LITMIR.BIZ

Скачать книгу

dels més importants en la història de la física. Hi va detallar experiments sobre la naturalesa de la llum. Entre d’altres, va explicar com la llum es divideix en diferents colors, com es reflecteix en els miralls i com canvia de direcció en passar d’un medi a un altre. També va estudiar la percepció visual i va descriure l’ull amb molta exactitud.

      Robert Grosseteste (1175-1253) i el seu deixeble Roger Bacon (1214-1292) foren influïts per l’obra d’Alhazen, que fou traduïda en el segle XIII al llatí, i arribà a Occident. Encara que Bacon va fer experiments amb lents convexes per corregir els defectes de la visió, no es coneix que arribés a dur-ho a la pràctica.

      Malgrat que la invenció de les ulleres se situa cap a l’any 1286, no es coneix qui en fou l’inventor. Cap a principis del segle XIV, la seva fabricació estava ben assentada a Venècia.

      Les primers ulleres, probablement monocles, es van fer tallats en beril, i tenien lents convexes, destinades a les persones grans amb dificultats per veure-hi de prop. El 1451, l’erudit alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) va proposar l’ús de lents còncaves, més primes en el centre que en les vores, per tal de veure-hi de lluny.

      En el segle XV, amb la invenció de la impremta, es va incrementar la demanda d’ulleres, i cap al 1629 era prou gran perquè a Anglaterra es concedissin drets a una corporació de fabricants d’ulleres. Les primeres ulleres bifocals van ser construïdes per Benjamin Franklin cap al 1760. Al principi, només es fabricaven ulleres amb lents que corregien la miopia i la hipermetropia, i només a la fi del segle XIX es va generalitzar l’ús de lents cilíndriques per a la correcció de l’astigmatisme.

      14 / 100

      ART ANATÒMIC

      LEONARDO DA VINCI REPRESENTA EL COS HUMÀ AMB DIBUIXOS INIGUALABLES

      (SEGLE XV)

      Els dibuixos anatòmics de Leonardo da Vinci (1452-1519) són el resultat dels seus estudis de l’anatomia humana. Després d’investigar amb restes de tota mena d’animals (porcs, micos, gossos...), el 1489, durant la seva estada a Milà, a la cort de Lluís Maria Sforza, començà a estudiar el cos humà.

      Diverses investigacions indiquen que va dissecar al voltant d’uns trenta cossos humans, encara que es desconeix com els va aconseguir. Aquests estudis de l’anatomia li serviren també per donar forma als cossos de les figures de les seves pintures.

      Els seus dibuixos són clars, exactes i de gran bellesa, la qual cosa es deu a la pràctica de la dissecció que Leonardo realitza de manera sistemàtica. És possible que altres artistes del Quattrocento, com el seu mestre Andrea del Verrocchio o Antonio Pollaiuolo, ja haguessin practicat algunes disseccions però de forma esporàdica.

      En l’àmbit científic, va ser Leonardo qui va dibuixar per primera vegada l’apèndix o qui va descriure la cirrosi de fetge. Fou el primer a estudiar el cor humà i en deixà constància en els seus dibuixos. També representà, amb gran realisme, el cervell, l’estructura muscular i esquelètica de les extremitats, el sistema reproductor i fins i tot un fetus.

      Leonardo dedicà més de vint anys als seus quaderns de dibuixos, fins a l’any 1510, en què completà els estudis. Desenvolupà diversos mètodes per a una il·lustració precisa, que encara avui són vigents. Així, per exemple, recomanava representar una part del cos des de l’interior cap a l’exterior, dibuixant, en el cas d’una extremitat, primer els ossos, després les articulacions i els lligaments, els músculs i els tendons, els nervis i vasos sanguinis i, finalment, la pell.

      És també el primer a concebre la idea de “l’home de vidre”. En els seus dibuixos plantejava un home amb el tronc transparent, per tal de poder observar-ne els òrgans interns. D’aquesta manera, es podien veure els vasos sanguinis complets o les diferents capes del crani, i això feia que els cadàvers dibuixats cobressin vida.

      En morir Leonardo el 1519, els seus quaderns amb els dibuixos anatòmics els va heretar el seu deixeble Francesco Melzi. A finals del segle XVII van arribar a Anglaterra, on van passar a formar part de la Col·lecció Reial.

