LITMIR.BIZ

Скачать книгу

Les xifres, fredes però objectives, que resumeixen la seua aportació són inapel·lables: prop de 1.200 treballs entre llibres, articles, recensions i pròlegs. Només cal recordar que, deixant a banda, per exemple, els volums editats de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entre aquestes publicacions hem de comptar almenys una cinquantena de llibres, exceptuant obres menors i opuscles. Una allau productiva que em propose d’agrupar, en aquesta mena de síntesi obligada, en dos grans apartats: estudis de filologia i estudis d’història general. Encara que, com qualsevol lector de la seua producció sap, les fronteres divisòries són boiroses i els contagis massa estrets. La investigació de la llengua i de la literatura sempre va unida a l’anàlisi del context polític i social, de manera que les separacions estanques en el seu cas són difícils. Proposem, doncs, els dos àmbits amb l’única finalitat pedagògica de facilitar-ne una visió sintètica d’urgència. Les tasques de codirecció en el Diccionari de la literatura catalana (1979) i el Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (2012), en col·laboració amb Joaquim Molas, en el primer, i Pere Molas i Eulàlia Duran, en el segon, acompanyada de la redacció d’un bon nombre d’entrades, especialment significativa en el primer, és una bona prova de la seua dedicació al camp més específic dels estudis literaris, mentre que la participació, igualment ben activa, en qualitat d’assessor i de col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980), ens mostra el polígraf expert en els diferents àmbits humanístics.

      En la investigació filològica i en la històrica general sempre hi ha, tanmateix, idèntic mètode de treball, caracteritzat per dos trets definidors. Hi ha estudiosos que una vegada enllestit el treball sobre un tema queden exhaurits i saturats i només desitgen allunyar-se’n higiènicament durant un període terapèutic. Josep Massot, no. Ell mai no se sent sadollat d’un tema. Al contrari, el persegueix infatigablement, estudi rere estudi, mai no satisfet dels resultats obtinguts. El seu és un projecte de continu work in progress, d’investigació d’un tema en perpètua revisió i aprofundiment. No li calen rèpliques correctores d’uns altres investigadors. Ell mateix ja s’ho fa d’ofici. A més a més aquest objectiu de la recerca intensa de l’exactitud va unit a una concepció del treball investigador de la màxima garantia: el recolzament en l’escorcoll pacient i incansable en tota mena de fonts documentals, inclosa la documentació oral; el domini de tota la bibliografia preexistent, fins la més amagada, i l’aplicació sistemàtica d’una rigorosa imparcialitat analítica, que l’obliga a no afirmar ni concloure res que no tinga el pertinent aval documental a peu de pàgina –són ja mítiques unes notes que causarien l’admiració del Genette paratextual.

      Cronològicament, la seua trajectòria investigadora podria representar-se segons l’esquema següent: el romancer i la poesia tradicional, el teatre medieval, la Renaixença mallorquina i els estudis filològics i històrics contemporanis, que han acaparat una dedicació frenètica en els últims anys.

      Dins el camp dels estudis filològics podem assenyalar tres grans línies: el romancer i la cançó tradicional, la història de la llengua i la història de la literatura. De la primera cal destacar la colossal tasca de revisió i edició del material de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que l’any 1991 se li va lliurar. Només se n’havien editat els tres primers volums durant els anys vint i ara ell, des de 1993 fins a 2012, ha anat preparant volum rere volum fins al 21 i darrer, l’any 2011, amb un total de 19 toms si comptem separats el 4/1 i el 4/2. És una obra d’una envergadura immensa, laboralment i intel·lectual, on queden reflectides totes les virtuts anotades de l’investigador competent i meticulós, savi. L’abast cultural, i fins i tot nacional, de tal obra ens permet de situar-la en aquella mena de panteó d’obres cimeres de la nostra filologia que tenim reservat al Diccionari de la llengua catalana, de Pompeu Fabra i el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.

