L'expedició dels catalans a Orient - Ramón Muntaner Tast de clàssics

Скачать книгу

Ferran d’Aunés, Corberan d’Alet, Martí de Logran, Pere d’Eròs i Bernat de Rocafort, i encara molts altres cavallers catalans i aragonesos, i ben bé quatre mil nobles almogàvers que, des del temps del senyor rei Pere fins aquell dia, havien fet la guerra a Sicília. De manera que en va quedar molt content. I, mentrestant, atenia els seus en tot allò que necessitaven i no els feia passar mica d’estretor.

      I la galera va fer tanta via que, al cap de poc temps, ja era a Constantinoble, on trobà l’emperador Andrònic i el seu fill gran, el príncep Miquel. I, quan l’emperador va estar al cas del que li havien de dir, va mostrar-se la mar de content i alegre, i va rebre molt bé els missatgers. Al capdavall, tot va tenir lloc tal com havia disposat fra Roger: l’emperador va voler que es casés amb la seva neboda, filla de l’emperador de Latzaura, per la qual cosa un dels cavallers la va esposar en nom de fra Roger. I, tot seguit, va voler que tot l’exèrcit que fra Roger havia dut amb ell quedés a sou de l’emperador, a raó de quatre unces mensuals per cavall armat i dues per cavall només encuirat d’armes defensives, una unça per soldat de peu, quatre unces per capità de vaixell, una unça per nauxer, vint tarins per ballester, vint-i-cinc tarins per mariner proer, i va establir encara que se’ls havia de pagar cada quatre mesos. I, sempre que algun volgués tornar-se’n a occident, que passés comptes amb l’administració i que fos remunerat, i que tot seguit pogués marxar amb una paga de dos mesos per torna. I va ordenar que fra Roger fos megaduc de tot l’imperi. Això de megaduc és una mena de grau que vol dir el mateix que gran príncep, és a dir, senyor de tots els soldats; està per sobre del grau d’almirall, i qui el posseeix governa totes les illes de Romania i totes les fortaleses del litoral. L’emperador va enviar el privilegi d’aquest megaducat a fra Roger amb segell d’or, firmat per ell i els seus fills, i li va trametre encara el ceptre del megaducat, l’estendard i el barret. I és que tots els títols de Romania tenen un barret especial, i ningú no gosaria portar el barret que no toca. Finalment, també va concedir que rebessin la paga i tot el que els calgués així que arribessin a Malvasia.

      D’aquesta manera, joiosos i satisfets, els missatgers se’n van tornar a Sicília amb plenes garanties, i es van trobar fra Roger a Licata i van explicar-li tot allò que havien fet i van fer-li a mans els privilegis i els altres atributs del megaducat: el ceptre, l’estendard, el barret i el segell. Fra Roger va rebre els missatgers amb una gran joia i alegria, i va acceptar el megaducat. Per la qual cosa, a partir d’ara durà el títol de megaduc.

      VII. Com el megaduc va enllestir els preparatius per viatjar cap a Constantinoble

      Quan el megaduc va haver rebut tot el que havia de rebre, va anar a visitar el senyor rei Frederic, que s’esqueia a Palerm amb la senyora reina, i li va dir tot el que havia succeït. El rei en va quedar ben content i, de seguida, va manar que donessin al megaduc deu galeres de les drassanes i dues barques lleugeres, i va fer que les hi reparessin i posessin a punt. El megaduc ja en tenia vuit, o sigui que, tot plegat, feia divuit galeres i dues barques. Tot seguit, va noliejar tres vaixells grans, unes quantes naus de transport i altres embarcacions. Llavors va anunciar arreu que tothom que el volgués acompanyar havia d’anar a Messina. I el senyor rei va ajudar tothom amb tanta moneda com va poder: a cada un dels que marxessin amb el megaduc, ja fos home, dona o nen, català o aragonès, li va donar un quintar de bescuit i deu peces de formatge. I també un bacó de cansalada per cada quatre persones, juntament amb alls i cebes.

      D’aquesta manera, es van embarcar tots, amb les seves dones i fills, molt alegres i satisfets del senyor rei, que mai fins llavors no havien tingut un senyor que es mostrés tan generosament amb ells. Tant més pel fet que sabien que el rei no tenia tresor, i que de totes aquelles guerres en sortia amb uns recursos ben insuficients. També van embarcar-se els nobles i els cavallers, i els cavallers i els soldats de cavall van tenir doble ració de tot.

