LITMIR.BIZ

Скачать книгу

/ 100

      CIRCULACIÓ MENOR

      MIQUEL SERVET DESCOBREIX LA CIRCULACIÓ PULMONAR DE LA SANG

      (1553)

      Els mecanismes de la circulació de la sang van ser totalment desconeguts durant molt de temps. Evidentment es coneixia el batec del cor, però no se sabia a quina raó obeïa. De fet, tampoc es coneixia la relació que existia entre la sang i el cor, òrgan al qual s’atribuïa un paper més aviat relacionat amb els afers espirituals i emocionals. Malgrat les observacions de cossos dissecats, les idees fisiològiques relacionades amb la sang i la seva circulació eren confuses i errònies. S’havia arribat a la conclusió que les artèries només contenien aire i que l’òrgan que produïa la sang i la distribuïa a la resta de l’organisme era el fetge.

      Galè va arribar, però, a demostrar que el cor era una massa muscular que bombejava sang i que les artèries la transportaven. Malgrat això, insistí que el fetge era l’òrgan de producció sanguínia, sense arribar a concebre una veritable noció de circulació de la sang.

      El metge aragonès Miquel Servet, dut per un pregon sentiment religiós i una lectura aprofundida de la Bíblia, estava convençut que la sang era la part del cos per la qual Déu es comunicava més directament amb la naturalesa humana. Això el dugué a reflexionar sobre el moviment corporal de la sang i, de retruc, a evocar les seves classes d’anatomia a París, on havia estat company de classe de Vesal. Amb aquests coneixements del cos humà, arribà a concloure que la sang és transmesa de la part dreta del cor a l’esquerra a través d’un llarg recorregut pels pulmons, on es purifica i esdevé vermella. Desmentia així el precepte galènic que afirmava que aquest pas es feia a través de diminuts porus de la paret o septe que separa aurícules i ventricles esquerres i drets. Quedava així establerta la circulació pulmonar o menor.

      Atesa la visió religiosa de la natura que sostenia el nostre protagonista, no ens ha d’estranyar que aquestes idees sobre la circulació de la sang apareguessin publicades en el seu treball teològic Christianismi restitutio (1553). Un llibre en què Servet també posava en dubte la Trinitat i on advocava per evitar el baptisme dels nadons per rebre’l a una edat més adulta. Aquestes idees no agradaren gens ni a catòlics ni a protestants, que el consideraren un heretge. La seva fermesa en aquestes conviccions el dugué, finalment, sentenciat per Calví, a la foguera, juntament amb els seus llibres. Poc després, els metges Realdo Colombo i Valverde de Amusco, amb aportacions pròpies, van difondre per tot Europa les seves idees fisiològiques.

      L’any 1924, gràcies a la tesi doctoral d’un estudiant egipci, es va saber que un metge de Damasc, Ibn an-Nafís, havia descrit perfectament el mecanisme de la circulació pulmonar de la sang tres segles abans que Servet. Però això no va desmerèixer el mèrit del nostre home. La sang, però també el foc, van forjar-li una fama de pedra picada que encara perdura.

      20 / 100

      EL TABAC COM A MEDICINA

      EL METGE FRANCISCO HERNÁNDEZ, INTRODUCTOR DE LA PLANTA DEL TABAC A ESPANYA

      (1558)

      L’ús de tabac per a finalitats religioses i mèdiques estava molt estès pel continent americà abans de l’arribada de Colom el 1492. Probablement el primer introductor de la nova planta a Espanya va ser fra Román Pané, acompanyant de Colom en el seu viatge, que el 1518 envià un informe a Carles V detallant les virtuts medicinals del tabac, així com les primeres llavors, que l’emperador va manar cultivar. Però la majoria d’autors coincideixen a assenyalar Francisco Hernández, metge de cambra de Felip II, com a introductor de la planta a Espanya el 1558, en tornar del viatge d’estudi dels productes de Mèxic que li havia encarregat el sobirà.

