Аннотация

En aquestes pàgines es descabdellen les preocupacions d'un ciutadà compromès envers la política, alhora que se'n subratlla la importància com a eina de govern de les societats i de contenció dels poders fora de control democràtic (com l'econòmic, el militar o el religiós). L'excessiu pes d'aquests poders escurça l'espai de la política, al mateix temps que la destrucció planificada de l'Estat del Benestar ofega les esperances d'una societat decent. Una bona part d'aquest llibre s'inspira en experiències valencianes, però no és un altre llibre sobre el País Valencià.

Аннотация

De los asuntos que nos importan tenemos una vista meramente parcial, es decir, incompleta e interesada. Quizás una manera de completar nuestra visión es contrastar y compartir perspectivas particulares. Examinarlas unos y otros, para averiguar qué nos acerca y que nos separa, qué habíamos visto ya nosotros y que nos aporta otra perspectiva. Este libro es una compilación de visiones parciales y provisionales, probaturas de acercamiento, a algunos de los temas que nos importan. Son ensayos breves sobre cuestiones cotidianas, o no tan cotidianas, que nos hacen pensar, que nos interrogan y nos sorprenden, que nos cuestionan: la identidad y el paso del tiempo, la lengua y la visión del mundo, la concepción que tenemos de nosotros mismos y el autoengaño, y otras muchas cosas, que son examinadas en cincuenta y tres cápsulas en las cuales se mira la vida con gafas de cerca.

Аннотация

Recull d'assaigs sobre temes diversos relacionats amb la cultura contemporània en el sentit més general, amb un fons que remet al perfil d'arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. Hi destaca l'individu narcisista i hedonista, marca de l'individualisme de factura més recent analitzat per Sennett i Lipovestky. L'aproximació a una sensibilitat postmoderna definida per la inestabilitat psicològica i afectiva, per l'esborrament de referents sòlids, és el rerefons d'una bona part de les incursions: el cinema d'Isabel Coixet, les novel·les de Francesc Bodí o Josep Lozano, l'obra de Michel Houellebecq, la poesia de Joan Margarit o la mirada crítica sobre la creació de John Berger. Tot plegat, sota la inspiració de Walter Benjamin, de qui l'autor reivindica la manera d'observar la diversitat de manifestacions culturals i l'atenció a la paraula i la imatge.

Аннотация

Michel Foucault ha sido considerado un nihilista, un neoanarquista, un antiilustrado, un neoconservador y, en definitiva, un peligroso irracionalista, desde las posiciones canónicas del racionalismo y la modernidad. La tesis que aquí se mantiene es justamente la contraria. Es cierto que Foucault no sólo ataca a aquello irracional de la sociedad moderna, sino que ataca y desenmascara precisamente la parte que muchos quieren salvar: el componente racional y humanitarista, y de aquí las impugnaciones en nombre de la racionalidad. La lectura que se propone en estas páginas ?oblicua, lateral, a partir del Foucault disperso- permite, en cambio, leer su obra como una aportación muy personal al proyecto moderno e ilustrado, atenta a los mecanismos profundos, y a menudo olvidados, de dominación. Crítica radical y defensa de la Ilustración no son una dualidad opuesta, sino todo lo contrario, son una dualidad complementaria y necesaria. En Foucault la crítica radical y consistente a la razón se convierte en realidad en una versión sui generis de la teoría crítica, se convierte en una forma radical de modernidad.

Аннотация

La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l'«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural d'un segle com el que acaba, l'obsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut l'abast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes. La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com d'una crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».

Аннотация

Escriure la ciutat i viatjar pel món són els eixos que permeten explorar les relacions entre literatura i espai. Lluny dels plantejaments tradicionals, la proposta de «llegir la ciutat» ens apropa a enfocaments teòrics tan estimulants com els de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin. La visió literària de la ciutat i la ciutat com a matèria primera de la literatura conformen un continuum en l'experiència cultural dels nostres dies. En aquestes pàgines s'hi aprofundeix a partir de l'obra de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o Eduardo Mendoza, entre molts altres, sovint amb la ciutat de Barcelona com a referent. Finalment, el viatge, en totes les seues variants, inclosos l'exili, el viatge polític o l'experiència dels «no-llocs», és objecte d'una consideració plena de matisos, arriscada i sorprenent.

