LITMIR.BIZ

      EL PASSEIG DE SORRENTO

      I parlant de pintors, val la pena recordar aquí el cas del paisatgista venecià Fabio Giordello (1850-1936), que en el seu quadre La passeggiata a Sorrento va imaginar una escena —quatre figures difuses caminant un capvespre pel passeig marítim de Sorrento— que, molt temps després, va veure reproduïda amb una fidelitat esgarrifosa quan va visitar el poble napolità. La imatge copiava meticulosament allò que els seus pinzells havien plasmat sobre el llenç vint-i-sis anys abans: les ombres dels quatre passejants allargassades pel sol de ponent, el mar d’un negre luctuós espurnejat pel blanc d’algunes barques, els fanals que desprenien una llum groguenca difuminada per la boirina, els núvols porpres i violetes... Cada un dels tons que ell havia mesclat en la seva paleta es va materialitzar durant uns segons davant dels seus ulls amb una exactitud insolent. «Això ho vaig pintar jo!», no es va poder estar de comentar, abans que els quatre passejants desapareguessin carrer enllà. La realitat l’havia plagiat, indubtablement, però ¿a qui havia de demanar responsabilitats? No podia fer cap reclamació, perquè minuts més tard ja no quedava evidència del plagi: el sol es va acabar de pondre a l’horitzó i la nit va engolir la riquesa policroma del seu quadre.

      Fabio Giordello era un artista arrogant i l’arrogància no accepta l’atzar ni la casualitat: el vanitós pensa que és l’eix al voltant del qual orbita un món erigit en la mesura del seu geni. Per recuperar-se del torbament, Giordello es va asseure en un banc. Li havien robat el quadre, va pensar, abatut. Ell havia imaginat —i pintat— l’escena de Sorrento molt abans que la realitat li donés una forma tangible, així que aquella imatge era seva, li pertanyia, ell n’era el creador o, com a mínim —va concedir—, el coautor. Però s’havien apropiat de la seva obra sense avisar-lo ni demanar-li permís i ara un pensament el turmentava: i si el fenomen es repetia? Si el món estava reproduint els seus quadres, ell ho havia de presenciar i denunciar: un frau d’aquella magnitud no podia quedar impune.

      Fabio Giordello acabava de complir setanta-set anys i en més d’una ocasió havia declarat que no es jubilaria mai, que pintaria fins a l’últim alè. L’incident de Sorrento, però, va trastornar la seva carrera: ara la prioritat no era crear nous quadres, sinó vetllar per l’obra acabada. De fet, Giordello ja no pintaria mai més: va dedicar els seus últims anys a perseguir les imatges que havia creat. Ell en deia «sortir a caçar». Va viatjar per mig món, i quan localitzava un escenari que rememorava alguna de les seves obres —un paisatge rural o urbà, una marina, un bosc, un riu o un llac— s’hi asseia al davant i, com un espia tenaç i disciplinat, el contemplava durant hores, dies, setmanes, esperant que tots els elements que configuraven el quadre es conjuminessin per compondre l’instant únic que ell, molts anys abans, havia immortalitzat sobre la tela.

      Era conscient que aquell era un procediment invers a l’habitual: si un paisatgista sol aspirar a reflectir en els seus quadres la realitat, Giordello esperava que la realitat prengués la forma dels quadres que ja havia pintat, que s’emmotllés a l’obra creada. Sabia que corria el risc que el prenguessin per un sonat. ¿I quina altra cosa es podia pensar d’un ancià assegut immòbil davant el mateix paisatge dia rere dia, atent als canvis de tonalitat de la llum, al moviment constant de les ombres, a les alteracions en la configuració del fullatge d’un arbre, del corrent d’un rierol, dels coloms d’una plaça o del trànsit d’un carrer? L’escena es tornava encara més estrafolària si Giordello carretejava el quadre original (alguna obra que encara guardava en el seu estudi o que manllevava a algun comprador de confiança): instal·lava el quadre damunt del cavallet —sovint amb el marc i tot— i, llançant llambregades alternatives al quadre i al paisatge, esperava el meravellós moment de confluència entre la pintura i la realitat, l’instant fugaç en el qual el món plagiaria una vegada més la seva obra, com havia passat aquell vespre al passeig marítim de Sorrento.

      Però el prodigi no va tornar a produir-se. O potser sí: quan una neboda piemontesa va veure l’oncle Fabio encofurnat dins el taüt, va manifestar que era clavat al seu autoretrat. Segur que a Fabio Giordello el comentari li hauria servit de consol pòstum.