LITMIR.BIZ

Скачать книгу

Uns anys després, el 1770, George Martin introduí la doble cànula amb l’objectiu de facilitar la neteja i estalviar els nombrosos canvis.

      Cap als anys trenta del segle XIX, la traqueotomia ja era acceptada i utilitzada en cas de vida o mort, però no tots els casos es realitzaven amb èxit. El metge francès Armand Trousseau va practicar 200 procediments, en els quals només una quarta part dels pacients va sobreviure. El 1837, Curling va esmentar l’ús de la traqueotomia en problemes associats amb tètanus, com laringoespasme i disfunció dels músculs respiratoris, encara que mai no va realitzar aquest procediment. Durant la Guerra Civil Americana (1861-1865), la traqueotomia va ser utilitzada per la Unió de Metges de l’Armada per alleujar els problemes de ventilació causats per ferides d’armes de foc al cap i al coll.

      A mesura que aquest procediment es realitzava, es van desenvolupar diverses tècniques per millorar-lo i es va indicar cada vegada amb més freqüència també per al tractament de malalties, com la diftèria, la tuberculosi o la sífilis.

      08 / 100

      PLANTES MEDICINALS

      DIOSCÒRIDES PEDACI ESCRIU DE MATERIA MEDICA

      (SEGLE I)

      El coneixement de les plantes com a recurs per guarir les malalties es remunta a la nit dels temps. Els assajos amb les virtuts curatives de diferents espècies vegetals degué ser una pràctica habitual, els resultats dels quals es transmeteren d’una generació a l’altra, i constituïren un arsenal d’informació que ha arribat fins als nostres dies.

      Probablement una de les primeres recopilacions d’aquests coneixements la trobem a l’obra De materia medica, de Dioscòrides Pedaci, metge grec que viatja per tota la Mediterrània oriental acompanyant les legions romanes, cosa que el posà en contacte amb les pràctiques mèdiques de molts pobles, i en recollí les fórmules i preparats terapèutics.

      Aquest llibre, en el qual se citen més de mil drogues naturals amb virtuts medicinals, profusament traduït, va esdevenir un referent constant per a generacions de metges i sanitaris en general durant més de mil cinc-cents anys.

      L’obra estava constituïda per diverses parts o llibres independents. El primer estava dedicat a les plantes que produïen olis aromàtics i als ungüents que s’hi feien. El segon, als animals, als productes lactis i als cereals. El tercer i el quart parlaven d’altres herbes, llavors i rels, mentre que el cinquè era dedicat als vins i a alguns minerals. En traduccions posteriors s’hi afegí un sisè llibre que parlava dels verins. El text no es limitava a un repertori de principis actius, sinó que també incloïa consells per a la preparació i dosificació dels remeis proposats i sobre els tractaments de malalties concretes.

      L’anomenada del llibre el va fer popular. Se’n van fer moltes transcripcions, algunes de les quals bellament il·lustrades, i el text va ser present en molts obradors de moltes generacions d’apotecaris d’arreu.

      El primer exemplar d’una traducció llatina va aparèixer l’any 1478 i durant el segle XVI es van arribar a fer 49 reimpressions d’una mateixa traducció llatina. El text va entrar en el món acadèmic i va esdevenir una referència bàsica de la botànica mèdica de les facultats de medicina europees fins ben entrat el segle XVIII.

      Molts herbolaris i partidaris de la medicina natural continuen considerant Dioscòrides, amb totes les actualitzacions necessàries, un referent útil en l’elaboració de remeis naturals, cosa que posa de manifest la vigència dels principis curatius d’origen vegetal com a agents terapèutics que cal tenir en compte.

      I és que el nostre naturalista, guiat per l’experiència i la pràctica quotidiana, apuntà ja en el seu temps tota una sèrie de virtuts medicinals de moltes plantes de les quals s’ha provat l’efectivitat i estan científicament documentades. Tot un exemple de la importància de la saviesa popular.