Аннотация

Este balance no es una autobiografía. Es más bien una reflexión sobre el mundo desde las experiencias del autor, lleno de preguntas, como no podría ser de otro modo. Quizás la más grave de las preguntas viene de una duda aterradora, la de que nuestra especie no esté realmente preparada para resolver los problemas con qué nos enfrentamos. Estamos limitados en la capacidad de pensar a escalas grandes de espacio y tiempo, y nada angélicos en la relación con los otros. El naturalista Jaume Terradas, uno de los pioneros de la ecología en nuestra casa, nos invita a una reflexión radical, a partir de su conocimiento profundo y de su experiencia vital, sobre nuestro avenir colectivo, desde la duda y el escepticismo lúcido.

Аннотация

Des de principis del segle passat, assistim a una crisi de l'autoritat fundada en el patriarcat que té diverses conseqüències en les formes de vida i molt especialment en la política. La crisi d'autoritat, però, és tan antiga com l'autoritat mateix. Les diverses manifestacions que presenta -familiar, pedagògica, política o religiosa- són fets de llenguatge, es fonamenten en el poder de la paraula que rau en l'inconscient. Com més crisi d'autoritat hi ha, més retornen formes d'autoritarisme, amb un ús indiscriminat de la llei jurídica o de la força física. Què ens pot ensenyar la psicoanàlisi de Jacques Lacan per fer-ne una lectura actual? En primer lloc, la diferència entre autoritat i poder. I un fet que respon a l'estructura sexual de l'ésser humà: més enllà de l'autoritat fundada en la lògica fàl·lica, que funciona de manera binària amb el tot o res, s'obri el camp d'una autoritat fundada en la lògica femenina, que funciona considerant cada element un per un i amb el no-tot.

Аннотация

Viure per viure recoge los artículos publicados por Joan Fuster en El País, de 1979 a 1986. Durante unos años el escritor, que no había rehuido una implicación activa, había seguido atentamente el proceso de cambio político hasta que, a partir de un momento determinado, se sintió decepcionado, defraudado con el rumbo que había alcanzado la Transición. Pensaba que se podían hacer más cosas, que se podía ir más allá, y su intervención, su crítica política, se desplegó en forma de columnas militantes y corrosivas en la prensa más comprometida. Los artículos de El País, aunque incisivos, son de otra dimensión. Escritos más reposados, más literarios, en el tema y en el tratamiento, aunque simultáneos con los papeles más combativos. Sin menospreciar las otras contribuciones, de tipo político o erudito, nos recuperan al mejor Fuster: el de una obra ensayística más ambiciosa y exigente, el del Diccionari per a ociosos, L'home, mesura de totes les coses y Examen de consciència, tres libros justamente que tienen su origen en papeles publicados previamente en la prensa diaria. En este sentido, Viure per viure no deja de ser una continuación -por el contenido y por la intención- de aquellos libros formados a partir de una recopilación de artículos. Sin pretenderlo, sin habérselo propuesto nunca el autor, estos textos constituyen un libro, un conjunto tan orgánico y estimable como muchos otros de Joan Fuster.

Аннотация

Sovint el més difícil de veure i de dir és allò que resulta obvi. L'autor ens exposa una sèrie de vint obvietats que, tot i ser veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d'ull, fins i tot poden suscitar discussions i, quan hi pensem, ens poden obrir finestres i il·luminar altres estances de la nostra ment. L'implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Precisar el pensament, acotar i delimitar conceptes ajuda molt a aclarir les idees, i paga la pena dedicar una estona a aquesta tasca.