      15 / 100

      CAMES I BRAÇOS ORTOPÈDICS

      AMBROISE PARÉ MILLORA LES TÈCNIQUES QUIRÚRGIQUES I PROPOSA L’ÚS DE PRÒTESIS PER ALS AMPUTATS

      (SEGLE XVI)

      Ambroise Paré (1510-1590) és considerat com la principal figura quirúrgica del segle XVI i el pare de la cirurgia francesa.

      Començà la seva carrera professional el 1532 com a aprenent d’un barber-cirurgià parisenc. El gremi de cirurgians-barbers tenia molt poc prestigi i estava format per professionals que, a més de tallar cabells, feien sagnies, frenaven hemorràgies, curaven ferides i arrencaven queixals. Se’ls anomenava també cirurgians de bata curta, per distingir-los dels cirurgians de bata llarga que sabien llatí i grec, diagnosticaven i s’encarregaven de les tasques acadèmiques. Aquests últims pertanyien a la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, la primera associació de cirurgians professionals de França, fundada en el segle XIII.

      A partir del 1536 va treballar com a cirurgià de l’exèrcit. Va fer el seu primer descobriment en la curació de les ferides de bala. Les armes de foc, acabades de desenvolupar, tenien molt poc abast, de manera que es disparaven a curta distància i produïen grans cremades per la pólvora. El tractament que se’ls aplicava fins llavors era cauteritzar les lesions amb oli bullent, la qual cosa en moltes ocasions provocava la mort del malferit i els que sobrevivien solien agonitzar per les ferides inflamades. Però un dia en què Paré no disposava d’oli, va utilitzar una antiga recepta romana amb oli de roses, clara d’ou i trementina, i veié que l’endemà les ferides començaven a cicatritzar.

      Durant la seva estada a l’exèrcit, va haver de tractar molts soldats que patien amputacions. Amb l’ajuda de fabricants d’armadures, va dissenyar aparells ortopèdics i pròtesis de ferro per a mans, braços, cames i ulls. La majoria d’aquests aparells tenien una funció cosmètica.

      Paré ha passat a la història per un membre artificial molt semblant a alguns que es desenvolupen avui: la mà de ferro de dits mòbils i canell articulat del cavaller alemany Götz von Berlichingen, al qual es donà el sobrenom Mà de Ferro. En aquesta pròtesi, el polze es mantenia rígid mentre la resta dels dits podien reproduir la majoria dels moviments de la mà.

      El 1545, va publicar el tractat Mètode de tractar les ferides causades per arcabussos i altres bastons de foc, que després va ser traduït a llengües diverses. N’aparegué la segona edició el 1553. L’any 1564 va publicar una monumental obra de cirurgia, els Dix livres de la chirurgie. La primera part contenia “Anatomia” i “Fisiologia” i la segona, “Cirurgia”. S’hi descrivien moltes tècniques quirúrgiques, i una de les més significatives era l’ús de lligadures de les artèries per evitar les hemorràgies en les amputacions. El 1575 va editar un recull de les seves obres, que després es va reimprimir unes quantes vegades i es va traduir a l’anglès, alemany i neerlandès.

      El 1561, la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, deixant de banda els seus estatuts, va rebre al seu si Paré i li va atorgar el grau de Mestre en Cirurgia.

      L’any 1584, quan Paré tenia 74 anys, l’Escola de Medicina de la Universitat de París, en consideració dels seus mèrits, li concedí el bonet de Doctor en Medicina.

      16 / 100

      MEDICINA I ALQUÍMIA

      PARACELS FORMULA LES SEVES TEORIES SOBRE LA MALALTIA I LES MEDECINES

      (1530)

      Paracels, el veritable nom del qual era Theophrastus Bombastus von Hohenheim, va ser un metge nascut a Suïssa l’any 1493 que, a causa de les seves concepcions sobre la naturalesa de la malaltia i les pràctiques terapèutiques per combatre-la, va sacsejar la medicina del seu temps. Les seves idees controvertides van dividir la comunitat mèdica en detractors molt crítics i seguidors apassionats.

      Format

Скачать книгу