LITMIR.BIZ

Versió de Jordi Llavina

      TAST DE CLÀSSICS, 9

      Primera edició digital: setembre 2015

      © de l’adaptació i de la introducció, Jordi Llavina, 2015

      Reservats tots els drets d’aquesta edició:

      EDITORIAL BARCINO, S. A.

      Acàcies, 15. 08027 Barcelona

      www.editorialbarcino.cat

      Edició núm. 835

      ISBN: 978-84-7226-795-4

      Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

      Roger de Llúria, 24

      08812 Sant Pere de Ribes

       INTRODUCCIÓ

      Ara que es parla tant de la “literatura del jo” —un terme prou ampli, que engloba des dels dietaris fins als llibres de memòries—, sembla un moment idoni per llegir o rellegir aquests documents excepcionals de la nostra literatura medieval que coneixem com Les quatre grans cròniques catalanes: la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Amb aquest llibret que el lector té a les mans, avui oferim un tast de la de Ramon Muntaner, un home que, segons explica Lluís Nicolau d’Olwer en la introducció de la seva edició de L’expedició dels catalans a Orient per a la col·lecció Els Nostres Clàssics d’aquesta mateixa editorial, essent un vailet de nou anys, va conèixer el rei Jaume, dit el Conqueridor. Aquest darrer, «ja vell i feixuc de glòria, va allotjar-se a l’alberg del seu pare, Joan Muntaner, al cap de la plaça» (a Peralada, el poble del cronista). És per aquest motiu que «la seva imaginació d’infant [això és: la de Ramon Muntaner] restà colpida sempre més». No és gens estrany: jo mateix havia sentit explicar moltes vegades al meu avi, nascut l’any 1910, com, essent ell un jovenet, va viure l’emoció de seguir el president Macià, l’Avi, en una visita que va fer al seu poble, la Selva del Camp. La seva imaginació de noi —la del meu avi— en restà, també, colpida sempre més. Amb la diferència, respecte al temps de Muntaner, que el meu parent, que era aficionat a la fotografia, va poder retratar l’Avi dels catalans en diversos punts de la seva visita, en la qual va acompanyar-lo en tot moment el poeta i conspicu conseller del seu govern, selvatà de l’any 1893, Ventura Gassol.

      D’altra banda, l’escaiença del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner fa, encara, més agradable la trobada —o la retrobada— amb aquesta obra.

      Deia, però, això de la “literatura del jo”. En el cas de la Crònica de Muntaner, potser caldria adaptar aquesta expressió tan recent per dir-ne més aviat “literatura del nosaltres”, per bé que el jo hi fa tothora, per descomptat, una funció de servidor. De servidor, sí, perquè amb el seu llibre l’autor deixa constància, com a bon cronista, d’uns fets d’armes molt remarcables que van tenir lloc a l’antic Imperi Bizantí —a la “Romania”, que se’n deia en aquell temps—, i que sense el jo muntanerià s’haurien ben perdut. Què us diré?: aquesta és la fórmula constant, repetida una vegada i una altra, que renova el pacte de l’autor amb el lector. O el lligam necessari entre el discurs tan primmirat del narrador i l’atenció imprescindible del llegidor.

      Muntaner va ser mestre racional i personatge protagonista de la Companyia catalana que va fer estralls a la Romania en els primers anys del segle xiv. Procurador general de Roger de Flor, el cavaller amb el qual comença aquest relat, Ramon Muntaner va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada aventura a l’Orient. El podríem definir com un autèntic capità —o, encara més, sobirà— de l’escriptura: només pel centenar llarg de pàgines d’aquesta Expedició, a fe que ja mereix el denominatiu!

      Cronista minuciós, o notari ben escrupolós, d’uns fets. El lector apreciarà de seguida la pruïja de Muntaner per la precisió, que sembla una de les obsessions del seu relat:

      Llavors, quan va arribar el matí, que era dissabte, vint-i-dos dies abans de la festa de Sant Pere de l’any 1306, ells van venir contra nosaltres, i eren vuit mil homes de cavall, disposats per a la batalla. I en van deixar dos mil amb els peons a les tendes, perquè ja donaven per segura la victòria.

