De València i Mallorca - Josep Massot i Muntaner HONORIS CAUSA

Скачать книгу

que la província de Castelló, com en realitat és, serà la que millor conserva les tradicions, cants i danses que els nostres avantpassats hi varen importar acabada la conquesta pel rei Jaume; i això ens anima força».54 En realitat, a tot arreu pogueren recollir cançons de treball, cançons d’infants, balls, etc., i en acomiadar-se de la tasca tenien la sensació que havien fet bona feina i que encara hi havia una «tasca nombrosa» a fer, que era urgent perquè hi havia el «perill imminent» que desaparegués «tot allò típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes i cuplets que arreu s’estenen com una riuada imponent en dia de tempesta».55

      El mestre Francesc Pujol, que amb una certa ingenuïtat només donava valor a les cançons que considerava antigues i «racials», devia pensar que amb aquests tasts ja hi havia prou matèria procedent de València per a l’Obra del Cançoner. Ell mateix assegurava, l’abril de 1936, que «quan dintre de poc haurem realitzat l’exploració minuciosa de la Vall d’Aran, de les poblacions de la conca inferior de l’Ebre, des de Mequinença [sic] a Tortosa i d’alguns indrets del Camp de Tarragona, podrem donar per acabada la tasca de recerca i recollida que projectàrem en emprendre l’“Obra del Cançoner”».56

      Molt abans, l’estiu de 1931, hi havia hagut una eixida frustrada de Joan Tomàs i Joan Amades a Castelló i a Tales, durant la missió que feren pel Baix Llobregat. A Tales, «seu tradicional de grallers i donçainers», volien trobar, per recomanació d’Àngel Sánchez Gozalbo, «el tio Peret», famós dolçainer. El localitzaren, en realitat, a Alcora i en fan una descripció ben pintoresca. Els prometé que transcriuria totes les tonades que recordés i els les enviaria. No tenim, però, cap constància que ho fes.57

      Quan l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fou dut a Montserrat, vam tenir l’agradable sorpresa que, juntament amb les carpetes folklòriques de Rossend Serra i Pagès a les quals ja hem fet al·lusió, hi havia també una bona colla de paperassa referent a un dels projectes més estimats de Serra i Pagès, els Concursos del Llegendari Popular Català, que duraren del 1924 al 1930, amb el patrocini de Rafael Patxot i Jubert.58 Ara només voldria posar en relleu que el president del jurat del primer concurs fou el conegut folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez,59 que precisament al tercer i darrer concurs va ésser premiat per un Llegendari valencià, que ha estat transcrit i estudiat per Josep M. Baldaquí, en una edició feta conjuntament per la Conselleria d’Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació Provincial d’Alacant (Alacant, 1995). L’original d’aquesta obra és a l’arxiu de l’Obra del Cançoner, on té la signatura B-79/I.60 En el tercer concurs del Llegendari, el cinquè premi correspongué a Sara Llorens de Serra, la deixebla predilecta de Serra i Pagès, que s’hi presentà amb un recull de Llegendes alacantines, procedents de Bolulla, un poblet «situat al N. E. d’Alacant», que té la signatura B-156 a l’arxiu de l’Obra del Cançoner.61 Més tard, Sara Llorens mateix hi va afegir un apèndix, que en un primer moment no va arribar a Montserrat, però que finalment hi féu cap, no procedent de Barcelona –com la resta de materials del Llegendari–, sinó de Suïssa, on era conservat al despatx de Rafael Patxot i Jubert.62 El professor de la Universitat d’Alacant Joan Borja ha publicat recentment en un volum el recull inicial de Sara Llorens i el suplement esmentat.63

      Val a dir que Serra i Pagès tenia un gran interès a obtenir llegendes valencianes per als seus concursos. Se’ns ha conservat, per exemple, una carta que va adreçar el 6 de maig de 1928 a Manuel Betí, de Castelló –retornada perquè l’«interesado» era desconegut per correus. S’hi lamentava que no hi hagués hagut participació valenciana als dos primers concursos i li demanava que fes publicitat del tercer, amb l’advertiment que els treballs presentats podien ser en «valencià» o en «castellà».64

      Aquest ràpid itinerari a través dels mecenatges de Rafael Patxot i Jubert relacionats amb les cançons, les danses i les llegendes populars justifica prou la importància excepcional de la seva aportació a la cultura de les terres on és parlada la nostra llengua. Sense la seva empenta i la seva contribució material, moral i personal no hauria estat possible que poguéssim tenir un fons tan immens de material folklòric popular, que a hores d’ara ha estat utilitzat sovint de moltes maneres i que sens dubte constituirà una pedrera per a noves publicacions i per a noves interpretacions.

