LITMIR.BIZ

      ¿Era el meu Frédéric Parés, renascut d’entre les pàgines del meu llibre, el protagonista del concert domèstic documentat en les dues imatges? Per desvelar el misteri vaig clicar la imatge. La fotografia va engrandir-se i va revelar la seva intimitat més trivial: «Frederic Mompou tocant el piano per als seus pares. Fons fotogràfic Frederic Mompou (Biblioteca de Catalunya)».

      En una època que tendeix a entronitzar la xarxa virtual que encercla el planeta, solem oblidar la naturalesa essencialment estúpida d’uns ginys que responen a les consultes sense el filtre de la intel·ligència i el sentit comú. El cercador no havia trobat cap «Frédéric Parés», però, obviats els accents de nom i cognom i invertit l’ordre dels elements, m’havia servit «els pares de Frederic» com a resultat. Els pares de Frederic Mompou, esclar.

      Si hagués batejat en Parés amb qualsevol altre nom propi, la consulta no m’hauria retornat aquestes dues fotografies com a resposta. Però convé dir que no sempre l’atzar, el capritx o les influències subliminars governen l’elecció del nom d’un personatge. A vegades, la tria és deliberada, premeditada. Aquest és el cas d’en Parés: no va dir-se Frederic per casualitat, sinó perquè el meu compositor fictici estava inspirat en la figura lànguida i entranyable de Mompou, i li vaig voler conservar el nom, afrancesant-lo amb els accents. Parés també va heretar la llegendària indolència de Mompou (que també es manifesta en el meu heroi, grotescament exagerada) i alguns trets biogràfics (com Parés, Mompou va viure molts anys a la capital francesa, va ser afalagat pels crítics —Vuillermoz al capdavant— i complimentat per les classes benestants). També vaig atribuir al meu personatge alguns dels ideals estètics de Mompou (la propensió a la brevetat, a l’essencialisme; l’aversió per la música d’origen germànic) i la cal·ligrafia, minimalista i dubitativa, dels seus manuscrits. Més enllà d’aquestes afinitats, les vides de l’un i l’altre emprenien camins que es bifurcaven i Parés, independitzat del seu model —de qui no era més que una rèplica caricaturesca— vivia dissortades aventures amoroses, col·leccionava pipes, badallava sovint, no aconseguia completar cap obra musical i tenia una mort ridícula.

      Ara, el cercador d’internet, com si volgués escarnir els meus tripijocs amb la realitat, tornava en Parés al seu origen, a la figura real de Mompou, de qui era una projecció burlesca. El malentès quedava aclarit. Fi de la història.

      És clar que si tot plegat s’hagués limitat a aquesta anècdota, no hauria valgut la pena narrar-la aquí. No, la mòmia d’en Parés encara no havia dit la seva última paraula.

      Pocs mesos després de la presentació de Polpa, vaig fer un concert de piano a l’Instituto Cervantes de París. En acabar, en Juan Manuel Bonet, director del centre, em va convidar a sopar. S’hi va afegir la seva dona, un diplomàtic espanyol i una musicòloga italiana que també havia assistit al concert: Ornella Volta, una nonagenària esquifida i filamentosa, que van presentar-me com a biògrafa del compositor Erik Satie. «La més gran experta sobre Satie que hi ha al món», em va assegurar en Bonet.

      Malgrat la meva timidesa, soc una persona sociable. Després d’una actuació, però, havent-me exposat a la consideració del públic durant dues hores, el que més desitjo és la tranquil·litat, anar a sopar sol o, com a molt, amb la família o amb alguns amics de confiança. Com que m’incomoden els sopars de compromís, vaig preveure que m’esperava una vetllada tibant, gens relaxada, tot i les bones intencions del meu amfitrió. Per sort, en Juan Manuel Bonet, a més de ser un erudit d’entusiasme encomanadís, era molt loquaç i la conversa en cap moment va encallar-se. Vam parlar de música, d’art, de les avantguardes, de gestió cultural (en Bonet havia estat director d’alguns dels museus més importants d’Espanya) i d’Erik Satie, com era previsible tenint a taula una eminència sobre el compositor. Va ser mentre ens servien el segon plat (el diplomàtic i jo, un magret d’ànec; els altres, turbot a la crema) que la senyora Volta, amb un fil de veu, em va preguntar d’on havia tret la informació sobre en Frédéric Parés.

