LITMIR.BIZ

Скачать книгу

portarien aquest paquet tancat de sabers que és el responsable de l’homogeneïtat dels espais hidràulics, perquè s’hauria desenvolupat anteriorment en la península. Com que la major part dels topònims clànics i tribals de les illes es repeteixen respecte als de Šarq al-Andalus, per a Barceló és evident que aquest és el lloc d’origen de la major part dels grups berbers que van emigrar a les illes a partir de la conquesta, que s’haurien creat per segmentació clànica i en compte de traslladar-se a un lloc proper haurien emigrat a un altre de més llunyà en un moment d’expansió territorial. Això vol dir, necessàriament, que les xarxes d’alqueries peninsulars ja estarien conformades abans del segle X, quan va començar el procés a les illes; i, en conseqüència, sembla evident que l’emigració des del Magrib a la península Ibèrica s’hauria produït abans, entre els segles VIII i IX.⁵⁵

      Aquest darrer punt de la proposta de Barceló sobre la cronologia de l’emigració àrab i berber a al-Andalus és ben important, perquè és el que més contrasta amb les propostes dels altres investigadors que s’han centrat més en castells i nuclis d’habitatge, com hem vist. Ara per ara és difícil decantar-se per una proposta o una altra. El ben cert és que, de moment, la majoria de datacions de castells i alqueries que s’han fet a la península rarament donen uns resultats anteriors al segle X, si bé ja hem pogut veure que la data de construcció d’un castell no ha d’estar relacionada necessàriament amb la data de construcció de la xarxa d’alqueries a la qual s’associa, i alqueries se n’han excavat ben poques.⁵⁶ D’altra banda, el primer intent de datació de terrasses agràries andalusines per radiocarboni, realitzat a la vall murciana de Ricote, ha donat una datació probable del segle VIII com a data de construcció de la terrassa que va soterrar el sòl original.⁵⁷ I malgrat la prudència amb què cal prendre el resultat d’aquest estudi tan primerenc, és molt significatiu que la datació química haja proporcionat un resultat immediatament posterior a l’arribada dels musulmans a la península en 711. Caldrà fer més datacions semblants, però, en altres llocs, per a confirmar que no ha estat una troballa casual.

3.3 El debat actual: la relació entre el món rural i les ciutats

      En les dues darreres dècades l’estudi de la societat andalusina, i més concretament l’estudi del poblament i els espais agraris, s’ha caracteritzat per una multiplicació dels treballs arqueològics. En part, gràcies a l’aparició d’una nova generació d’investigadors que ja han estat formats en l’arqueologia medieval. Això ha suposat, inevitablement, un augment de l’especialització en certes matèries –com ha estat habitual en l’àmbit internacional– que a primera vista podria semblar negatiu, però que ha permès, no obstant això, augmentar el nostre coneixement sobre la ceràmica o les tècniques de construcció, amb tot el que això suposa per a l’establiment de datacions absolutes i cronologies. El debat historiogràfic sobre les característiques de la societat andalusina, que va caracteritzar els anys vuitanta i noranta del segle XX, ha quedat més o menys aparcat des del canvi de centúria, ja que l’augment del nostre coneixement sobre aquesta societat ha fet desaparèixer en part les grans discrepàncies entre investigadors i les ha reduïdes, en general, a un nivell de detall, potser de matís.

      Els nous treballs que es van produint, doncs, no fan sinó anar perfilant i corregint els models ja establerts, com ja es podia preveure, per exemple, durant el debat sobre els ḥuṣūn desenvolupat al final dels noranta. Així, els estudis d’arqueologia hidràulica han disminuït en els darrers anys, però es podria dir d’una forma més apropiada que, en realitat, la metodologia ha evolucionat per a integrar-se en una nova línia de treball més àmplia, l’arqueologia agrària, que permet anar més enllà dels espais irrigats com s’havia fet fins ara.⁵⁸ Igualment, i des d’un altre punt de vista, darrerament hi ha hagut un cert interès pels espais de secà, una línia de treball que encara està parcialment per explotar a causa de la dificultat que suposa identificar els d’època andalusina en el paisatge actual, però que presenten unes peculiaritats distintes a les àrees on predomina la irrigació.⁵⁹

