LITMIR.BIZ

Скачать книгу

la recerca ha estat molt fructífera amb la nova aportació de dades i informacions, i el debat de vegades intens.

3.1 El poblament rural de Šarq al-Andalus

      Com hem vist adés, a l’inici dels anys vuitanta del segle XX Pierre Guichard va redirigir la seua investigació cap a les comunitats rurals andalusines i la seua relació amb l’Estat islàmic (l’anomenada societat tributària), de manera que va engegar tot un programa de recerca, en col·laboració amb l’arqueòleg André Bazzana, en el qual van assenyalar els ḥuṣūn i les qurà del Šarq al-Andalus com a principal objecte d’estudi.²⁵ Aquests autors van explicar l’estructura del poblament rural andalusí en base al binomi format pels castells i les alqueries, al qual, com hem vist adés, Thomas F. Glick ha denominat «complex ḥiṣn-qarya». Consisteix en l’existència d’una sèrie de ḥuṣūn rurals repartits per tot el territori, amb un districte castral associat que acolliria un nombre indeterminat de qurà o comunitats rurals, situades en les planes o en els fons de vall.²⁶

      A partir dels estudis d’arqueologia extensiva i d’algunes excavacions ocasionals, es van definir els castells andalusins com a refugis esporàdics de les comunitats rurals, gràcies a una clara diferenciació de les distintes parts dels castells. D’una banda hi havia la celòquia (< salūqiya), que era la part mes alta i millor defensada del recinte castral (en el cas dels nuclis urbans rebia el nom d’alcassaba, de l’àrab qaṣaba), on residiria un qā‘id com a delegat de l’Estat en el cas dels castells més importants. La seua funció seria defensar la fortificació en moments de tensió bèl·lica com a cap militar, i també cobrar tributs en nom de l’Estat, com es pot deduir dels documents coetanis i posteriors a la conquesta cristiana del segle XIII. D’una altra banda, als castells hi havia l’albacar (< al-baqār), que era un espai murat que envoltava la celòquia o l’alcassaba, de considerables dimensions però sempre buit de construccions, llevat d’algun aljub, on es refugiaria la població de les alqueries amb el seu ramat en cas d’atac. És, per tant, un espai que Guichard interpreta d’ús comunitari, i no estatal.²⁷

      En aquest sentit, sabem que durant la conquesta del segle XIII –incloenthi els alçaments contra els conqueridors en les dècades següents–, i encara durant l’expulsió dels moriscos el 1609, moltes comunitats musulmanes seguien emprant aquests albacars castrals com a refugi. A banda d’això, Guichard ha aportat més recentment una prova documental encara més evident, ja que es tracta d’una fatwā d’Ibn Rušd (Averrois), per tant del segle XII, en la qual s’esmenta un districte rural de Šarq al-Andalus que estava dividit en diverses qurà. La població del districte s’havia refugiat en el castell (ḥiṣn) durant una fitna o revolta, i en tornar havien discutit on calia establir la mesquita aljama dels divendres, per això havien consultat el cèlebre jurista.²⁸ Això demostraria, per tant, que el model del «complex ḥiṣn-qarya» establert per aquest autor a partir de l’arqueologia extensiva funciona; almenys per al Šarq. Finalment, cal dir que en el cas dels ḥuṣūn que estaven habitats de forma habitual –com ara Bairén, per esmentar un exemple conegut–, al voltant de l’albacar hi hauria un poblat, també murat, tot i que serien majoritaris els castells-refugi de menor entitat i apartats dels camins principals de circulació, que no estaven habitats regularment excepte en cas de perill imminent.²⁹

