ТОП просматриваемых книг сайта:
El barri de la plata. Julià Guillamon
Читать онлайн.Название El barri de la plata
Год выпуска 0
isbn 9788412230789
Автор произведения Julià Guillamon
Жанр Языкознание
Издательство Bookwire
De resultes de les classes de guitarra de Josefina Vives, la primera idea va ser ser cantautor, i els primers escrits, lletres de les cançons que m’inventava: uns poemes d’amor tristos i enyorats. A casa, abans que hi entressin els catàlegs de Círculo de Lectores, hi havia pocs llibres. Recordo El meu pare Emili Vendrell, d’Emili Vendrell fill i Xavier Foz i La memòria es diverteix, de Valentí Castanys. Estaven arraconats en una lleixa del moble del menjador, comprimits al costat de factures i cartes velles. També hi havia el llibre que la meva mare més s’estimava: el Cançoneret de Nadal publicat el 1938 pel Foment de Pietat Catalana. A dins d’un armari amb maletes tronades i roba que no es feia servir en vaig trobar uns quants més. Entre aquests llibres hi havia l’Antologia de la poesia social catalana d’Àngel Carmona, del 1970. Hi vaig descobrir un poema de Feliu Formosa, «Cançó de la roba estesa», i hi vaig posar música:
«La roba estesa
de la gent pobre
als patis foscos
i als descampats
coneix l'angoixa
dels dies grisos
sap l'enyorança
del temps gastat.»
Hi havia una identificació, de saber-se part del món dels pobres, tot i que Formosa pensava en un barri de barraques i nosaltres vivíem en una casa d’obrers una mica estrafolària, però una casa al cap i a la fi. Quan anys després vaig anar a Brasil i em vaig afeccionar a la música popular brasilera, vaig trobar moltes cançons que, com la «Cançó de la roba estesa», parlaven del paisatge i les cases dels pobres. «Chão de Estrelas» que Orestes Barbosa i Sílvio Caldas van compondre als anys trenta i que Elizeth Cardoso va enregistrar el 1957:
«Nossas roupas comuns dependuradas
na corda, qual bandeiras agitadas
pareciam um estranho festival!
Festa dos nossos trapos coloridos
a mostrar que nos morros mal vestidos
é sempre feriado nacional.»
O «Viaduto Santa Ifigênia» d’Adoniran Barbosa, un emigrant del barri italià de Beixiga que en un portuguès atropellat parlava d’un viaducte que formava part del seu paisatge estimat, i que patia per si, en una reforma de la ciutat, anava a terra. En una altra cançó, «Saudosa maloca», recordava amb tristesa quan van enderrocar la barraca on havia viscut amb els seus amics Mato Grosso i Joca quan tots tres acabàven d’arribar a São Paulo.
«Peguemos todas nossas coisas
e fumos pro meio da rua
apreciá a demolição.
Que tristeza que nóis sentia.
Cada táuba que caía
doía no coração.»
Recordo el dia que vaig assumir que no seria cantant, amb aquell to d’examen de consciència. Però si no cantava, podria escriure. ¿I què escriuria? Tenia el paisatge, el món que m’envoltava, el carrer Mas de Roda que feia cada dia per anar a l’escola Voramar: davant per davant de casa, l’agència de transports Hursa, que m’agradava perquè molts dies hi havia aturat un camió amb matrícula de València. En els meus jocs infantils, quan sortíem de casa amb els meus pares i pujàvem a Gràcia en autobús, imaginava partits de futbol i els resultats es decidien amb les lletres i els números de les matrícules dels cotxes que trobàvem pel camí. De petit era del Valencia F.C. i feia trampes amb aquell camió perquè guanyessin els meus. A la dreta, hi havia la casa de Marcelino, que era del poble del meu pare, a l’Alt Millars, casat amb una catalana –la Mercè del Marcelino–, amb dues filles que anaven a les monges del passeig del Triomf i que parlaven català amb ell. Darrere, un bar amb trinquet i unes casetes baixes on hi vivia una noia que anys després va ser companya de l’escola, Mercè Climent. A sobre el terrat de casa de la Mercè hi havia una torre enlairada amb un colomar. A la cantonada amb el carrer Granada, l’escola de nens petits, que en deien Els caganers. A l’altra galta de carrer, una d’aquelles fàbriques que