LITMIR.BIZ

Скачать книгу

anys i mig i la gorra massa gran pel caparró—. Estreny els ulls, sospira per fer soroll enmig d’aquest silenci que enganxa, tanca els punys per quedar bé i se’ls enfonsa a les cuixes com si s’hagués d’esbatussar allà mateix.

      —¿Qui és, aquest Saïd?

      —El veí. Són amics des de petits. Deixa-ho córrer, no pot ser ell.

      —¿Ah sí? ¿Com en pots estar tan segur?

      —És filla meva —fa el pare en un rampell d’orgull, que no ens passéssim.

      —Mai es pot confiar en un moro.

      —Jo només et dic que no és ell.

      —¿I què faràs, esperar que pareixi per veure a qui s’assembla?

      El pare s’aixeca. Té els ulls injectats de sang. Falta de son, i a més a més la ràbia.

      —Tens raó. No en tinc ni idea.

      El verí fa el seu efecte, s’obre pas dins del cap. Ho embruta tot i tothom, llardós com les fulles gegants de la paulònia. En Manuel veu cares que rebenta a cops de puny, fins i tot sent el soroll dels cartílags que es trenquen sota els nusos dels dits. Però les cares són borroses, moltes i sense nom. Busca brega —sempre, a tothom.

      Fa dos dies que treballen en una obra nova. Unes reformes en un xalet, entre Gordes i Bonnieux: ampliació de la casa i la piscina, cuina d’estiu, bassa ornamental i annex per als amics. El luxe banal d’una regió farcida de racons paradisíacs, on hi ha tantes piscines privades com cigales. Tot de pedra vista, clar. Perquè tenen bon gust, evidentment. La propietària els va explicar que no volia que durés massa, que casava la filla a l’agost i vostès ja m’entenen, hi haurà gent. Una rialleta cristal·lina i se’n va tornar cap a dins, amb vuit mirades eloqüents clavades al cul. La filla, no ho saben, però la mare, de bona gana. “Pija de merda”, va deixar anar en Manuel entre dents.

      Els té entravessats. No, no hi ha manera d’empassar-s’ho. Brega. Sempre, amb tothom.

      És el moment que tria en Saïd per trucar al muntant de la porta oberta. Diu:

      —Sóc jo, vinc a veure la Céline i la Jo.

      Travessa la cortina de plàstic, somriu als dos homes asseguts a taula. Una tira vermella li ha quedat enganxada als cabells. S’atura davant dels dos parells d’ulls, dels posats de bèstia bruta.

      —Fot el camp —gruny el pare—. No hi és, la Céline.

      —¿Què li vols? —fa en Patrick.

      En Saïd queda glaçat, el somriure se li torna ganyota. Té divuit anys i és bufat com un gall, però sap per instint que té les de perdre. No insisteix.

      —Ja vindré més tard.

      —No t’hi matis. No et vull veure més rondant la meva filla, ¿queda clar?

      El noi recula, tot i que els dos homes no s’han mogut de la taula. Surt sense contestar mentre el pare de la Céline brama altre cop, perquè el senti des del carrer:

      —¿Queda clar, mitja merda? ¿T’ha quedat clar? Si et torno a veure per aquí, et mato!

      Brega. Sempre, amb tothom.

       Piscines

      Ho fan des de sempre. O des que tenen edat de sortir d’amagat, com a mínim. Aviades a la garriga com unes salvatjotes. A ningú se li ha acudit parar-los els peus perquè ben bé no ho sap ningú. A entrada de nit, cada estiu quan comença la canícula, la Jo i la Céline entren d’amagat a les finques quan encara són buides, per aprofitar les piscines. Més que un costum, s’ha convertit en un ritual que marca l’inici de la temporada. El Vaucluse és ple de xalets on només s’estan un mes l’any i tots tenen piscina, neta i il·luminada a partir de juny.

      Llavors, quan la Jo arreplega dues tovalloles i treu la seva germana del llit, no fa falta dir res. Comparteixen la mateixa habitació des de sempre, la casa és massa esquifida perquè tinguin una habitació cadascuna. I quan entre elles la diferència s’acusava tant que esclatava en els pòsters a la paret, s’han hagut d’adaptar. Es declaren un amor mutu a plantofades, sovint. La intimitat és un concepte que han après plegades.