      Diríem que no s’està per orgues, i que va directe al gra. De turcs o de genovesos, que són dos pobles molt castigats pels nostres, la Companyia catalana, amb aquest pulmó de gran capacitat que era el contingent dels almogàvers, n’arriba a matar a balquena. Però Muntaner no es complau mai en descripcions dantesques (sí, a la seva època ja ho podien ser, això de dantesques, a diferència de sàdiques o kafkianes). Només es refereix a esquarteraments d’homes, posem per cas, quan devia considerar que no hi havia manera d’escapar-se’n —per la magnitud de la tragèdia— sense mancar a la veritat. En un passatge, llegim això:

      I, encara, vam obtenir ben bé tres mil cavalls que havien sobreviscut —els altres eren morts o vagarejaven pel camp de batalla arrossegant el budellam.

      No, l’autor no es rabeja, ni de bon tros, en el sang i fetge. Més aviat al contrari. En canvi, els números l’apassio nen. És un home, en efecte, travessat pel que en podríem dir una mena d’amor natural per les xifres. En una segona batalla contra el pèrfid fill de l’emperador ens assabentem del següent:

      Però no se’n van escapar tants que no en morissin més de deu mil homes de cavall i una infinitat de soldats de peu. Dels nostres, en canvi, no en van morir més d’onze de cavall i vint-i-set de peu.

      Cal reconèixer que la comparació de xifres resulta odiosa, en aquest recompte de morts: dels enemics, deu mil de muntats i molts més —perquè sempre són molts més— entre els peons, enfront de només onze soldats de cavall i vint-i-set de peu dels propis. La hipèrbole és un recurs que Muntaner usa ben sovint, i hem d’admetre que procura, al seu relat, un to èpic especial i, encara que sigui a pilota passada (demano excuses per l’anacronisme, i també pel que estic a punt d’escriure), molt esperonador per als futurs combatents en aquestes ràtzies de la gran campanya militar a l’Orient —que, naturalment, no van veure publicat el relat, perquè el van viure en primera persona.

      L’exageració, però, no sols es refereix al nombre de baixes, en especial dels bàndols contraris. Les conquestes, que són moltes i variades, també mereixen l’ús d’aquest recurs: «Havien pres a l’emperador més territori del que es podria fer en un mes de viatge.» En un mes de viatge, si se’n podrien arribar a cavalcar, de milles! De vegades, el recurs té una plasmació gairebé poètica:

      Llançaven tants projectils de ballesta que gairebé tapaven el cel! I aquest xàfec de projectils va durar ben bé fins a mitja tarda, per la qual cosa el castell en va quedar ben ple.

      Per què passa, però, que els catalans sembla que tinguin sempre la sort de cara i, en canvi, els seus enemics, del color que sigui, han de patir tota llei de rigors? La resposta és molt clara: els catalans gaudeixen del favor de Déu. La Providència els empara. I és que hi ha una dita que afirma:

      …«quan Déu vol castigar algú, primer de tot li lleva el seny». En efecte, els grecs s’han guanyat la ira de Déu: ells, que no valen res, es pensen que són qui sap què, i, així mateix, no mostrant gens de pietat vers el proïsme, és ben clar que Déu els ha llevat el seny.

      No, no es pot anar contra Déu. La supèrbia és indefectiblement castigada per Ell. Que li ho expliquin, si no, a un dels cavallers catalans, l’orgullós Bernat de Rocafort, que va acabar tancat en una cripta, mort de fam, per la seva incorregible arrogància i pel seu capteniment arbitrari i tirànic.

      En el record més alt per Déu, també hi ha, de retruc, el desig de voler rebaixar les admirables —i, sovint, increï bles— victòries dels catalans damunt els seus enemics:

Скачать книгу