LITMIR.BIZ

Скачать книгу

com en tot, fer-ho a la seva manera.

      Pel que fa als Terni, eren molt rics. Malgrat això, la Mary, la dona d’en Terni, era de costums senzills, es relacionava amb poca gent i passava els dies contemplant els seus dos fills, juntament amb la mainadera, l’Assunta, que vestia de blanc. I tant la Mary com la mainadera, que la imitava, feien un murmuri d’èxtasi: «Ssst! Ssst!».També el Terni feia sempre «ssst, ssst» quan contemplava els seus fills. De fet, feia «ssst, ssst» per tot, per la nostra minyona, la Natalina, que no era gaire atractiva, i per alguns vestits vells que es posaven la meva germana i la meva mare. Deia que totes les dones que veia tenien «un rostre interessant» i que s’assemblaven a algun quadre famós. Es quedava contemplant-la durant uns minuts, i es treia el monocle per netejar-lo amb un mocador blanquíssim i fi. En Terni era un biòleg, i el pare tenia una gran consideració pels seus estudis. Però solia dir «aquell ximple d’en Terni», perquè trobava que era, per com vivia, un poseur. «En Terni es fa veure», deia d’ell cada vegada que se’l trobava. «Crec que es fa veure», repetia al cap d’una estona. Quan en Terni ens venia a veure, solia quedar-se al jardí a parlar de novel·les amb nosaltres; era culte, havia llegit totes les novel·les modernes, i va ser el primer que va portar a casa nostra À la recherche du temps perdu. Pensant-ho bé, crec que intentava assemblar-se a en Swann, amb aquell monocle i el vici de descobrir en cadascun de nosaltres semblances amb quadres famosos. El pare, des de l’estudi, el cridava fort perquè anés a parlar amb ell de teixits cel·lulars. «Terni! —cridava—. Vingui cap aquí! No faci el ximple! No faci el pallasso!», exclamava, quan en Terni, amb els seus murmuris d’èxtasi, treia el nas entre les cortines gastades i polsegoses del nostre menjador, preguntant si eren noves.

      Les coses que el pare apreciava i s’estimava eren: el socialisme, Anglaterra, les novel·les de Zola, la fundació Rockefeller, la muntanya i les guies de la vall d’Aosta. Les coses que la mare s’estimava eren: el socialisme, les poesies de Paul Verlaine, la música, i, especialment, Lohengrin, que solia cantar-nos després de sopar.

      La mare era milanesa, però també d’origen triestí. D’altra banda, quan es va casar amb el pare, va adoptar moltes expressions triestines. El milanès es barrejava amb la seva parla quan explicava records d’infantesa.

      Un dia, quan era petita, mentre caminava per un carrer de Milà, va veure un senyor quiet, immòbil davant de l’aparador d’una perruqueria, que observava el cap d’un maniquí i deia: «Guapa, guapa, guapa. Massa llarga de coll».³

      Molts dels seus records eren així: meres frases que havia sentit. Un dia, amb les seves companyes de l’internat i amb les mestres, havia sortit a passejar. De sobte, una de les nenes es va separar de la fila i va córrer a abraçar un gos que passava. L’abraçava i deia: «Ho és,⁴ ho és, és la germana de la meva gossa!».

      Va passar molts anys a l’internat. S’hi va divertir moltíssim, en aquell internat.

      Havia actuat, cantat i ballat en les festes escolars; havia actuat en una comèdia, disfressada de mona; i havia cantat en una opereta que es deia La xinel·la perduda a la neu.

      Havia escrit i musicat una obra. La seva obra començava així:

      Jo sóc don Carlos Tadrid,

      i sóc estudiant a Madrid!

      Mentre anava un matí

      pel carrer de Berzuellina,

      vaig veure en una finestra

      una jove mestra!

      I havia escrit un poema que deia:

      Salve oh ignorància,

      quan et penso, em passa el mal de panxa!

      La salut regna allà on ets,

      deixem que estudiïn els macabeus!

      Bevem, ballem i no pensem,

      fem festa!