      Amb tot, actualment el principal centre impulsor de l’estudi de la societat rural andalusina des d’un punt de vista arqueològic –combinat amb les fonts escrites– és el grup d’investigadors de Granada dirigit per Antonio Malpica Cuello, els quals treballen sobre diverses línies de recerca com ara el paisatge, el poblament, els espais irrigats i de secà, les salines, o la ramaderia i els espais de pastura.⁶⁰ Cal destacar especialment el projecte de Madīnat Ilbira, que està aportant dades sobre l’origen de la ciutat a al-Andalus i el control del territori que l’envolta. Evidentment, aquest no ha estat el primer projecte d’excavació d’una ciutat andalusina abandonada que s’ha plantejat en les darreres dècades, i fa temps que altres recerques estan aportant dades i coneixements importants. Per exemple, el jaciment del Tolmo de Minateda (l’antiga Illuh), a Hellín, que ens aporta informació sobre els segles anteriors i posteriors a la conquesta del segle VIII i ens permet conèixer per tant el pas de la ciutat visigòtica a la ciutat islàmica; o la Ciudad de Vascos, prop de Toledo, que pareix ser una fundació omeia i ens aporta informació sobre els segles X al XII.⁶¹ La diferència, però, és que aquests projectes mai no s’han marcat com a objectiu l’estudi del control de territori que envoltava la ciutat,⁶² que és la novetat que aporta el projecte granadí.

      En aquest sentit, el jaciment és un punt de connexió entre els estudis sobre el món rural i sobre el món urbà andalusins, ja que aquest és un dels problemes que tradicionalment han patit les propostes que hem vist en aquest capítol. És evident que la ciutat, com a lloc físic on es fa present l’Estat, exerceix un control polític i econòmic sobre el territori que l’envolta, a més de tenir una certa capacitat de transformació d’aquest territori, i això potser no s’ha tingut sempre en compte. Amb tot, també és cert que, a al-Andalus, la ciutat no es desenvolupa fins a la consolidació de l’Estat omeia, que n’és el principal impulsor. Madīnat Ilbira n’és un exemple: va nàixer a mitjans del segle IX amb la construcció d’una alcassaba en la part més alta de la ciutat com a seu del poder estatal, i una mesquita aljama com a principal seu religiosa però també d’atracció comercial artesanal. Tot plegat acompanyat d’una muralla que envolta l’espai urbà, que és la que dona sentit al conjunt com a ciutat perquè la delimita. Tanmateix, tot pareix indicar que la madīna no es va formar del no res, sinó a partir de la fusió de diverses alqueries rurals (qurà) que van quedar englobades dins la nova muralla urbana, quedant així convertides en barris (ḥawā’ir), ja que s’hi han pogut detectar restes de qanats en la zona que més tard seria urbanitzada, anteriors a la ciutat mateixa. Seria, de fet, un cas molt semblant al de Pechina, l’antiga Madīnat Bağğāna.⁶³

      Malpica ha fet un gran esforç per a conceptualitzar el procés de formació de les ciutats a al-Andalus i la seua relació amb la societat rural. Per a ell, la ciutat és la plasmació de la formació social tributària de Samir Amin, proposada per Barceló en el cas andalusí i difosa després per Guichard. La ciutat és, així, el lloc on es concentra la demanda d’excedent camperol per part de l’Estat. De fet, la fundació i aparició de noves ciutats no es pot concebre sense tenir en compte l’existència prèvia d’espais agraris i d’uns camperols treballant-los, ja que són ells, i l’excedent productiu que generen, els que preparen el territori per a la creació de la ciutat, i generen els productes necessaris per a sostenir els diversos grups urbans (l’aristocràcia de govern, l’exèrcit, els artesans, els comerciants...) que no produeixen els seus propis aliments.⁶⁴

Скачать книгу