      En la ràpida difusió del tabac en el segle XVI hi jugaren un paper determinant les virtuts que li atribuïen. L’iniciador del corrent mèdic i científic al voltant del tabac fou Nicolás Monardes, que escrigué La historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1565-1574), editat a Sevilla el 1580. El tabac arribà a convertir-se en el gran remei casolà i el venien els apotecaris, fet que portà a anomenar-lo “panacea antàrtica” o “vulnerària de les Índies”. En el segle XVII el seu conreu ja era universal.

      El gran pas per a la difusió del tabac per tot el món seria la seva acceptació per part de la noblesa i les corts europees. El 1560 l’ambaixador francès a Lisboa, Jean Nicot, envià a la seva sobirana Caterina de Mèdici unes fulles de tabac moltes (rapè), per tal d’alleujar les seves migranyes. La reina es convertí en activa propagadora de l’ús del rapè, comptant amb la col·laboració del gran prior Francisco de Lorena. Tan gran seria la influència d’aquests tres personatges que del primer se’n deriva el nom al gènere de la plata en la classificació botànica (Nicotiana) i dels altres dos personatges el tabac prengué els noms amb què se’l coneixia aleshores: “herba de la reina” o “caterinària” i “herba del prior”. El tabac fou introduït a Itàlia pel cardenal Prospero Santacroce, procedent de Lisboa, i un altre cardenal, Tornabona, el conrearia a Roma, motius pels quals en aquest país el tabac fou anomenat “herba de Santacroce” i “herba de Tornabona”.

      El 1624, Urbà VIII dictà a Sevilla una butlla on s’excomunicava els que prenguessin tabac en els llocs sagrats. La Inquisició espanyola establí que només el dimoni podia conferir a l’home la facultat d’expulsar fum per la boca, amb la qual cosa qui fumava podia ser acusat de pacte amb el diable. No obstant això, Espanya fou el primer país que gravà fiscalment la importació del tabac l’any 1611, i les Corts decidiren que la Hisenda Pública es fes càrrec de la comercialització.

      Aproximadament a partir del 1830 es dugueren a terme els primers treballs dedicats a les conseqüències negatives del tabac per a la salut, encara que es tractava de treballs a mig camí entre l’afany moralitzador i l’evidència científica. No fou fins a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX que es realitzaren els primers estudis científics concloents sobre els riscos del tabaquisme per a la salut.

      El 21 de maig del 2003, a la 56a Assemblea Mundial de la Salut, els 192 estats membres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) van adoptar per unanimitat el primer tractat mundial de salut pública, el Conveni marc per al control del tabac. Aquest és el primer instrument jurídic dissenyat per reduir les defuncions i malalties relacionades amb el tabac a tot el món.

      21 / 100

      DE MOTU CORDIS

      WILLIAM HARVEY DESCRIU LA CIRCULACIÓ MAJOR DE LA SANG

      (1628)

      Com ja hem vist quan hem parlat de Servet, el mecanisme de la circulació de la sang pel cos dels animals va ser llargament desconegut durant segles. Si bé el metge aragonès va llançar la idea de la circulació pulmonar o menor, faltava encara aclarir si hi havia una circulació per tot el cos, circulació major, i, en cas afirmatiu, explicar com es produïa.

      Les idees de Galè en el segle XVII encara dominaven el pensament mèdic i tenien una gran ascendència en qualsevol interpretació anatòmica o fisiològica del cos humà. Amb tot, l’empirisme de l’època i el sorgiment de noves concepcions en la ciència en general van acabar imposant-se de mica en mica en tota la pràctica mèdica. El cas de la circulació de la sang i els mecanismes que la regulen són un exemple d’aquest canvi de visió metodològica.

      En aquest sentit, el metge anglès William Harvey, observador pacient, havia contemplat que en una hora el cor era capaç de bombejar una quantitat de sang que pesava tres cops més que el pes mitjà d’un home. No podia ser que tota aquella sang vingués del fetge com es creia aleshores. Va calcular que aquesta víscera havia de fabricar dos-cents cinquanta litres de sang per hora perquè el cos funcionés. Era una quantitat exagerada. Això li va donar peu a pensar que el que realment passava era que el líquid hemàtic circulava per tot el cos. La sang que sortia del cor hi havia de tornar. Si no els números no quadraven.

      Observant l’anatomia del cor de diferents animals veié que les vàlvules que hi ha entre aurícules i ventricles

Скачать книгу