L'explosió de Capità Arenas - Santiago Vilanova Apostroph Assaig

Скачать книгу

en un moment de la visita a l’edifici sinistrat (Foto: Santiago Vilanova).

      Al jutjat hi va romandre Talón Martínez amb els seus ajudants i la moqueta que seguia estesa a terra. La porta del despatx era entreoberta. I ho vaig aprofitar:

      —Señor juez, disculpe. ¿Considera que la moqueta está suficientemente chamuscada como para poder diagnosticar que fue el gas el que actuó sobre ella?— arriscant-me a que el magistrat em fes fora del despatx.

      —La energía térmica producida por una explosión de aquella magnitud, fuese gas o fuese trilita, podía haber sido suficiente para quemarla. Pero, como comprenderá, yo no entro ni salgo en esta materia. Doctores tiene la Iglesia. El próximo martes regresa el juez instructor. Buenos días— i va tancar la porta.

      Els dies següents vaig ocupar-me d´investigar l’insòlit cas d’una polissó russa que va ser trobada a l’aeroport del Prat desorientada buscant els seus pares. Es va perdre a l’aeroport d’Orly i, inexplicablement, va aconseguir entrar en un altre avió mentre la seva mare l’havia deixat sola uns instants per recollir una bossa que s’havia oblidat. Va arribar a Barcelona havent passat desapercebuda per tots els controls de seguretat. Es deia Lídia Aqtaikika, tenia catorze anys, i la policia espanyola la va tornar a Rússia embarcant en un vaixell de càrrega soviètic anomenat “Ivan Bogun” que va partir del port de Barcelona rumb a Gènova per acabar la ruta marítima a Odessa. Des d’allà un avió va traslladar la nena a Moscou. La rocambolesca història va ser portada de Diario de Barcelona, el dimecres 12 d’abril. Es veia a la polissó saludant des de la popa del vaixell de càrrega.

      Jo mateix vaig fer la foto amb la meva càmera Yashica EZ-matic; vaig ser pioner en dur la màquina de fotografiar com a periodista i sense ser fotògraf, una modesta càmera amb la que vaig fer moltes exclusives i portades. Aquells anys no existien els mòbils i calia esperar al fotògraf del diari que algunes vegades feia tard. La meva opció ocasionà la irritació del grup de fotògrafs de premsa professionals. “Que ens vols treure el pa dels nostres fills?”, va dir-me de forma simpàtica un d’aquells veterans, en Jordi Soteras del Correu. Gràcies al suplement econòmic que rebia per aquelles exclusives vaig poder comprar-me, finalment, una Asahi Pentax Spotmatic i poc temps després una Canon Scoopic de 16mm amb la que vaig filmar les primeres manifestacions de periodistes, del moviment ecologista i antinuclear, i de la Revolució dels clavells de Portugal. Aquest llegat està dipositat a la Filmoteca de Catalunya.

      Oblidant per uns dies el seguiment de l’explosió de Capità Arenas intentava treballar altres notícies per la secció de successos, com el suïcidi del famós actor de cinema George Sanders en un hotel de Castelldefels. El protagonista de Viatge a Itàlia, de Roberto Rosselini, amb Ingrid Bergman, i tantes altres excel·lents pel·lícules, s’havia pres una sobredosi de barbitúrics. Vaig reproduir el paper on havia escrit la seva última voluntat en castellà: “Aquí os dejo con vuestros líos en esta linda cloaca. Me suicido por hallarme aburrido y haber vivido ya lo suficiente”. I va deixar diners per pagar el seu enterrament.

      Entrevista al Cap de Policia

      El pròxim objectiu seria el Cap Superior de Policia, Sergio Gómez Alba, a qui havia conegut durant la visita que els nou perits escollits van realitzar a la finca sinistrada. El seu secretari em va trucar a les poques hores de sol·licitar-li l’entrevista. Sabien molt bé que jo era el redactor que cada dia m’acostava a la Prefectura que ocupava tot el palauet de Via Laietana número 43, situada a prop del Palau de la Música; edifici de trista memòria per als antifranquistes, on el comissari Antonio Juan Creix infligia tota mena de tortures als detinguts polítics. Jo hi entrava pel número 2 del carrer Julià Portet, un heroi barceloní de la Guerra del Francès, i pujava a un despatx del primer pis on recollia el comunicat diari de detencions, atracaments, robatoris i traficants de droga. Sense voler-ho i per mandat de la direcció del diari m’havia convertit en un publicista dels èxits policials. De no haver-ho acceptat probablement no hagués pogut formar part de la redacció i entrar en nòmina.

