ТОП просматриваемых книг сайта:
De València i Mallorca. Josep Massot i Muntaner
Читать онлайн.Название De València i Mallorca
Год выпуска 0
isbn 9788491341215
Автор произведения Josep Massot i Muntaner
Жанр Документальная литература
Серия HONORIS CAUSA
Издательство Bookwire
Però no vam proposar que la nostra Universitat li concedís el màxim reconeixement acadèmic per aquesta immensa tasca editorial. Vull dir, no sols per aquesta col·laboració estreta amb el Departament i l’Institut, sinó sobretot per la seua aportació investigadora personal. Les simples xifres fredes, però eloqüents, que el lector descobrirà en aquest llibre bastaran perquè se’n faça una idea ben justa: prop de 1.200 publicacions, entre les quals cal anotar 84 llibres. És clar que la quantitat per si mateixa no necessàriament ha de ser una garantia de l’excel·lència investigadora, però si, com en aquest cas, és de les dimensions apuntades i, a més a més, de l’altura científica unànimement reconeguda en el món universitari, aleshores l’aportació ja esdevé senzillament excepcional. I ben mereixedora de la nostra distinció.
En justa recompensa a tot el que hem rebut d’ell, ara nosaltres, amb l’ajuda decisiva del Servei de Publicacions de la nostra Universitat, volem dedicar-li aquest llibre d’homenatge i record, perquè en quede constància escrita i alhora puga servir de profitosa consulta per a tot aquell qui vulga conèixer la vida i l’obra de l’estudiós. Amb aquest objectiu hem dividit el llibre en quatre grans blocs: els textos que es van llegir en l’acte d’investidura –el discurs del rector, la Lectio de l’homenatjat i la Laudatio que vaig pronunciar jo mateix en qualitat de padrí–; una biobibliografia exhaustiva, elaborada per Rafael Roca; un conjunt de textos seleccionats de Josep Massot i Muntaner, a cura de mi mateix; i una àmplia selecció d’escrits de diversos autors sobre Josep Massot i Muntaner, a càrrec de Mireia Ferrando.
La biobibliografia permetrà al lector conèixer la persona de Josep Massot i Muntaner i endinsar-se còmodament a través de la seua enorme activitat investigadora, distribuïda per Rafael Roca en 8 apartats: llibres, parts de llibres, edicions i revisions, pròlegs i notes editorials, articles a revistes, articles a diaris, col·laboracions a enciclopèdies i diccionaris, i ressenyes. És la primera vegada que es proposa una aproximació d’aquestes característiques i crec que el resultat és molt profitós per a comprovar l’enormitat i la varietat de la seua aportació i també per a descobrir amb gran facilitat qualsevol de les seues publicacions.
Els escrits que he seleccionat jo mateix pretenen ser un homenatge seu al País Valencià i a la seua Mallorca. En els treballs dedicats a les nostres terres veurem desfilar un seguit d’estudis adreçats a analitzar algunes de les nostres figures cabdals, des de Teodor Llorente fins a Joan Fuster, tot passant, entre altres, per Manuel Sanchis Guarner. Hem cregut que era una bona oportunitat de veure reunides aquestes publicacions de temàtica valenciana disperses fins ara. Mallorca és representada pel seu estudi La llengua dels mallorquins, una reelaboració en profunditat del capítol «Els mallorquins i la llengua autòctona» del seu llibre homònim, publicat l’any 1972. El títol mateix ja és ben indicatiu per a nosaltres, els valencians, perquè ens porta immediatament a la memòria el tan conegut llibre de Manuel Sanchis Guarner La llengua dels valencians, llibre d’extraordinària repercussió des de la seua primera edició l’any 1931. I en efecte la intenció del llibre de Josep Massot i Muntaner no és altra que proposar una eina de consulta equiparable, però des dels seus pressupòsits personals, per als seus conciutadans.