      1. Per a la biografia de Patxot, vegeu sobretot Joaquim Maluquer i Sostres, Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic (Barcelona, 1994); Núria Delétra-Carreras i Patxot, Rafael Patxot i Jubert. Una vida de tramuntana, traducció de Maria Josep Cuenca, amb la col·laboració de Laia Arenas Beneyto (Barcelona, 2016), i el meu llibre Rafael Patxot i Jubert. El savi, el mecenes, el patriota (Barcelona, 2014), amb la bibliografia més important.

      2. Al llibre indicat a la nota anterior dono la llista dels múltiples treballs que he dedicat a l’Obra del Cançoner. N’esmentaré només la síntesi «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya», dins el llibre Escriptors i erudits contemporanis. Sisena sèrie (Barcelona, 2006), pp. 195-228.

      3. Cf. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, V (Barcelona, 1995), p. 18.

      4. Ibid., p. 337 (set melodies en total).

      5. Ibid., p. 148.

      6. Ibid., pp. 171 i 174.

      7. Ibid., p. 179. Aquests quaderns arribaren també a través de Lluís Millet.

      8. Ibid., p. 205. Aquesta tramesa fou directa a les oficines de l’Obra del Cançoner. Una part, si més no, d’aquestes aportacions es troba l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a Montserrat, B-121/XXX. Cf. Materials, IV-1 (Barcelona, 1993), p. 383.

      9. Materials, V, p. 186.

      10. Ibid., p. 339. Vegeu també la carpeta C-196 de l’arxiu de l’Obra del Cançoner. Cf. Materials, IV-2 (Barcelona, 1994), p. 484.

      11. Vegeu Materials, V, índex onomàstic, s. v. Aguiló i Miró, Àngel. Recordem que una altra part important del material folklòric de Marià Aguiló fou venut posteriorment pel seu fill a l’erudit Josep M. de Casacuberta i ara és a la Biblioteca de Catalunya. Una part més petita és, encara, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

      12. Cf. el meu discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Els viatges folklòrics de Marià Aguiló (Barcelona, 2002), pp. 18-19.

      13. Ibid., p. 35.

      14. Vegeu el meu treball «Marià Aguiló entre la poesia i l’erudició», dins Escriptors i erudits contemporanis. Segona sèrie (Barcelona, 2001), pp. 20-21.

      15. Vaig establir l’inventari del fons Aguiló que ens va arribar des de Barcelona el 1991 a Materials, IV-1, pp. 15-321. En un segon moment ens va arribar el refranyer, que havia restat amagat a Suïssa, que vaig inventariar a Materials, XXI (Barcelona, 2011), pp. 179-233. Es tracta d’un total de 2.043 camises, moltes de les quals contenen un bon nombre de paperetes. No totes contenen indicació de procedència, però no manquen les que fan referència a una procedència valenciana. Les rondalles, ja inventariades a Materials, IV-1, han estat estudiades i publicades per Jaume Guiscafrè. El Rondallari Aguiló (Barcelona, 2008).

      16. Vaig inventariar aquest important fons –del qual desconeixíem l’existència fins que va arribar a Montserrat, procedent de Suïssa– a Materials, IV-2, pp. 503-774.

      17. Materials, V, p. 29.

      18. Ibid., p. 281.

      19. Aquest «Recull de Cançons Populars Valencianes per a L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Concurs. Any 1922» és conservat a l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, C-182. Cf. Materials, IV-2, p. 478.

      20. Vegeu Francesc Jover, «Notes biogràfiques d’en Just Sansalvador i Cortés», dins Cançons de Cocentaina. I. Recopilades l’any 1923 per Just Salvador

Скачать книгу