      Per un altre costat, deixant ara de banda els castells, en la proposta de Guichard i Bazzana sobre l’estructura del poblament hi havia també alqueries o qurà, que estarien disperses per tot el districte castral. La qarya seria un territori de límits no definits, amb un o diversos nuclis d’habitatge ocupats per una sola comunitat rural que rebia el nom d’aljama (< ğama‘a). Una comunitat liderada per un grup de «vells» o xeics (< šuyūkh), que Guichard identifica actuant al marge dels representants de l’Estat en més d’una ocasió durant el procés de conquesta cristiana del Šarq al-Andalus.³⁰ De fet, per a aquest autor l’estructura sociopolítica de les aljames andalusines –que recorda les comunitats rurals de la Cabília algeriana, les quals també reben el nom de ğama‘a– resulta essencial per a diferenciar una qarya islàmica d’una aldea en el sentit europeu del terme, formada per una comunitat veïnal. Tanmateix, com va destacar Pierre Guichard, però també i sobretot Miquel Barceló, les alqueries no eren només una manera d’estructurar el poblament o d’organitzar l’ús del territori rural, ja que els xeics de l’aljama devien ser els encarregats d’organitzar els processos de treball agropecuari, i per tant les alqueries esdevenien unitats de producció. En conseqüència, la qarya seria també la unitat bàsica de la fiscalitat andalusina, ja que els tributs serien pagats de forma comunitària per cada alqueria, i el sulṭān extrauria de les aljames la major part dels seus ingressos tributaris.³¹

      Un altre aspecte important de les qurà seria la versatilitat, tant pel que fa a la mida com a la quantitat de nuclis d’habitatge que les conformaven. Així, si bé bona part de les alqueries estaven formades per només unes poques cases, més o menys agrupades en un nucli concentrat però sense arribar sempre a formar carrers, també hi havia moltes altres més grans que presentaven una trama quasi urbana i estaven fortificades.³² Això ens indicaria, tal com va dir Guichard, que el terme qarya tenia una consideració més jurídica que no física, ja que fins i tot alguns autors àrabs arribaren a esmentar diversos llocs indistintament com a qarya o ḥiṣn habitat, i fins i tot com una petita madīna.

      A més a més, com hem vist, les alqueries podien estar formades per més d’un nucli d’habitatge, amb intersticis entre ells que estarien ocupats per terres de cultiu i pastures comunals; malgrat que, realment, conformaven tots plegats una sola comunitat rural o aljama. D’aquest tipus, Guichard aporta diversos casos a partir de documentació escrita, dels quals se’n poden esmentar dos per ser més evidents. Un exemple d’alqueria de muntanya seria la Vall d’Uixó, la qual, aparentment, semblaria un típic districte castral format per un castell (Ḥiṣn Šūn) i diverses alqueries establertes en el fons de la vall, quasi totes amb topònims tribals i partícules beni-. Però en un document del segle XIII alguns d’aquests nuclis d’habitatge apareixen esmentats com a ḥāra, que vol dir barri, i a més durant la conquesta cristiana tant els habitants de la Vall d’Uixó com els de la veïna serra d’Eslida actuaven amb una sola veu, agrupats en una única aljama.³³ Un altre exemple, aquest en una plana litoral, seria el de l’alqueria de Carabona, en el hāwz de Borriana, que segons un document de 1219 també estava formada per diversos nuclis d’habitatge o barris, i limitava –segons el referit document–amb altres alqueries de l’horta de Borriana. L’explicació aportada per Guichard és que cadascun d’aquests barris o ḥawā’ir estarien ocupats, almenys inicialment, per un clan familiar o qawm (d’ací els topònims tribals i amb beni-), malgrat compartir tots plegats la condició jurídica d’alqueria. De fet, a Sevilla o a Granada també està molt ben documentada aquesta estructura de poblament en barris, tot i que també cal dir que no sembla ser la majoritària a excepció de Las Alpujarras.³⁴

      D’altra banda, als anys vuitanta, quan el model de poblament rural andalusí no estava encara ben definit, ni estaven clars tots els conceptes, era molt important poder diferenciar una qarya d’una ḍay‘a i d’un rāḥal, que són altres tipus d’elements o unitats de poblament –o potser

Скачать книгу