LITMIR.BIZ

       L’Été circulaire

      1a edició catalana: octubre de 2020

      © 2018, Editions Albin Michel

      © 2020, Mia Tarradas, per la traducció

      © 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

      Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

       [email protected]

       www.clubeditor.cat

      Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

      Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

      Correcció: Maria Bohigas, Mercè Estévez

      Producció de l’ebook: booqlab

      ISBN: 978-84-7329-256-6

      Aquesta traducció ha rebut un ajut del Centre National du Livre.

      Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

      Marion Brunet

       L’estiu circular

      Traduït del francès

      per Mia Tarradas

      CLUB EDITOR

      BARCELONA

       A la meva germana

      Llavors va afegir, responent sens dubte als seus propis pensaments: “La vida, sap, no és mai ni tan bona ni tan dolenta com ens pensem.”

      Guy de Maupassant, Una vida

       Gossa

      A casa, recorda la Johanna, una mà al cul era una cosa simpàtica, una manera de veure com pintava, de dir “tens futur” —a mig camí entre una carícia i un cop a la gropa d’una euga. Les noies tenien els seus trumfos, com a les cartes, i podies creure que jugats al bon moment hi havia manera de guanyar la partida. Però cap noia —ni la Jo ni la seva germana Céline— no en va guanyar mai cap. La cosa estava fotuda de bones a primeres, trumfo o esquer, ho tenien negre fins i tot amb el concepte de joc, perquè no eren pas elles qui n’havien escrit les normes.

      Aquest vespre, per a la Céline, no és una mà al cul, és una hòstia a la cara. El pare, boig de ràbia, mig s’ofega. Ja prou que no té gaire vocabulari, ara encara pitjor. Li ha girat la cara amb la seva enorme manassa de paleta; queda estesa al terra de la cuina —un munt de roba molla. Fa un soroll estrany, com si s’hagués esmicolat.

      —¿Qui és?

      Per més que volgués parlar, la Céline seria totalment incapaç de respondre. Intenta recuperar l’alè. Els cabells li pengen com una cortina, no se li veuen els ulls ni la boca. La Jo de bona gana l’ajudaria, però es nota els peus clavats a terra com els d’un llit de presó.

      La cuina fa olor de detergent i d’espígol, perfum de publicitat per al sud, cigales i tota la mandanga.

      — ¿Qui és el porc que t’ha fet això? ¿Qui és el fill de la gran puta?

      La mare omple un got d’aigua. Li rellisca de les mans i rodola per la pica d’acer inoxidable. Mormola “para”, però sense convicció. Tampoc se sap a qui ho diu.

      — ¿Contestes, sí o no?

      Llavors el pare deixa de cridar. La barbeta li comença a tremolar, una amenaça molt pitjor — la Jo aparta els ulls. La mare s’ajup amb el got d’aigua a la mà i aixeca la cara de la Céline, sense cap tendresa. Tampoc n’ha tingut mai, tot s’ha de dir. Per un moment no se sap si li llançarà l’aigua a la cara o si l’ajudarà a beure. La Céline es repenja a terra amb una mà i amb l’altra se li agafa al canell. L’aigua es vessa, regalima pel genoll de la mare i això la irrita. Fa un pas enrere, deixa el got a terra, s’aixeca amb dificultat —de cop, una dona molt vella, tot i aquests aires d’encara tenir trenta anys. La Céline li deixa anar el canell i es queda prostrada, aguantant-se amb el colze. La boca se li ha inflat, el nas es veu tort. Mai no havia picat tan fort, el pare. Agafa el got per beure però l’aigua li regalima pel costat, per la barbeta i la samarreta estampada amb una calavera rosa amb lluentons tot al voltant, i també la sang del nariu dret, que raja i fa bombolles. Milers de puntes se li claven al ventre.

      El pare s’ha plegat de braços, ha recuperat forces fins i tot en la postura, desafia la Céline amb els ulls. Ella els té plens d’aigua, les galtes xuclades de tant serrar les dents.

      — No dirà res —fa la mare—. No dirà res, aquesta gossa.

       Freed from Desire

      En el moment de sortir de casa aquell vespre, fa no res, eren quasi guapos. La mare, moreno pastanaga i lluent de crema, duia la cadeneta daurada amb el dofí. Se la veia tan jove, amb el penjoll entre les dents de davant, somrient sense adonar-se’n. El pare feia olor de sabó i aftershave, respirava fort. D’un gest viu s’havia guardat el paquet tou de Marlboro a la butxaca de la camisa —el coll ja estava xop de suor— i havia encès un cigarro en el crepuscle. Els ulls se li estrenyien amb la llum, que encara era forta, morada. Contemplava les fileres de ceps com si en fos l’amo.

      La Céline, com a cada inici d’estiu, exhibia la seva bellesa indecent amb roba massa ajustada, els shorts de texà tallats tan curts que el plec de carn entre cul i cuixa s’obria i es tancava a cada pas. En canvi a la Jo se li’n fotia completament, la roba. Com cada any, des de sempre, anava a la fira amb aquella punta de fàstic de tenir-ne ganes encara que no volgués. Per tant, els slims amb els genolls bruts i la samarreta negra informe sense mànigues anaven bé de sobres. Es repenjava a l’espatlla de sa germana com una alga reblanida.

      —¿Per què no agafem el cotxe?

      Ningú no li va contestar. Se sentien retrunyir els baixos —deu minuts a peu, com a molt.

      Caminaven tots quatre per la cuneta, i això passava tan poc sovint. Les noies havien accelerat el pas per deixar certa distància, com quan eren petites. L’herba seca s’entaforava a les sandàlies, molestava els dits dels peus. Saltaven a peu coix i s’agafaven a l’espatlla de l’altra per poder treure’s els brins. Quan ja eren a tocar de la fira, passada la creu de terme, van tornar a alentir el pas de manera que els altres, amuntegats enmig de les atraccions, no s’adonessin que se’n morien de ganes, malgrat tot.

      El poble estava transformat. Durant tres dies la fira modificava els carrers, hi escampava una alegria enganxifosa i bafarades d’oli refregit que arribaven fins a la placeta del centre, al costat de l’església. Els pares havien anat al xiringuito, els amics del pare ja hi eren, amb les dones. Reien fort i xavacà, estaven contents. En Patrick intentava fer ballar la dona, que reia i baladrejava que no en tenia ganes, que ell ja anava massa torrat. Se’ls veia enamorats, gairebé no es notava que li havia fet la cara nova una setmana abans. Ella remenava el cul amb un vestit blavós —una gran papallona de nit. Les dones bevien vi rosat, els homes, pastís. Van saludar les noies, que no s’hi van estar gaire.

      —Tu, la gran, l’hauràs de vigilar —va deixar anar la dona d’en Patrick amb una ganyota que traspuava enveja.

      El pare va somriure, cofoi, tot seguint amb la vista el culet de la Céline. Setze anys i prometia. En Patrick es va escurar la gola i va demanar una altra copa.

      Eren els mateixos de sempre cada any, colles i famílies que s’ignoren o es barregen enmig de la fregiduria i el caos de les atraccions. Un cop l’any. És veritat que també hi ha Sant Joan i la festa de l’escola, però la fira està més bé. A la Céline li ha agradat sempre, és la reina de la festa, adulada pels nois de tots els grups. Ja de més joveneta hi havia racons

Скачать книгу