LITMIR.BIZ

Скачать книгу

començar amb un primer capítol de caire historiogràfic sobre l’estat de la qüestió, més enllà del que ja hem vist del context en què s’engloba la recerca sobre les grans hortes fluvials periurbanes. Per descomptat, la nòmina d’autors implicats en l’estudi d’al-Andalus i les diverses visions del tema s’allarguen bastant en el temps, i han adquirit un volum suficientment important per a admetre des del primer moment que el repàs argumental que fem en aquest capítol haurà de ser massa esquemàtic per a recollir amb prou detall tot el debat historiogràfic generat fins ara. Per aquest motiu, assumint de bestreta el perill que això suposa, prestaré més atenció als autors que han treballat sobre Šarq al-Andalus i només tractaré les propostes dels darrers quaranta anys –a més d’un breu apartat sobre els antecedents–, centrant-me específicament en els autors que han fet una major aportació al debat, d’entre els quals cal destacar indubtablement l’historiador Pierre Guichard.

      El darrer apartat està destinat a intentar analitzar el que sabem del funcionament intern de les comunitats rurals andalusines, més enllà de la seua plasmació territorial en el poblament i l’espai agrari. Però tractaré de fer algunes comparacions amb els treballs realitzats pels antropòlegs al Magrib en els darrers cent anys, intentant buscar així paral·lels entre les comunitats rurals andalusines medievals i les magrebines d’època contemporània. Fet i fet, la intenció de tot plegat no és únicament veure com era la societat andalusina a partir de la recerca que s’ha fet fins ara, sinó també com va evolucionar i com es reflecteix això en els espais agraris.

1. ELS ANTECEDENTS HISTORIOGRÀFICS

      El elemento árabe entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles; la mejor denominación que se les puede dar no es la de árabes, sino la de españoles; son de raza hispana, aunque en algunas familias se mezclara la sangre extranjera y, además, fuesen musulmanes. Ahora bien, ese elemento árabe, aunque poco numeroso, trajo una lengua e impuso por la fuerza militar ciertas costumbres y modas asiáticas, una organización política y una religión, y ésta se difundió más que la raza. Al aceptarse la religión, vino ésta a colorear de tal modo la sociedad andaluza, que todos parecieron árabes, como una pequeña cantidad de anilina roja es suficiente para enrojecer las aguas de un estanque, sin que la composición química de las mismas se llegue a alterar sensiblemente.¹

      L’autor d’aquestes paraules, el valencià Julián Ribera (1858-1934), no fou precisament el més important dels arabistes del segle XIX i bona part del XX, ni tampoc el que més aportacions va fer a l’estudi històric d’al-Anda-lus d’entre els deixebles de Francisco Codera (1836-1917). De fet, els arabistes més importants que es van ocupar de la història d’al-Andalus en el període indicat no eren espanyols, com per exemple el neerlandès Reinhart Dozy (1820-1883) o el francès Évariste Lévi-Provençal (1894-1956). No obstant això, la metàfora que apareix al text que encapçala l’apartat, en què Ribera compara el paper exercit per l’islam sobre la població indígena his-pano-romana de la península Ibèrica amb els efectes de tintura que provoca l’anilina roja sobre l’aigua sense cap canvi químic, ha estat citada profusament per molts autors a causa de la claredat amb què exposa de quina manera l’arabisme del seu temps percebia la societat andalusina. Però és així també com ho concebia la historiografia, ja que aquest autor va ser un dels principals inspiradors de Claudio Sánchez-Albornoz ja al segle XX, qui va afirmar que l’aportació de població oriental posterior a la conquesta del 711 fou massa dèbil i massa ràpidament assimilada per la societat indígena per a creure que «l’Espanya musulmana» fou una «civilització oriental», i per a considerar la població com a «semítica», seguint la rebuscada terminologia que s’emprava en aquella època.²