Mireia Ferrando s’ha encarregat, en l’última part, d’acostar-nos els estudis d’altres investigadors envers l’obra del nostre homenatjat. Les temàtiques, la metodologia i les virtuts investigadores de la seua obra, així com la transcendència, són mostrades amb el deteniment que es mereixen. És la millor manera de cloure aquest volum: aportar el reconeixement dels seus col·legues.
VICENT SIMBOR ROIG
Universitat de València
DISCURSOS PRONUNCIATS EN L’ACTE D’INVESTIDURA
(15 d’abril de 2016)
Laudatio acadèmica del Doctor Josep Massot i Muntaner a càrrec del Doctor Vicent Simbor Roig
Excm. i Magfc. Sr. Rector de la Universitat de València,
excel·lentíssimes autoritats,
benvolguts col·legues,
senyores i senyors:
Durant els primers anys de la dècada dels setanta jo era un estudiant universitari jove, és a dir intel·lectualment dispers i despistat, que cursava els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, perquè aleshores la Universitat de València encara no els podia oferir. De fet, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona feia molt poc que havia nascut, tan poc que l’únic numerari –i director– era el professor Antoni Comas, que havia guanyat la primera càtedra que es va convocar, l’any 1965. Tota la resta de professors eren PNNs, aquella categoria gloriosa de docents entusiastes i malpagats.
He dit que era jove i despistat. Sí, però no tant com per a no saber distingir, jo i la resta de companys, aquells professors brillants dels intranscendents. No sé si ara ocorre el mateix, però llavors el prestigi de cada professor passava de curs a curs i l’elecció dels professors pels estudiants –el Pla Maluquer permetia l’opcionalitat i la confecció curricular personal– n’era una claríssima confirmació: les aules d’uns professors quedaven petites i les d’uns altres gairebé desertes. Era com si als ulls dels estudiants cada professor portàs enganxat al pit un invisible currículum adequadament puntuat per nosaltres. Sí, hi havia divisions, categories, més allà de les oficials.
Entre les possibilitats d’elecció d’assignatures del segon cicle n’hi havia dues, una titulada «El cançoner tradicional a Catalunya» i l’altra «El teatre català antic», a càrrec d’un professor molt jove, 29 anys a l’inici del primer curs que va impartir (1970-1971), monjo de Montserrat, un tal Josep Massot i Muntaner. Nosaltres érem –no tots, és clar– marxistes, leninistes, maoistes… i tot els -istes més que calgués. Però no hi hagué ni vacil·lacions ni recels ideològics a l’hora de la tria. Josep Massot i Muntaner venia envoltat d’una aurèola de jove savi. Com i qui havia configurat aquesta imatge? Era una opinió consolidada. I no exclusivament estudiantil. Recorde molt nítidament com el professor Joan Solà comentava un dia: «És que amb el Josep Massot no es pot discutir, sap més de tot que tu!» I ho deia el professor Joan Solà, un dels savis reputats, que havia acabat de publicar els dos renovadors volums dels Estudis de sintaxi catalana a Edicions 62 (1972 i 1973), que nosaltres devoràvem.
Sí, Josep Massot era un estudiós la saviesa del qual ningú no discutia. Però a més a més aquesta saviesa anava doblada d’una ètica d’acer: era insubornable. Ens despertava una gran admiració també la fama de ressenyador minuciós i íntegre. I entre nosaltres, els estudiants, corrien les referències a tal o tal altra ressenya on Josep Massot havia comentat açò o allò. Observacions que acceptàvem no sols pel gran prestigi de l’autor sinó també perquè es basaven sempre en una documentació inapel·lable. La gràcia de tot el mecanisme consistia en el fet de poder explicar com un jove que a penes superava els trenta anys podia parlar amb l’autoritat científica amb què ell ho feia i que tothom li acceptava. Però això ja no em correspon, a mi, explicar-ho. Encara que tampoc hi ha tal misteri: una dosi de perspicàcia intel·lectiva i de capacitat de treball inusuals, excepcionals.
Malauradament