      No sé si em va sorprendre més que la italiana tingués constància del meu conte o que s’hagués pres en Frédéric Parés com un compositor real i que ara m’interrogués sobre les fonts que jo havia consultat. Polpa era un volum de relats escrits en català que no s’havia traduït a cap llengua ni tenia distribució fora de Catalunya: com podia haver arribat a mans d’una musicòloga italiana que residia a París? L’Ornella Volta es va afanyar a explicar-se.

      En un dels diaris catalans que m’havien entrevistat arran de la publicació del llibre, el periodista, amb la intenció d’emfatitzar la meva doble faceta de músic i escriptor, havia annexat una columna titulada «Quatre músics literats». Sortien les fotografies d’Elfriede Jelinek, James Rhodes, Felisberto Hernández i Erik Satie, i una breu notícia detallava les seves connexions entre escriptura i música de cada un d’ells. L’Ornella, que ensuma com un gos rastrejador tot allò relacionat amb Satie (la comparació és seva), va trobar aquest article per internet i va buscar més informació sobre el llibre. Així va ensopegar amb el meu text dedicat a la vida d’un compositor francès vinculat a Les Six, el grup de compositors tutelat per Erik Satie, els representants més insignes del qual eren Milhaud, Poulenc i Honegger. I va recordar que Satie, en la seva correspondència, menciona repetidament el cas d’un misteriós compositor, un jove tan exigent i perfeccionista que no va ser capaç de compondre mai cap obra. «Estic segura que és aquest Parés que vostè descriu», va dir-me amb l’autoritat del savi avesat a enunciar certeses.

      Quan s’escriu un conte adoptant un to periodístic i falsament documental, el lector tendeix a creure’s el narrador perquè associa aquesta prosa a les cròniques reals que llegeix als diaris. Qualsevol beneiteria guanya credibilitat si s’explica amb la fredor d’una crònica de successos. L’estil distant i quirúrgic de Borges feia versemblant la història més improbable. Mark Twain, que era periodista, narrava amb el rigor d’un reportatge i mai se sabia del cert si els contes que publicava eren autobiogràfics. En un altre àmbit, Orson Welles va comprovar l’èxit de la fórmula quan va empescar-se una invasió marciana en els radiofònics anys trenta i va aterrir tot un país. Quan vaig escriure «L’àlbum fotogràfic de Frédéric Parés» volia crear dubtes en el lector, obligar-lo a sacsejar Google per esbrinar si el protagonista havia existit de veritat. Però no m’esperava que una musicòloga de prestigi caigués en el parany!

      La senyora Volta, amb un vigor que desmentia la seva edat, m’explicava ara que també a Mémoires d’un amnésique, el recull de textos autobiogràfics de Satie, hi apareixia un jove obsessionat per un món sonor tan subtil, interior i inaprehensible, que no podia ser traslladat a uns pentagrames. «L’única música possible per a ell és el silenci», comenta Satie. I amb el seu sarcasme característic hi afegeix: «Naturalment, és un apassionat del badall i la becaina». No obstant això, en moments de lucidesa i expansió —i quan no es deixava vèncer per la peresa—, la seva música baixava dels llimbs i es materialitzava davant l’oient afortunat en forma de «breus passatges deliqüescents, uns bocins màgics i incomparables».

      —Satie no va mencionar mai el nom del compositor —va dir la italiana—. Però ara sé que es deia Frédéric Parés.

      Per caràcter, tendeixo a buscar més la concòrdia que la polèmica (això no sempre és una virtut: pot ser un defecte). Em vaig mirar l’Ornella Volta amb un somriure. No em veia

Скачать книгу