      Més enllà de l’anècdota de Ribera, doncs, per a Sánchez-Albornoz i la major part dels historiadors del segle XX, la societat musulmana de la península Ibèrica hauria estat profundament occidental (paper més lliure de la dona, pervivència de la població mossàrab i d’una llengua –única i comuna– derivada del llatí, consum de vi tot i la prohibició alcorànica, etc.), malgrat la islamització i arabització dels seus habitants, els quals haurien estat majoritàriament descendents dels indígenes hispans de l’època visigòtica. Tot això, a més a més, hauria diferenciat clarament la societat d’al-Andalus de la resta de societats islàmiques medievals, identificant els musulmans peninsulars com a espanyols, que era el vertader objectiu d’aquesta construcció historiogràfica.

      Essencialismes a banda, el ben cert és que tant l’arabisme com el medievalisme tradicionals tenien –i encara hi ha qui la té– una concepció quasi exclusivament política i cultural de la història d’al-Andalus, potser com a conseqüència de les característiques de les fonts àrabs disponibles, la major part de les quals són reculls de notícies polítiques, obres geogràfiques i, sobretot, literatura poètica. En definitiva, una histoire événementielle que es limitava a una successió de fets polítics i de governants andalusins, així com també al seu esplendor cultural. Hi ha prou amb llegir qualsevol obra de síntesi o manual d’història d’al-Andalus relativament antiga per a adonar-se’n.³ I d’aquest problema amb les fonts, i els interessos dels investigadors, es deriva el quasi total desconeixement en aquells anys de l’organització social andalusina, o la cridanera inexistència d’estudis sobre el món rural andalusí, que pràcticament no s’esmentava en cap obra.

      D’acord amb el tòpic, al-Andalus hauria estat «un país de ciutats», com tots els països islàmics.⁴ Els nuclis urbans eren la seu d’un poder estatal fort, i des d’ells es controlava la part rural del país; per tant, hi havia grups urbans, dignes d’estudi, i més enllà de les muralles només camperols que pagaven impostos. Però d’aquests darrers no res se’n sabia, perquè les fonts mai no en parlen directament i tampoc no interessaven als investigadors. Així, doncs, tot i ignorar-los, la major part dels historiadors assumien que el món rural andalusí havia estat el territori de les tribus, bo i basant-se en el cas del Magrib contemporani que havien descrit els antropòlegs colonials francesos dels segles XIX i XX.⁵ Perquè hi havia consciència de l’existència de grups tribals a al-Andalus –el mateix Ribera té un treball sobre les tribus àrabs assentades al Šarq al-Andalus després de la conquesta del 711–, però se’n sabia molt poca cosa més.⁶ L’interès de l’arabisme i del medievalisme per les tribus i pel món rural, doncs, havia estat pràcticament nul al llarg del període indicat.

      A grans trets, i assumint el risc de simplificar massa l’esquema historiogràfic, així era més o menys com s’entenia la societat andalusina encara a la segona meitat del segle XX. De fet, l’autoritat acadèmica que per al medievalisme espanyol implicava Sánchez-Albornoz –fins i tot des de l’exili– i bona part dels seus deixebles era tan gran, que les seues idees sobre qualsevol tema van suposar una enorme llosa inamovible per a molts investigadors. Així, aquesta postura es va convertir en el corrent historiogràfic majoritari –únic en aquell moment–, que ha arribat a l’actualitat sota el nom d’escola «continuista», perquè defensa la continuïtat poblacional i de la mateixa organització social de tipus occidental abans i després de la conquesta àrab i berber de la península Ibèrica en 711. Tanmateix, ja fa quasi 40 anys que aquest corrent de pensament ha esdevingut minoritari –almenys entre els historiadors, però també en bona part de l’arabisme–, des que el 1976 es va publicar el llibre més conegut de Pierre Guichard que en la seua versió en castellà es va titular Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, i que és l’obra que està a la base de la concepció majoritària que hom té actualment de la societat andalusina.

      Més recentment, alguns autors han denominat aquest nou corrent historiogràfic com a escola «rupturista», per oposició

Скачать книгу