      Dels treballs dedicats a l’estudi de la llengua m’atreviria a posar de relleu tres llibres: Els mallorquins i la llengua autòctona (1972, ampliat l’any 1985), Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985) i Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993). El primer i el tercer són una prova perfecta de la dificultat d’aïllar en camps estancs la producció de Josep Massot. S’hi estudia la problemàtica social de la llengua o, dit d’una altra manera, la conscienciació lingüística dels escriptors, amb atenció molt especial als protagonistes de la Renaixença mallorquina. Però alhora també penetra en l’àmbit de la història de la literatura amb atenció crítica a una sèrie d’escriptors, com ara Josep Maria Quadrado, Tomàs Aguiló, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Marià Aguiló, Gabriel Alomar, Maria-Antònia Salvà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, etc.

      Entre els nombrosíssims treballs dedicats a la història de la literatura, que ací és impossible presentar amb detall, trobem una atenció privilegiada a tres nuclis temàtics: la Renaixença, la guerra civil i la postguerra. Hi ha una mena de continuum temporal iniciat amb l’estudi del moviment renaixencista, seguit després per la investigació de la producció del primer terç del segle XX i la conclusió en dos moments clau: els tres anys de conflicte bèl·lic i les conseqüències del triomf franquista en la postguerra. I són aquests dos últims períodes, la guerra i la postguerra, els dos epicentres, íntimament relacionats, del seu interès investigador. Fins a tal punt que Josep Massot n’és l’estudiós de referència obligada, l’autoritat a consultar. I no sols per als historiadors de la literatura, sinó també, com de seguida comprovarem, per als historiadors culturals, polítics, socials i militars. El fet de singularitzar alguns títols és, de fet, una injustícia per als silenciats, però amb afany només exemplificador esmentaré llibres com ara Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990) o Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992). En tots descobrim una vegada més aquella investigació de la literatura tenint en compte el context politicosocial. No voldria, tanmateix, deixar d’indicar dos estudis adreçats a escriptors estrangers: l’alemany Albert Vigoleis Thelen i el francès Georges Bernanos. Especialment important és la contribució de Josep Massot a aclarir fins al mínim detall els fets que envoltaren l’estada de l’escriptor francès a Mallorca i la redacció del llibre-denúncia Les Grans Cimitières sous la lune (1938). El llibre Georges Bernanos i la guerra civil (1989) ha conegut la traducció al francès, Bernanos et la guerre d’Espagne (2001), i a l’alemany, Georges Bernanos und Mallorca, 1934-1938 (2002).

      Cal insistir a recordar que en tots els àmbits els seus estudis han contribuït a un avanç del nostre coneixement, bé omplint buits bibliogràfics bé matisant i aprofundint anàlisis prèvies.

      Sé que el temps se’m tira al damunt i que hauré de limitar-m’hi. Per això em resignaré a citar alguns dels llibres dedicats als estudis històrics generals, per tal de mostrar les línies d’atenció preferent. Entre les publicacions dedicades a la història de l’Església podem anotar, entre altres, els llibres Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (1973), L’Església catalana al segle XX (1975), Església i societat a la Mallorca del segle XX (1977), L’Església catalana entre la guerra i la postguerra (1978) o Església i societat a la Catalunya contemporània (2003). A pesar de la dificultat de separar les línies d’atenció al voltant de la guerra civil i la postguerra, ja que els aspectes polítics i socials són analitzats al costat dels aspectes més estrictament culturals o militars, en proposaré també ara algunes obres representatives a tall d’exemple. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990) o Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), citats en comentar les aportacions a la història de la literatura, són llibres que aporten igualment capítols dedicats a la història cultural en general, com El primer franquisme a Mallorca (1996) o Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (2002). Entre les obres de més fort contingut polític i social hi ha El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) (1995), El primer franquisme a Mallorca (1996), Antoni M. Sbert, agitador, polític i promotor cultural (2000), Aportacions a la història de la guerra civil a

Скачать книгу