      Però Berenguer d’Entença no es va poder enrolar, en aquesta ocasió. Tampoc no ho pogué fer Bernat de Rocafort, que tenia dos castells a Calàbria que no volgué lliurar, quan va arribar la pau, fins que no se li pagués tot el que se li devia, tant a ell com a les seves tropes, i és per això que no va voler embarcar-se. En canvi, sí que es van embarcar Ferran Eiximenis d’Arenós, Ferran d’Aunés, Corberan d’Alet, Pere d’Eròs i Martí de Logran, com també molts altres cavallers, capitans i almogàvers. Un cop tots embarcats, entre galeres, naus, embarcacions lleugeres i tarides es comptaven trenta-sis veles. I hi havia també mil cinc-cents homes de cavall registrats, perfectament equipats excepte el cavall. I hi havia, encara, uns quatre mil almogàvers i un miler ben bo de mariners contractats, això sense comptar els remers de galera i els mariners que ja formaven part de l’esquadró. Tots aquests homes eren catalans i aragonesos, i la major part d’ells duien les dones, mullers o amistançades, i els fills.

      Llavors es van acomiadar del senyor rei i, amb condicions favorables, van salpar de Messina, amb gran joia i satisfacció. I Déu els va donar un temps de tanta bonança que, al cap de poc, ja van arribar a Malvasia. I aquí se’ls van fer molts honors i se’ls va proveir de moltes coses. Un cop aquí, van rebre una ordre de l’emperador per anar de dret cap a Constantinoble. I així ho van complir: van deixar Malvasia per navegar cap a Constantinoble.

      VIII. Com hi va haver una lluita violenta entre els catalans i els genovesos a Constantinoble

      Quan van haver arribat a Constantinoble, l’emperador i el seu fill els van rebre amb gran goig i alegria, com també tota la gent de l’imperi. Però als genovesos, en canvi, no els va fer mica de gràcia: veien ben clar que, si els nouvinguts s’hi estaven gaire, ells perdrien els privilegis i la influència de què gaudien a l’imperi, perquè ara l’emperador no gosava fer res sinó el que ells volien, i en endavant no els apreciaria gens. Què us diré? El megaduc va prendre per esposa la neboda de l’emperador, una de les donzelles més belles i sàvies del món, i tan jove que només comptava setze anys. El casori es va celebrar amb gran joia i satisfacció, i es van pagar quatre mesades a tothom.

      Però, mentre es feia tanta festa, els genovesos, per la seva supèrbia, van provocar una disputa amb els catalans que va desencadenar una brega aferrissada. Un home malvat que es deia Rosso de Finar va aferrar la bandera genovesa i tots ells van arribar des de Pera fins davant el palau de Blaquerna. I els nostres almogàvers i homes de mar van sortir amb un tal braó a plantar-los cara que ni el megaduc, ni els nobles ni els cavallers no van poder retenir-los. Van sortir amb un penó reial, acompanyats d’uns trenta escuders amb cavallers guarnits. I quan ja eren a tocar els uns dels altres, els trenta escuders van disposar-se a atacar i van envestir allà on hi havia plantada la bandera genovesa. Van abatre aquell Rosso de Finar i els almogàvers es van abraonar damunt d’ells. Què us diré? Doncs que aquí mateix va morir aquest Rosso de Finar juntament amb més de tres mil genovesos. L’emperador s’ho mirava tot des del seu palau, i xalava de valent. Estava tan alegre que va anunciar a tothom:

      —Finalment, els genovesos han trobat algú que els abaixarà els fums! I amb molta raó, perquè els genovesos tenen la vergonya d’haver provocat els catalans!

      Quan la bandera genovesa va ser a terra, i en Rosso i altres homes destacats ja eren morts, els almogàvers, tot matant els seus enemics, volien anar a saquejar Pera, una ciutat poblada per genovesos, on tenien tots els seus tresors i mercaderies. Però, tan bon punt l’emperador va veure que anaven a saquejar aquesta ciutat, va cridar el megaduc i li va dir:

      —Fill, aneu a aquesta vostra gent i feu-los tornar, que, si saquegen Pera, l’imperi s’haurà acabat. I és que els genovesos posseeixen moltes de les nostres riqueses, com també de les dels barons i de la resta de gent del nostre imperi.

      El megaduc va muntar immediatament al cavall, amb la maça a la mà, i, seguit pels nobles i cavallers que l’havien acompanyat, es va encaminar cap al contingent dels almogàvers, que estaven a punt de saquejar la ciutat de Pera, i els féu tornar. D’aquesta manera, l’emperador va quedar content i ple de joia.

      L’endemà es va cuidar de donar-los una altra paga i els va alertar que estiguessin a punt per anar als Dardanels i atacar els turcs, que hi havien pres a l’emperador més territori del que es podria fer en un mes de viatge, un territori ple de ciutats pròsperes, de viles

Скачать книгу