no sabies què fabricaven, potser ja no fabricaven res. Passat el carrer Granada hi havia dos bars. L’un, tancat de feina anys, amb el cartell florit: el Bar Moreno. L’altre, el Mesón Nouriño, era un restaurant gallec, amb un amo amb la cara botida, que s’assemblava al boxador Urtain: la meva àvia ens hi va convidar unes quantes vegades a dinar per Reis. A l’esquerra, un taller i el magatzem de la Sucran. A la dreta, una altra agència de transports, amb el moll on feinejaven els bastaixos. Més endavant, una fàbrica vella, de maó vist, amb un gran pati, que semblava abandonada. Surt en un capítol de la novel·la La Moràvia (2011), que vaig escriure als anys noranta. El protagonista veu un pati, i al fons, un llum amb una pantalla de ferro colat. Li sembla un plat de bateria que cobreix un fantasma petitíssim: la llum d’una bombeta de seixanta. Al fons, les voltes catalanes de la fàbrica de gel de la Unión Mutualista de Vendedores de Pescado que atorgaven noblesa a la perspectiva en fuga. Jo era un noi solitari i caminava entotsolat, assimilant-ho tot, deixant que m’entrés dins, pensant que podia ser el meu centre i el meu món. I de fet, la fàbrica de gel és una de les fàbriques mitificades que apareixen en el llibre de prosa experimental La fàbrica de fred (1991). Desballestat i solitari, el passatge Mas de Roda es constituïa en el meu pensament com una realitat autònoma: el món industrial.
Adolescent, el diumenge al vespre sortia a caminar pel barri, fascinat per aquella desolació: els carrers deserts, les fàbriques tancades, els cotxes recoberts d’una pel·lícula d’humitat de l’antiga maresma. La humitat s’ajuntava amb la pols, amb l’oli i el greix dels tallers de reparacions que tenien els cotxes i els camions aparcats al carrer, dies i dies, a mig arreglar. Al costat dels Transports Hursa hi havia un d’aquests tallers. Durant molts mesos, a tocar de la vorera hi va haver un toll oliós, que no s’eixugava mai, del qual sobresortia mitja bola negra: vaig estar molt de temps obsedit per aquella bola, hi pensava a la nit i quan la visualitzava, fosca i lluent, se’m feia un nus al coll, com si hagués de vomitar el sopar.
L’any 1993 en un cicle a la Filmoteca de Catalunya van passar Nocturn 29 (1968) de Pere Portabella. És una pel·lícula d’avantguarda, basada en les accions escèniques de Joan Brossa. Retrata un home i una dona benestants, interpretats per l’actriu Lucía Bosé i per Mario Cabré, actor, torero i poeta. Ella entra en una botiga de teixits. El dependent li ensenya banderes de diferents països. Deixa una peça de roba morada en un prestatge, i amb dues peces més, groga i vermella, fan la bandera republicana. Ell entra a la seu central d’un d’aquells bancs que als anys setanta hi havia al passeig de Gràcia, unes oficines monumentals amb desenes d’empleats. Es veuen els ordinadors –els cervells electrònics que se’n deia–, la panòplia on guardaven les claus dels cofres privats. Hi ha escenes en un club que sembla el Círculo Ecuestre i en el camp de golf de Sitges. Joan Ponç hi apareix vestit d’arlequí, Carles Santos hi toca el piano. Mario Cabré i Lucía Bosé tenen converses de teatre de l’absurd: A qué esperas para aprender equitación ¿Cuando seas viejo? –pregunta ella. Un mapa no es un lugar adecuado para escribir preguntas –contesta ell. La dona entra en una fàbrica. Recorre les naus desertes, fins que arriba al davant d’una màquina tapada amb un llençol. Camina al voltant de la màquina i estira el llençol. Fa girar una mena de volant de ferro i posa en marxa el moviment. Mou una palanca i el moviment es fa més ràpid. La rotació passa de la màquina a la roda del cotxe, un Jaguar luxós, que recorre el passatge Mas de Roda i tomba pel carrer Badajoz, a la dreta. Al fons es veu una de les voltes de la fàbrica de gel.
Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella. Lucía Bosé travessa el carrer de la fàbrica, puja al pis, destapa la màquina i posa en marxa el moviment.
Em