      Gómez Alba era un tipus calb i lleig, però elegant. Lluïa un bigoti fi, feixista, que suavitzava els seus trets greus. Contràriament al que es podia esperar de la seva cara de pocs amics, es mostrava afable i fins i tot simpàtic. Però no podia evitar veure en ell a un representant de la repressió que interrogava sindicalistes i polítics que lluitaven contra el Régimen.

      Així que, armat amb la meva gravadora, em vaig dirigir a la Prefectura cap al vespre d’aquell 14 d’abril. Aquest cop vaig entrar-hi per la porta principal que estava custodiada per tres grisos. El pis del Cap Superior era enorme, de sostres molt alts, lúgubre, com totes les habitacions d’aquella espècie de petit Palazzo Farnese. Era la primera vegada, i seria l’última, que estaria en aquell despatx on tantes decisions s’havien pres contra la democràcia, el catalanisme i els drets humans.

      Gómez Alba es va aixecar somrient. El seu rostre estava il·luminat per un gran llum de peu. Em vaig fixar en algunes pintures a l’oli de caràcter militar que penjaven a les parets. Eren escenes de batalles.

      —Siéntese. Pero haga el favor de cerrar la grabadora.

      En aquell moment, instintivament, pensant en la transcendència que poguessin tenir les seves declaracions, no vaig prémer el botó d’stop però vaig dissimular que ho feia. La cinta va començar a gravar suaument. Des d’aquell instant fins al final de l’entrevista vaig estar inquiet pensant que en algun moment podia saltar el dispositiu quan la cinta s’hagués acabat, descobrint-se l’engany. Però, un cop comesa la temeritat, vaig aguantar el tipus i vaig començar l´entrevista.

      —Señor Gómez Alba, cuando los peritos judiciales efectuaron la primera visita al edificio de autos usted me dijo que se habían localizado dos espitas de gas abiertas en el piso de los Zunzunegui. ¿Me lo puede ratificar?

      —Sí, fui testigo de ello. Los bomberos y dos funcionarios del Cuerpo de Policía hallaron dos espitas abiertas en el piso del doctor Zunzunegui. Una era la general y la otra la terminal, al final de la que se enchufa la goma de la cocina.

      —¿Se ha encontrado completa la cocina?

      —No quedó rastro de ella.

      —¿Han interrogado al doctor Zunzunegui?

      —Sí. Declaró que había cerrado las llaves antes de marcharse de fin de semana a Fraga. Habló con sinceridad y respondió serenamente a nuestras preguntas. Pero podía habérselas dejado abiertas tanto él como su esposa. Sería humano y comprensible que se equivocara en su declaración.

      —¿Han encontrado más pruebas?

      —Al cabo de unos días apareció la moqueta del comedor, que ustedes fotografiaron y publicaron en el diario, así como varios utensilios de cocina y de la casa que se devolvieron a los Zunzunegui.

      —¿Qué opinión le merece la moqueta chamuscada?

      —A simple vista muestra modificaciones debido a una causa térmica importante. Pero son los peritos quienes deben decidir si la causa fue un fogonazo del gas o un explosivo.

      —A ello quiero referirme, señor Gómez Alba. ¿Se ha descartado la posibilidad de explosivos?.

      —Créame lo que le voy a decir. Hemos realizado una investigación minuciosa sobre todos los habitantes de la casa siniestrada. Hemos analizado a fondo sus actividades profesionales, sus familias, sus amistades y los círculos donde se mueven. Usted ya se debe imaginar nuestra capacidad para ello. Y el balance no arroja ningún indicio, repito, ningún indicio, que nos haga pensar que allí, y concretamente en el piso del doctor Zunzunegui, se hubiesen efectuado actividades subversivas que escondiesen un depósito de material explosivo.

Скачать книгу