      Ara, musa, inspira’m un concepte,

      dicta’m tu allò que em diu el cor,

      digue’m tu que el filòsof està molest,

      en l’ignorant es troba l’amor.

      I també havia parodiat el Pietro Metastasio, així:

      Si tothom l’afany intern

      portés escrit al front

      molts que sempre van a peu

      anirien amb landó.

      Va estar a l’internat fins als setze anys. Els diumenges anava a veure un oncle matern, que li deien el Bigotut.⁵ Per dinar hi havia gall dindi; menjaven i després el Bigotut assenyalava les sobres del gall dindi i deia a la seva dona: «Això ens ho menjarem tu i jo demà al matí».⁶

      A la dona del Bigotut, la tia Celestina, li deien la Barita. Algú li havia explicat que, de barita, n’hi havia per tot arreu: per això assenyalava, per exemple, el pa de sobre la taula i deia: «Veus aquest pa? Tot és barita».⁷

      El Bigotut era un home rude, de nas vermell. «Amb un nas com el del Bigotut», deia la mare quan veia algun nas vermell. El Bigotut deia a la mare, després d’aquells àpats amb gall dindi: «Lidia, tu i jo que en sabem, de química, quina pudor fa l’àcid sulfhídric? Fa pudor de pet. L’àcid sulfhídric fa pudor de pet».⁸

      El nom real del Bigotut era Perego. Uns amics li havien fet uns versos:

      És molt bonic veure al vespre i al matí,

      d’en Perego la casa⁹ i les bótes de vi.

      A les germanes del Bigotut les anomenaven «les Beates», perquè eren molt religioses.

      La mare tenia una altra tia, la Cecilia, que era famosa per aquesta frase. Una vegada la mare li havia explicat que havien patit perquè el meu avi trigava a tornar a casa, i temien que li hagués passat alguna cosa. La tia Cecilia de seguida va dir: «Què teníeu per dinar, arròs o pasta?».¹⁰ «Pasta», va respondre la mare. «Doncs què bé que no teníeu arròs, perquè us l’hauríeu menjat covat».¹¹

      Els meus avis materns van morir abans que jo nasqués. La meva àvia materna, l’àvia Pina, era de família modesta, i es va casar amb l’avi, que era un veí de casa: un jovenet amb ulleres, un distingit advocat als inicis de la seva professió, a qui ella sentia cada dia preguntar a la portera: «Que hi ha corespondéncia per a mi?». L’avi deia corespondéncia amb una sola erra i amb la e tancada; i l’àvia considerava que aquesta forma de pronunciar la paraula era un senyal de gran distinció. Es va casar amb ell per això; i també perquè desitjava fer-se, per l’hivern, un abriguet de vellut negre. No va ser un matrimoni feliç.

      De jove, l’àvia Pina era rossa i graciosa, i havia actuat una vegada en una companyia de teatre d’aficionats. Tan bon punt s’aixecava el teló, l’àvia Pina era allà amb un pinzell i un cavallet, i deia aquestes paraules: «No puc continuar pintant. La meva ànima no se sotmet al treball ni a l’art; vola lluny d’aquí, i s’alimenta d’idees doloroses».

      L’avi, més tard, es va abocar al socialisme, i era amic d’en Bissolati, d’en Turati i de la Kuliscioff. L’àvia Pina sempre es va mantenir al marge de la vida política del seu marit. Com que ell li omplia la casa de socialistes, l’àvia Pina solia dir, amb recança, de la seva filla: «Aquesta noia es casarà amb un fanaler».¹² Finalment van acabar vivint separats. L’avi, els últims anys de la seva vida, va deixar la política, i va tornar a exercir d’advocat; però dormia fins a les cinc de la tarda, i quan venien els clients deia: «A què han vingut? Feu-los fora!».

      L’àvia Pina, durant els seus últims anys, va viure a Florència; a vegades anava a veure la meva mare, que s’havia casat i també vivia a Florència. Però l’àvia Pina tenia molta por del pare. Un dia va venir a veure el meu germà Gino, que era molt petit i tenia una mica de febre. Per tranquil·litzar el pare, que estava molt nerviós, l’àvia

Скачать книгу