      09 / 100

      METHODO MEDENDI

      GALÈ ES CONVERTEIX EN EL REFERENT MÈDIC A OCCIDENT DURANT MÉS DE QUINZE SEGLES

      (SEGLE II)

      Galè de Pèrgam va ser un metge grec que, juntament amb Hipòcrates de Cos, va constituir el referent més significatiu de l’antiguitat. Va ser un autor molt prolífic que va escriure sobre tots els temes que abastaven els coneixements mèdics de la seva època. D’aquests escrits només en coneixem una part, uns quants centenars —dels quals destaca l’anomenat Methodo medendi (sobre l’art de la curació)—, però prou remarcables per comprendre la capacitat de l’autor com a metge i la transcendència que van arribar a tenir en la pràctica mèdica posterior.

      Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.

      Els procediments de Galè s’inspiraven en les idees finalistes de tall aristotèlic que impregnaven les concepcions naturalistes del moment. Proclamava que la natura havia creat totes les parts de l’organisme de la manera més pràctica possible: totes les estructures del cos s’havien creat per a una finalitat coneguda i intel·ligible. D’aquesta manera s’explicava l’estreta correlació que atorgava a l’anatomia d’un òrgan i la seva funció.

      Per identificar aquestes relacions, el nostre metge realitzà nombroses disseccions. Les hagué de fer, bàsicament, amb animals, sobretot amb porcs i simis, ja que a l’època les disseccions de cossos humans no eren permeses. Aquesta limitació va causar que a l’hora de transposar les observacions i resultats obtinguts amb els animals als éssers humans fes algunes interpretacions errònies. Amb tot, amb els seus treballs aconseguí realitzar una descripció dels músculs i dels ossos humans força reeixida, així com aclarir algunes controvèrsies vigents fins aleshores, com ara la definició del camp de funcionament d’alguns nervis fins llavors poc coneguda o la distinció entre sang venosa i sang arterial.

      Galè va fer també importants aportacions a la farmacopea mèdica. En les seves obres s’hi recull gairebé mig miler de descripcions de medicaments d’origen vegetal, animal i mineral, així com nombroses fórmules per a fàrmacs compostos. Tot un arsenal terapèutic que va ser ben vàlid fins al segle XVI, quan les idees de Paracels van començar a posar-lo en entredit.

      D’alguna manera podem concloure que l’obra de Galè és una sinopsi completa de la medicina de l’antiguitat grecoromana. Les seves idees van tenir una gran requesta entre els metges del món medieval cristià i musulmà, amb nombroses traduccions i còpies a l’àrab i el llatí. L’autoritat de Galè en la medicina va ser un bastió inexpugnable durant gairebé mil cinc-cents anys després de la seva mort. Una presència comparable a la que tingué Aristòtil en el camp de les interpretacions físiques de la natura.

      10 / 100

      ELS METGES MIRACULOSOS

      SANT COSME I SANT DAMIÀ

      (SEGLES III-IV)

      Els Sants Metges Cosme i Damià van ser els patrons dels metges, cirurgians, apotecaris i barbers. També es van convertir en patrons dels hospitals i es van crear confraries sota la protecció dels Sants.

      Van encapçalar el grup de sants sanadors, aquells als quals s’invocava per a la curació de diferents malalties, com sant Roc per a les nafres, santa Apol·lònia per als mals de queixal, sant Antoni per a l’ergotisme, sant Blai per al mal de coll, santa Àgueda per a les malalties de la mama i santa Llúcia per als problemes de la vista.

      Cosme i Damià eren dos germans bessons, nascuts a Aràbia en el segle III dC. Van perdre el seu pare quan eren petits i la seva mare els va educar en la fe cristiana. Segons la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, “es van dedicar a l’art de la medicina i, ajudats per l’Esperit Sant, van adquirir una habilitat i una competència tals en l’exercici de la seva professió que aconseguien curar les malalties, fossin les que fossin, no només

Скачать книгу