      Es deixen lliscar en silenci per l’ampit de la finestra i es capbussen en la nit, segueixen la tàpia a l’esquerra, corrents i sense riure fins a la sortida de la urbanització. Un cop a la carretera, exulten i ja no s’aguanten el riure. Aquest estiu serà diferent dels altres, ho saben —una amenaça en l’aire dens, que ja crema. Tenen un nus a la panxa però fan com si res, com si l’estiu hagués de complir les seves promeses.

      Quan són al camí de les Dames paren de riure i escolten l’herba seca que cruix sota els peus. Per a la primera banyada de l’estiu han triat un xalet que coneixen des de fa temps: el d’una actriu americana una mica marcida que ve dos cops l’any a torrar-se al sol amb un amant. Hi vigilen menys que en els xalets dels polítics. De vegades els fa gràcia esquivar la vigilància, jugar al gat i la rata amb els guardes clapats que duen ulleres de sol i walkie-talkies. Que les fotin fora, insultar a tot Déu i fugir mig conilles amb les xancletes a la mà, arrencar a córrer pels corriols. Explicar-se la història i riure’s del careto del guarda davant d’aquelles dues mosses fent l’ànec a la piscina que se suposa que ha d’estar impol·luta fins que arribin els amos. Tenen alguns records per morir-se de riure. Però aquest vespre no els ve de gust. Aquest vespre celebren l’arribada de l’estiu i el començament dels merders, celebren la fi d’alguna cosa que no saben massa com dir-ne. No fa falta afegir-hi més emocions fortes.

      La Jo s’esgarrinxa el maluc quan salta el filat i es posa a somicar a l’altra banda. Asseguda damunt l’herba a les fosques, busca l’estrip dels shorts. La Céline és a la vora, l’endevina pel cruixir de les fulles i el riure que se li escapa.

      —¿Ets tonta o què? No fa gràcia, tinc sang.

      Fan callar les granotes aplegades a les piques de pedra. La Jo s’aixeca, ja no pensa en les esgarrinxades ni en els shorts esquinçats. El terreny és gran, cent metres de giragonses entre joves roures tofoners fins a la piscina preciosa, que ni tan sols clapoteja. Avancen en territori conegut, encara que faci temps. Al principi trepitgen coses que cruixen, fins que la gespa les agafa per sorpresa. Aquí el reg automàtic fa l’herba més verda, la noten flonja sota les sandàlies. Llavors es descalcen per sentir el camí, la terra i l’herba sota la planta dels peus.

      Ara ja hi són: les seves ombres es mouen per les parets del xalet, i aquesta sensació de fresca abans i tot de llançar-se a la piscina. Familiar i excitant, totes dues coses. Es treuen la roba d’una revolada, salten al mateix moment i aixequen grans onades contra les vores de pedra. La Jo emergeix primer, es deixa lliscar d’esquena. La Céline travessa la piscina de punta a punta pel fons, recupera l’alè i es recolza a les lloses. Abans jugaven a fer veure que era casa seva, princeses o actrius, parlaven de milions i projectes delirants, clubs d’hípica i viatges amb accent d’aristòcrates. Ara ja no, la Jo se n’ha cansat. La Jo només pensa a marxar, però de veritat. No pas per fer vida de princesa, sinó per fugir de la que tenen. S’hi sap clandestina i no convidada, a les piscines dels rics —però tenen l’encant de les coses prohibides, a falta de res més.

      La Céline torna cap a la seva germana amb un parell de braçades.

      —¿Què farem aquest estiu?

      —No ho sé. Voldria fer una mica de pasta.

      —En Saïd anirà a collir pomes a cals iaios.

      —Ja. Jo també voldria treballar.

      —¿Tu?

      —Clar, jo. ¿Ets burra o ho fas veure?

      —¿I què penses fer?

      —La cosina d’en Patrick m’ha parlat d’un bar associatiu a Avinyó. Obre durant el festival.

      La Jo s’enfonsa a l’aigua. Sent la Céline,

Скачать книгу