fina. Procurava ser respectuós amb la prosa insípida de la senyora Garland, però no es podia estar de reemplaçar alguns llocs comuns per imatges que ell creia més inspirades: els llavis de la protagonista ja no eren vermells com la sang sinó vermells com magranes d’estiu, i els ulls, que brillaven com diamants, van brillar com estels en les nits espesses del tròpic (encara que la magrana sigui una fruita de tardor i que les nits tropicals no siguin necessàriament estrellades ni tampoc espesses, una troballa poètica que va desconcertar el mateix Avel·lí: però les inconsistències —va pensar— donaven una certa volada màgica al text).
L’editor no va censurar aquelles petites modificacions —tampoc no va elogiar-les, probablement no se’n devia adonar—, i l’Avel·lí, encara amb l’orgull ferit per la indignitat d’aquella comanda, va esperar que l’encàrrec següent fos una obra de més gruix.
I, en un sentit, ho va ser, perquè el paquet que unes setmanes després va dur-li un missatger a casa era innegablement voluminós. L’Avel·lí va esquinçar el sobre amb dits tremolosos. Pel pes intuïa un Dickens o una Austen (un James, un Pynchon!), però va resultar ser Lady Rutherford’s Necklace, el nou èxit de Pamela Garland, la novel·la que feia bategar els cors de tot Anglaterra, si havia de creure la faixa de les cobertes. Els renecs van alertar la Sandra, la higienista dental que des de feia uns dies vivia amb l’Avel·lí (un altre sac d’ossos: el nostre heroi té uns gustos ben definits pel que fa a les dones). La Sandra va rescatar el llibre de les escombraries, va netejar-lo de les peles de patata i mandarina, i va convèncer l’Avel·lí de posar-se a treballar.
Les sis-centes setanta-vuit pàgines de Lady Rutherford’s Necklace documentaven l’idil·li secret de Lord Chichester amb una minyona —Mary Ann— al servei de la mansió dels Rutherford. En la primera escena, la pobra Mary Ann «s’aferrava al capçal del llit mentre el mosso dels estables la desflorava» i uns capítols després, en una ascensió social remarcable, la noia s’allitava amb Jeremy Chichester, un coit que suscitava alguna frase agosarada: «Aquella nit, la poderosa virilitat del Lord va omplir el cos menut de la minyona». A més de les vicissituds sentimentals de la criada, a la novel·la hi havia amors apassionats però impossibles, escàndols, embarassos inesperats i avortaments clandestins, jutges corruptes, nobles viciosos, conxorxes, traïcions. Tot narrat amb una prosa saturada de tòpics: els cors es desbocaven, les passions eren indòmites, el rubor cobria els cutis de les dames (cutis sedosos si eren joves; apergaminats, si eren madures), tots els homes eren musculosos, tenien faccions pètries o rocoses (tenia l’autora una obsessió per la geologia?), tothora repetien «maleït sia!», i quan els amants culminaven les trobades amoroses sempre «es fonien en un dolç bes».
L’Avel·lí va deixar de banda els seus principis estètics i va anar traduint el llibre amb diligència. El text, de tan planer, amb prou feines l’obligava a consultar cap diccionari. Allò s’agraïa. Traduïa amb fidelitat, sí, encara que, convençut de fer un servei a la qualitat literària de l’obra, ocasionalment es permetia la llicència d’enriquir la prosa amb adjectius inusuals però suggeridors («una abraçada ciclòpia», «el fulgor àuric dels seus ulls», «les sines volàtils de Mary Ann»), de canviar alguns noms dels personatges per evitar cacofonies, d’escurçar els diàlegs que trobava massa reiteratius o d’introduir alguna metàfora poètica («Lord Chichester havia encès la foguera primigènia de la jove», «Mary Ann brunyia el sabre desembeinat del mosso»).
Estava tan orgullós d’aquelles contribucions que, un cop va entregar la feina, va témer que en Gispert s’adonés de les divergències amb l’original i les hi fes eliminar. Però l’editor va respondre amb un correu electrònic que agraïa la rapidesa i rememorava una anècdota de la joventut de l’Arnaus pare («No llegia ni per prescripció mèdica, ton pare: sempre deia que ell era de números, no de lletres») que a l’Avel·lí li va evocar un cop més el menyspreu que el seu pare solia expressar públicament davant la seva vocació («No fotràs cap pela amb això de la traducció», li solia dir). En el mateix correu, en Geroni Gispert adjuntava un document de prop de cinc-centes pàgines (663.897 bytes): A Matter of Love, l’últim fulletó de Pamela Garland, la tercera traducció d’Avel·lí Arnaus i Casals.
En aquesta ocasió el nostre heroi estalvia a la Ruth, la seva nova companya, l’escena habitual de despit i còlera. «No siguis ploramiques, Avel·lí, pensa.» Es posa a treballar de seguida, esperonat pel propòsit de demostrar al seu pare que traduint sí que pot guanyar-se la vida, «encara que siguin llibres sense ambicions literàries», puntualitza a la Ruth. Ella el comprèn perquè també està avesada a treballar amb una matèria primera deficient: aspirava a exercir la cirurgia estètica, però és tanatopràctica. La noia lamenta la fugacitat del seu art, condemnat a desaparèixer dins un nínxol sota terra o a ser consumit per la voracitat de les flames. Un art efímer, la tanatopràxia. «Però, si més no, els cadàvers no es queixen», es consola la Ruth (un altre exemplar de dona de complexió esquelètica que tant complau el nostre protagonista, el qual —hi afegirem, perquè fins ara no ens hem aturat a fer-ne un retrat físic— també té un aspecte desnerit i magre, pell i ossos, un fet que potser explicaria la insistència a aparellar-se, una vegada i una altra, amb dones amb constitucions afins a la seva. Fins aquí la reflexió antropomorfològica).
A Matter of Love era l’ensopida història d’una monja seduïda per l’hereu d’una família benestant en la Londres victoriana. La monja es deia Gertrude; l’amant, Kendall Cunningham. Els personatges es movien per la trama encarcarats per la prosa rutinària de la Garland. Per això, el nostre traductor, a més d’aportar els acostumats guarniments retòrics, va introduir-hi un personatge que incrementava la tensió narrativa: Dorothy (batejada així en homenatge a la gata que va acompanyar la infantesa de l’Avel·lí). Miss Dorothy era una